14 de Novembre de 2015

Estàs tranquil·lament sopant en un restaurant i voles pels aires. O gaudint d’un concert de rock i comencen a disparar indiscriminadament matant a tothom al teu voltant. O veient un partit de futbol i esclata una bomba al teu costat.

Més de 120 morts (en el moment d’escriure aquest article encara el balanç no era definitiu) i més de 200 ferits. Aquest és el tràgic resultat dels 6 atacs simultanis que van tenir lloc ahir divendres a la nit a París. Un atemptat terrorista provocat per  l’Estat Islàmic i que és el més greu que ha patit França en la seva història.

Terrorisme, una paraula que desgraciadament cada vegada ens és més quotidiana però que no té un significat clar, ni una definició única i ben definida. És una paraula xiclet, que es pot mastegar i estirar a la carta, segons interessi.

Davant d’aquesta paraula, sempre ens hem de preguntar: qui la fa servir? contra qui? i per a què? ja que la categoria de terrorista és una etiqueta que sempre la posen els altres. Mai els individus a qui diem terroristes es diuen així a sí mateixos.

L’anomenat terrorisme islamista de l’Estat Islàmic actua en termes de guerra santa, de croada. Però és un combat que no té res a veure amb l’Islam, sinó amb una ideologia totalitària i fonamentalista que utilitza la religió musulmana com excusa, fent-ne interpretacions interessades o directament falsejant-la amb mentides per imposar la seva visió del món i eliminar els qui no pensen igual que ells.

El filòsof francès André Glucksmann (que va morir la setmana passada) en deia encertadament islamo-feixisme teocràtic: feixisme en nom de Déu.

Maten en nom d’Alà però, paradoxalment, la immensa majoria de les víctimes són musulmanes i fruit d’atemptats en països àrabs com: l’Iraq, Síria, el Líban, Líbia o el Iemen.

Si volem combatre aquest terrorisme islamista que ahir va atacar París hem d’entendre primer que estem en una lògica de guerra. Una guerra, no tradicional entre exèrcits de diferents països, sinó una guerra sense fronteres i sense muralles perquè avui, amb un món cada cop més globalitzat i interdependent, la trinxera ja és el món mateix.

Sembla que els governants i la majoria dels mitjans de comunicació se n’oblidin, però hem de preguntar-nos també el per què d’aquests atemptats i preguntar-nos-ho no vol dir justificar-ho, sinó mirar d’entendre-ho. Saber per intentar evitar-ho. És la pregunta més difícil, però també la més necessària que cal respondre.

Per què han atacat a París i no a Estocolm, Varsòvia o Dublín? Perquè França, des de finals de setembre, està intervenint militarment contra l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq. Aquests atemptats islamistes de París no neixen en el buit perquè són una mena de reacció, de revenja en un context de guerra pels islamistes.

Això vol dir que aquests atacs anomenats terroristes tenen principalment (que no vol dir exclusivament) una causa política, perquè són la resposta als bombardejos de França, que també provoquen víctimes civils tan innocents com les de París, aliada dels EUA en la seva lluita contra l’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq.

Els morts de París omplen i ompliran portades de diaris i hores de televisió de tot el món, cosa que a mi em genera un dubte incòmode: per què els civils innocents morts, inclosos dones i nens, per culpa dels bombardejos de França, EUA i Rússia a Síria i a l’Iraq gairebé no provoquen cap reacció en els mitjans de comunicació occidentals, però en canvi aquests sí que fan programes especials quan hi ha atemptats a Occident, com els d’ahir a París? La resposta no m’agrada gens: perquè aquestes últimes víctimes són de les nostres, són com nosaltres.

Sembla que hi ha doncs morts de primera i de segona perquè hi ha atemptats de primera i de segona. Els atacs de París són de primera categoria perquè afecten els blancs, els occidentals, els nostres, però els de Síria i l’Iraq, també perpetrats per l’Estat Islàmic, són de segona perquè hi moren els altres, els de fora, en diem els “moros”.

Per això les morts d’occidentals tindran sempre molt més ressò mediàtic i aniran acompanyades d’un ritual que es repeteix: dies de dol, minuts de silenci, paraules de condol, declaracions de condemna, llaços negres, flors i espelmes, manifestacions de repulsa... Les víctimes de segona només tenen el nostre silenci i el nostre oblit, quan no la nostra indiferència.

Els atacs a París també ens tornen a recordar que l’enemic viu entre nosaltres. Els serveis d’intel·ligència de França van calcular fa uns mesos que hi ha uns 3.000 ciutadans francesos, amb passaport francès d’origen algerià, marroquí o tunisià, que han anat a Síria i a l’Iraq per sumar-se a la lluita de l’Estat Islàmic.

Un cop allà, han sigut finançats (per països com Qatar, que patrocina el Barça) i entrenats militarment i en el seu retorn a Europa ara són un potencial perill terrorista.

Com pot llavors un Estat controlar i vigilar a milers de potencials terroristes que, a més, tenen un caràcter suïcida perquè estan disposats a matar morint? Quins recursos té per fer-ho? Resposta: no pot i no en té.

És clau que siguem molt conscients que la seguretat al 100% i el risc zero no existeixen. Hem d’aprendre a conviure amb la incertesa i amb la tensió no resolta i constant entre la nostra llibertat i la nostra seguretat.

Perquè estem en una guerra totalment asimètrica, on aquells que anomenem terroristes només han de tenir sort un sol dia, però nosaltres, amb els nostres sistemes de seguretat que ja hem comprovat que són vulnerables, hem de tenir sort cada dia per evitar atemptats. Està claríssim a qui és favorable aquesta equació.

I la mala notícia és que tornarà a passar. No sabem quan ni on, però passarà i potser algun dia serà a casa nostra... Hem d’estar preparats per aquest dia, per aquesta guerra on la trinxera ja és el món i on, com en tota guerra, moriran persones innocents, a Síria i a l’Iraq, i aquí també. Estem preparats i disposats a pagar el preu?

Simon Vall-llosera

historiador i periodista

simon_schumi@hotmail.com