e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

09 de Juny de 2015

Té uns 50 anys. Casat i amb dos fills. Esportista tota la vida, li agrada córrer, fins i tot ha fet algunes maratons. No ha fumat mai, ni tan sols una sola cigarreta quan era més jove i era l’època de sortir més. Ell es troba bé, se sent fort i amb plena vitalitat. Però el diagnòstic és clar i inequívoc: càncer de pulmó en fase avançada. Se li ha estès i ja és inoperable, incurable, irreversible. Previsió de vida: uns mesos, amb una mica de sort un any.

Havia anat a fer-se una simple i ordinària radiografia del tòrax i, en un moment, va saber que un enemic invisible i covard li havia firmat, sense avisar i amb cal·ligrafia silenciosa, una sentència de mort. Una condemna a morir sense judici previ i sense cap possibilitat d’indult. Li havia tocat una loteria macabra.

Per a ell va ser un xoc, un gerro d’aigua freda que va capgirar el seu món de dalt a baix, enviant en un moment tots els plans de futur a prendre pel sac.

El passat mes de febrer vaig tenir el privilegi (no podria dir-ho d’una altra manera) de parlar amb ell a l’hospital Josep Trueta de Girona. Va ser una conversa calmada, profunda i tranquil·la, de quasi dues hores de durada. Una conversa d’aquelles que et sacsegen per dins, que no et deixen indiferent i de les que no en surts igual de com has entrat perquè et marquen un abans i un després.

Encara avui ressonen dins el meu cap algunes de les frases d’aquella conversa i que ell em va dir amb una serenitat que espantava. Frases lapidàries que et deixen clavat a terra i que saps que quan les escoltes et perseguiran durant molt de temps: “El dia que m’ho van diagnosticar, la meva vida va canviar de dalt a baix en només trenta segons”; “Ara la mort és la meva companya”; “M’han posat data de caducitat i això és el que em fa més ràbia perquè és molt injust” o la punyetera lletania, inútil perquè no té resposta, del “per què a mi?”.

Recordo molt bé els seus ulls, vius, menuts, els d’una persona intel·ligent. La mirada d’una persona malalta que sap que li queda poc temps de vida és un mirall de la nostra pròpia vulnerabilitat, de la fragilitat d’un mateix. Només en aquell moment pensem que podríem estar al seu lloc. Només llavors salta pels aires la creença ingènua que els accidents i les malalties només passen als altres però mai a nosaltres.

No sé si encara és viu. Confesso que em fa por comprovar la seva darrera connexió al Whatsapp per si fa temps que no s’hi connecta... Espero que estigui tan bé com sigui possible i que pugui llegir aquestes línies, on li recordo que guardo un molt bon record de la nostra conversa aquell fred matí d’hivern.

Aquell dia, mentre jo parlava amb ell, recordo que pensava (segurament de forma egoista) que em fa una por terrible, pànic diria jo, que una cosa semblant li pugui passar a algú dels meus, a algú dels qui jo estimo; i que l’estadística em digui que això és el més probable que passi, encara m’acolloneix més. Crec que més que si em passés a mi mateix.

Potser el nostre més gran enemic no és la malaltia, ni tan sols la mort, sinó que és la por. La por que genera el no poder saber, la incertesa constant de no saber què passarà i amb la qual sí que sabem que no sabem conviure.

A l’acabar la conversa, em vaig sentir incòmode perquè no sabia molt bé com acomiadar-me d’ell. Com dius adéu a una persona que saps (i que ell sap) que segurament morirà aviat? Pensava: què li dic? Li desitjo sort? No fotis, home! O li dic que vagi bé? Calla, Simon, no siguis imbècil! Li vaig acabar dient un fins a la propera acompanyat d’un tímid somriure i d’una mirada plena de tendresa.

La frase que he sentit vàries vegades i que diu que créixer és aprendre a acomiadar-se està molt bé en fred i en la teoria, sobre el paper, però quan tens un nus a la gola perquè no saps què dir i quan plores dissimuladament al baixar amb l’ascensor per sortir de l’hospital Trueta perquè t’has acomiadat d’algú que saps que molt segurament morirà aviat, com carai es fa això?

En un moment o altre de la nostra vida, més tard o més d’hora, tots ho haurem de fer i tots hi haurem de passar, però no hi ha una guia amb un protocol a seguir ni cap manual d’instruccions sobre com fer-ho.

Potser perquè, com sol passar, les coses més importants i crucials de la vida no estan en cap llibre sinó en la nostra pròpia capacitat (molts cops desconeguda per un mateix) de poder mirar el fantasma directament als ulls, com quan de petit miraves a sota el llit abans d’anar a dormir per comprovar si hi havia algun monstre.

Mirar a la cara de la bèstia que ve a caçar-te, potser tremolant sí, però sense fer cap pas enrere, ni un. Perquè ser valent no significa no tenir por, sinó seguir lluitant per cada alè de vida tot i estar cagat de por.

Cagat com jo estava aquell dia al sortir de l’hospital per haver entès, com mai fins aquell moment, la insignificança de la pròpia vida i la vital importància de cada pam de terra que ens resistim a cedir, de cada segon que encara ens aguantem drets dalt del ring en aquest combat de boxa desigual. Una lluita en la que, tard o d’hora, sempre acabarem abaixant els braços o llançant la tovallola.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
304
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR