22 de Juliol de 2015

Tot i que ja fa més de mig any, segurament encara ho recordareu. El passat mes de novembre del 2014 es van commemorar els 25 anys de la caiguda del mur de Berlín, enderrocat el 1989.

Era un mur de formigó que feia 45 quilòmetres de llarg i 2 metres i mig d’alt i que durant 28 anys (es va construir el 1961) no només va dividir la capital d’Alemanya en dos, sinó que també va separar dos mons antagònics: el bloc occidental i capitalista, liderat pels EUA, i el bloc oriental i comunista, sota la tutela política, econòmica i sobretot militar de la URSS.

El mur de Berlín va ser el símbol més representatiu de la Guerra Freda, que va dividir el món en dos blocs oposats durant quasi 30 anys. Un mur en el qual, segons la fiscalia de Berlín, van morir 270 persones quan van intentar creuar-lo fugint del món comunista cap a l’anomenat món lliure.

La caiguda del mur va suposar, no només el final de les dues Alemanyes, de la URSS i de la Guerra Freda, sinó també l’emergència de l’actual ordre internacional i de l’Europa que tenim avui, amb tots els seus dèficits i problemes.

El 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín hauria d’haver servit per recordar que avui, ja entrats de ple al segle XXI, encara hi ha dempeus altres murs de la vergonya.

Avui al món hi ha més estats lliures i democràtics que mai, però paradoxalment també existeixen més murs separadors, 42 en total, que en tota la història de la humanitat.

Els quilòmetres de barreres i murs entre territoris i persones no han deixat d’augmentar des del final de la Segona Guerra Mundial. Al 2014 hi ha al món gairebé 42.000 quilòmetres (una mica més que el perímetre del planeta Terra) de murs construïts. Uns murs sovint més alts i llargs que el de Berlín, però dels quals se’n parla molt poc o gens.

Per exemple, el que separa els Estats Units i Mèxic, anomenat “muro de la tortilla”, que fa quasi 2.000 quilòmetres. És el segon mur més llarg del món, només superat per la gran muralla xinesa (l’única construcció humana visible des de l’espai) i construït pel govern nord-americà amb el pretext de controlar el tràfic de drogues i la immigració clandestina provinent de Mèxic.

El mur de Palestina, de 721 quilòmetres (15 cops més llarg que el de Berlín) i que separa Israel del territori palestí de Cisjordània. L’any 2004 el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia el va declarar il·legal i va demanar al govern israelià que l’enderroqués, cosa que no ha fet.

El que existeix entre el Marroc i la regió del Sàhara Occidental, 60 vegades més llarg que el mur de Berlín, vigilat per soldats i minat de dalt a baix. Un mur que perpetua des de fa més de 20 anys l’ocupació il·legal marroquina del Sàhara Occidental, antiga colònia espanyola abandonada per Madrid a la seva sort.

El mur que hi ha entre Corea del Nord i del Sud existent des de l’any 1955. Fa quasi 250 quilòmetres de llarg i compta amb uns 2 milions de soldats que el vigilen, convertint-lo en la frontera més militaritzada del món.

Les tanques de Ceuta i Melilla que separen Espanya i el Marroc, el món ric del pobre, la realitat dels somnis d’aquells que lluiten per una vida millor.

El mur que divideix l’illa de Xipre per la seva capital, Nicòsia, essent l’única capital del món partida en dues parts: la turca i la grega, des de fa 60 anys.

Més murs que separen països: la Índia i el Pakistan, Iraq i Kuwait, Algèria i Marroc, Pakistan i Iran, Índia i Bangladesh, Botswana i Zimbabwe, Irlanda del Nord... i segurament me’n deixo.

A banda dels murs físics hi ha també els invisibles, aquells que no es veuen però que hi són i que es noten, com el que separa la riba nord del Mediterrani, europea i rica, de la seva riba sud, africana i pobra. Dues ribes tan diferents però alhora regades per les mateixes aigües, convertides avui en una immensa tomba anònima d’aquells que només lluiten buscant una vida millor.

Són també murs igualment invisibles les bretxes mentals de la incomunicació, de la ignorància i de la desconfiança cap a l’altre, el caldo de cultiu idoni on germina la por al qui és diferent de tu. Una por que pot acabar florint en la discriminació i el racisme.

Vivim en un món més interconnectat i interdependent que mai, on no hi ha fronteres per a moltes coses (els diners, les mercaderies, el turisme...) però sí pels pobres, contra els quals el món ric alça més tanques, més barreres i més murs. És tota una contradicció: el món avui és més global que mai, però també està més dividit i separat, sobretot entre rics i pobres.

Un món on el que cal és més diàleg i entesa entre uns i altres, perquè la ignorància només provoca desconfiança i aquesta genera por que pot desembocar en violència cap a l’altre.

La solució: enderrocar els murs que ens separen i construir més ponts que ens uneixin. No només entre els països, sinó també entre nosaltres, entre les persones de diferents cultures que convivim en una mateixa societat. Una societat que avui és plural, diversa i dinàmica com mai i que està formada per identitats múltiples, canviants i compartides que l’enriqueixen i la fan més viva.

Perquè, com va dir el president nord-americà John Fitzgerald Kennedy: “Tots respirem el mateix aire, tots volem un futur millor pels nostres fills i tots som mortals”.  I tu també, oi que sí?