31 de Gener del 2014

Els sous (indecents) dels esportistes

Arran del darrer article que vaig publicar aquí, relatiu a la delicadíssima situació que passa l’hoquei patins professional a Catalunya, un comentari rebut afirmava que potser havia arribat el moment de limitar els sous dels esportistes. Els dels futbolistes, en primer lloc, però el de tots els professionals de l’esport en general. El topall hauria d’establir-se fins i tot per llei. La mesura, segons aquest criteri, no tindria tant un efecte exemplar i moralitzador, com que serviria per acabar amb molts dels mals i també amb la pèssima gestió de molts clubs que estiren més el braç que la màniga.

Estic d’acord amb la qüestió moral, imprescindible ja no per les quantitats de diners que es mouen en aquest singularíssim mercat, sinó perquè...

Continuar llegint...

22 de Gener del 2014

L’hoquei patins i les estructures d’Estat

Vagi per endavant que la subvencionitis m’agrada ben poc. I que sóc partidari que els gustos, com els capricis, ens els hem de pagar, en primer lloc, nosaltres mateixos.  Però un cop dit això, no és sobrer recordar que en aquesta vida hi ha moltes coses que són imprescindibles, tot i no ser rendibles econòmicament. I que cada societat, fins i tot en temps de crisi com els presents, ha de decidir quins costos assumeix per salvaguardar aquestes coses, potser no comestibles, però no obstant això importants.

Sé, a més, que no és gaire popular defensar polítiques de suport a la cultura, o a l’art, o a l’esport, en moments on les mancances es multipliquen i hi ha autèntiques urgències per tot arreu. I també assumeixo que la cultura o l’art encara ens donen algun argument (potser seria millor dir-ne coartada intel·lectual?). Però que...

Continuar llegint...

16 de Gener del 2014

Els artistes no es jubilen mai

“Manel Ollé es jubila? No fotis!”. La resposta és imaginable quan et donen LA notícia. Se’ns moren els mites i els referents, en aquest cas només des del punt de vista laboral, afortunadament. Però el funeral és de tercera i el tòpic s’imposa: “Sí, home, si ja era gran quan nosaltres érem nens...”.
 
No, Manel Ollé no gaudia, o patia, l’eterna joventut, tot i que podia semblar-ho. I es jubila, la qual cosa no és exactament un privilegi en el cas dels mestres, sinó un malaguany de potencial. Ara que el teníem ensenyat...
 
Manel Ollé és un escriptor de les Terres de l’Ebre, el nom del qual potser no diria res a ningú fora d’aquella terra si no fos perquè durant els darrers 35 anys  ha format, com a professor de literatura catalana a Tortosa, milers d’estudiants que avui...

Continuar llegint...