e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

30 d'Abril de 2015

Primavera

Un món immers en un hivern llarg i fosc, glaçat per la pobresa, la desigualtat i la injustícia. Aquesta és la sensació que a vegades tinc del món on vivim.

L’any passat les 500 majors multinacionals del món controlaven el 52% del PIB mundial. Aquesta sorprenent xifra no és més que la mostra d’un immens monopoli: una concentració de poder mai vista abans en la història de la humanitat i que només busca maximitzar constantment els beneficis al preu que costi (augment de l’atur, retallada de sous i de drets laborals, danys mediambientals, explotació infantil en països empobrits, etcètera).

És un poder sense cap control ni supervisió, ja que les grans empreses tenen la complicitat de les classes polítiques dirigents que els acostumen a fer les lleis a la carta.

Darrera dels estats i de les organitzacions internacionals com la UE o l’ONU hi ha una oligarquia formada per molt poca gent, però molt poderosa. Mai cap papa ni rei ha tingut tan de poder al llarg de la història com aquesta oligarquia que governa a l’ombra i que implanta un ordre criminal del món, com deia l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano.

És una mena de govern mundial invisible format per totpoderosos grups multinacionals de capital que no coneixen fronteres ni barreres i que no està sotmès a cap control parlamentari.

Sí que té un nom: globalització, sorgida després de la Guerra Freda a principis dels 90’s i que no és res més que l’americanització del món, la nova bandera del vell imperialisme.

És un sistema universal de poder amb el credo del neoliberalisme com a ideologia dominant, com a pensament únic que predica l’economia per sobre de la política, els ciutadans al servei de les grans empreses i no al revés. Un sistema on la riquesa està distribuïda de forma extremadament desigual i injusta.

Aquesta globalització ha resultat contenir una immensa mentida, perquè només el capital financer, el dels rics, s’ha tornat global; i realment ni això, ja que al món no hi ha una economia global sinó una economia d’arxipèlags, on hi ha illes extremadament riques i poderoses i continents sencers empobrits.

Més enllà dels diners, la resta de coses (el progressos de la ciència, el comerç, la llibertat, la democràcia, la justícia, la dignitat...) no s’han globalitzat. Ha sigut la mundialització de la desigualtat, però no de la riquesa. Una globalització doncs al servei dels interessos de la oligarquia del capital financer mundial que governa el món a l’ombra.

El capitalisme actual, amb el dogma del mercat com a instància única i una mà invisible que decideix qui sobreviu i qui mor, s’ha tornat en un capitalisme assassí.

Un exemple claríssim n’és la fam: segons l’ONU, cada dia moren al món unes 100.000 persones per culpa de la fam. Cada 5 segons mor de gana un nen menor de 10 anys i l’any passat 856 milions de persones (gairebé tres vegades la població dels EUA) estaven desnodrides, 1 de cada 6 habitants del món.

I això passa en un planeta que podria alimentar fins a 12.000 milions de persones, quasi el doble de la població actual. Per tant, les morts per fam no són un accident ni cap fatalitat com el terrible terratrèmol que va sacsejar el Nepal el cap de setmana passat, sinó el resultat d’un sistema econòmic desigual en el qual les multinacionals d’Occident i els seus governants polítics còmplices en són els dominadors i els privilegiats.

És una violència estructural i orquestrada, on la pobresa no és fruit de la mala sort, sinó filla d’un món injust. I una de les filles d’aquesta pobresa és la immigració i els seus drames personals.

Drames de vides anònimes ofegades en aigües del Mediterrani, estampades contra les tanques de filferro espinós de Melilla o, amb sort, arrossegades fins a les platges de l’estret de Gibraltar. Persones que es juguen la vida per arribar a un nord que és ric gràcies en bona part a l’explotació del seu sud del qual marxen o fugen. Persones que només lluiten per tenir una vida millor o, en el pitjor dels casos, per salvar-la, que és el motor de la història de la humanitat.

No hi ha un problema amb la immigració sinó amb l’injust sistema econòmic i polític mundial que genera la desigualtat i la pobresa que causen la immigració.

Però els governs occidentals, en lloc d’intentar resoldre aquesta causa de fons, inoculen als ciutadans la por a la immigració. Volen que tinguem por perquè aquesta és una arma molt poderosa, que et paralitza i no et deixa fer res, ni pensar ni sentir.

Per això és molt important no tenir pànic als dimonis que els nostres governs s’inventen per espantar-nos, per obtenir el control de la població anestesiada, per fer-nos callar i obeir.

L’actual sistema polític i econòmic no vol ciutadans actius sinó consumidors passius que només gastin, sense queixar-se. El sistema no vol que siguis únic, sinó tan sols un més i prou. El poder ens vol uniformes, previsibles (i per tant controlables) i amb una sola veu. O millor, sense.

La lletania de l’actual poder econòmic i polític mundial resa que no és possible millorar les coses, que no hi ha alternativa. En el fons d’aquesta negativa hi batega la por al canvi, una de les més poderoses per tal de garantir l’actual sistema, perquè la por sempre mata l’esperança.

Però aquesta esperança de construir un món millor, més lliure i més just per a tothom, no podem permetre que mori perquè, com va escriure el poeta xilè Pablo Neruda: “Podrán cortar todas las flores, pero jamás pararán la primavera”.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
303
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR