e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

28 de Maig de 2015

Tots tenim mòbils o ordinadors que necessiten coltan, un element imprescindible pel seu funcionament. El coltan és un escàs mineral que s’extreu de les mines que hi ha sobretot a l’est de la República Democràtica del Congo. Els diners de la seva explotació han ajudat a finançar i a perpetuar una brutal guerra en aquest país africà que fa dècades que dura i que, amb uns 5 milions de morts, és la més cruenta (i massa cops oblidada) del planeta. Però tot i saber-ho, no hem deixat de comprar aquests aparells electrònics que necessiten coltan, perquè tots volem l’últim mòbil de la marca de la poma.

Tots portem alguna peça de roba fabricada en països pobres per mà d’obra, algunes vegades infantil, que és explotada i que sol viure en condicions infrahumanes. Però tot i saber-ho, no deixem de comprar-ne perquè tots volem els últims texans gastats que estan de moda pel proper estiu al millor preu possible.

Tots conduïm vehicles que consumeixen petroli. Un recurs energètic els diners del qual ajuden a apuntalar règims dictatorials que oprimeixen a les seves pròpies poblacions i que vulneren sistemàticament els Drets Humans. Un exemple flagrant n’és l’Aràbia Saudita, principal productor i exportador mundial de petroli, on les dones no tenen dret ni a conduir. Però tot i saber-ho, tots volem una benzina més barata per a les nostres butxaques.

Nosaltres, la població occidental, la rica i privilegiada del món, no arribem a ser la meitat de la població total del planeta però, en canvi, consumim més de la meitat dels seus recursos. Una sola dada: la població dels Estats Units representa el 5% de la població mundial i gasta quasi el 25% dels recursos energètics del planeta.

Algú dirà que alguns països occidentals actualment estan patint una greu crisi econòmica i social... Amb tots els respectes (i sabent que aquí també hi ha gent que ho passa malament): si nosaltres tenim una crisi, què carai tenen ells als seus països quan es juguen la vida creuant el mar Mediterrani en “pateres” i saltant tanques de filat espinós com la de Melilla per aconseguir arribar als nostres països en crisi a treballar i buscar-se una vida millor?

Aquesta enorme desigualtat que respon a un ordre criminal del món, aquesta injustícia sagnant entre els països pobres i els rics és la que en bona part cimenta la nostra comoditat, el nostre benestar material. És la que garanteix la nostra vida de confort i ens permet tenir el nivell de consum que tenim.

És una desigualtat i una injustícia de la qual en som conscients perquè ho sabem, com ens els tres exemples anteriors. I tot i això, en general (perquè a la vida sempre hi ha excepcions) no fem absolutament res per canviar-ho. La majoria no movem ni un dit.

I per què no? Potser la resposta està en una altra pregunta: estem realment disposats a reduir el nostre consum creixent? A acceptar viure tenint menys coses? A rebaixar de debò el nostre nivell de confort? A renunciar a certes comoditats del nostre dia a dia? N’esteu segurs?

Mireu-vos al mirall i contesteu-vos aquestes preguntes amb sinceritat. No us mentiu per sentir-vos millor o més tranquils amb vosaltres mateixos pensant que així netegeu la vostra consciència, segurament massa acomodada i ben intencionada. Jo ho he fet i m’he avergonyit del meu silenci còmplice.

Sí, sóc part del problema i per tant també en sóc parcialment responsable i culpable. Però no em mireu així, perquè vosaltres no sou millors que jo: tu, lector, sí, tu també n’ets culpable!

Hi ha una escena de la recomanable pel·lícula “Hotel Ruanda”, que recorda el genocidi que es va produir en aquest país africà fa 20 anys (considerat el més ràpid de la història amb prop de 800.000 morts en només tres mesos), en la qual un càmera nord-americà de la CNN grava unes imatges horribles de les matances a cops de matxet als carrers de Kigali, la capital de Ruanda. Al veure-les, el gerent negre de l’hotel li dóna les gràcies per haver-les gravat perquè, segons creu ell, despertaran la consciència del món i faran que s’intervingui per aturar el genocidi.

El càmera, bragat en mil guerres i un cínic fins a la medul·la, li contesta: “La gent a Amèrica veurà aquestes imatges a l’hora de sopar, diran pobres negres i seguiran sopant, com si res no hagués passat”. Així va ser i així ha sigut en tants conflictes armats.

Un altre reporter de guerra, el català Bru Rovira, va escriure en el seu magistral llibre Àfriques: “Hi ha un sentiment no admès que diu que és preferible ignorar allò que no podem suportar, ignorar-ho també perquè, de saber-ho, no podríem suportar-nos a nosaltres mateixos”.

Si llegint aquest article us heu sentit mínimament sacsejats en la vostra consciència voldrà dir que, per desgràcia, tan en Bru Rovira com el reporter de la CNN de la pel·lícula tenien raó: nosaltres seguirem sopant i fent la nostra vida acomodada com si res hagués passat...

Ups! Us deixo, que acabo de rebre un “whatsapp” al meu mòbil d’última generació i fabricat segurament amb coltan del Congo... Quin fàstic que fem a vegades!

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
367
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR