e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

27 de Març de 2015

Per sorpresa i contra pronòstic. Així va guanyar les eleccions legislatives d’Israel fa poc més d’una setmana el seu actual primer ministre Benjamin Netanyahu.

El seu partit, el Likud, va obtenir una còmoda i clara victòria amb 30 escons deixant en segon lloc a la coalició de centre-esquerra, la Unió Sionista, encapçalada per Isaac Herzog i l’ex-ministra Tzipi Livni, favorita a les enquestes però que finalment només va treure 24 diputats a la Knesset, el parlament israelià.

Amb aquesta nova victòria electoral, Netanyahu serà elegit primer ministre aquest mes d’abril per quarta vegada, convertint-se en el polític que més temps ha estat en aquest càrrec a Israel, només superat per David Ben Gurion, fundador de l’estat hebreu el 1948.

Han sigut també unes eleccions en les que, com passa al país des de la seva creació, hi ha tornat a haver en joc el futur de les relacions amb els palestins.

En aquest sentit, Netanyahu ja va dir durant la campanya electoral que, si era reelegit, no permetria la creació d’un estat palestí reiterant també que Israel es defineix com un estat únicament jueu.

Aquesta insistència en el caràcter exclusivament jueu de l’estat d’Israel ha sigut una constant des de la seva pròpia fundació. És una idea transversal que ha nodrit els governs d’aquest país, tan si eren conservadors com de caire més progressista.

Però acceptar aquesta exclusivitat en la naturalesa d’un estat planteja vàries preguntes: què vol dir exactament que Israel és un estat només jueu? Vol dir ser un estat confessional on la religió no està només relegada a l'àmbit privat, com passa a Occident, sinó que forma part també de la vida pública i política del país com, per exemple, a l'Iran?

En el món canviant, interdependent i global d'avui, amb creixents identitats múltiples, com es defineix qui o què és jueu? En què es basa? Qui ho diu? Quins criteris s’apliquen per decidir-ho?

I si s’accepta el caràcter només jueu d’Israel, on queda el principi de la laïcitat de l'Estat, pilar fundacional de tots els estats moderns sorgits de la Il·lustració i de les posteriors revolucions liberals de finals del segle XVIII i del XIX?

A part d'això, considerar Israel com un estat exclusivament jueu i alhora també democràtic és una contradicció que pot arribar a qüestionar la seva pròpia existència com a estat.

La raó d’aquesta paradoxa: els palestins que avui viuen a Israel, descendents d’aquells que no van marxar quan es va crear l'estat hebreu el 1948 ni durant les posteriors guerres amb els països àrabs.

Actualment aquests palestins representen 1 milió i mig dels quasi 8 milions d'habitants que té el país. Legalment són ciutadans d’Israel i tenen passaport israelià, però no són de cultura jueva sinó palestina, parlen àrab (la majoria també sap parlar hebreu) i són de religió musulmana. Històricament han sigut tractats com a ciutadans de segona categoria per part de l’estat d’Israel.

Dit d'una altra manera: no tots els ciutadans israelians són jueus, però sí que tots els jueus són o tenen la possibilitat (pel fet de ser-ho i si ho desitgen) d'esdevenir ciutadans d’Israel.

Aquests palestins que també són ciutadans israelians poden convertir-se en el que alguns experts anomenen una “bomba demogràfica”, que consisteix en el fet que les dones palestines tenen de mitjana més fills (entre 4 i 5) que les dones jueves, que tenen xifres semblants a les dels països occidentals (1 o 2).

Hi ha l'excepció dels jueus ultraortodoxos que generalment tenen un nombre de fills com el dels palestins, a vegades més alt i tot, però aquests només representen el 10% de la població d'Israel.

Aquesta “bomba demogràfica” és una mena de compte enrere pel govern israelià de torn perquè, a la llarga, farà que la majoria dels ciutadans israelians sigui d'origen palestí  i no pas jueu.

Si això passa i Israel es manté com una democràcia amb eleccions lliures en base al principi d'una persona un vot, arribarà el dia en què la majoria de la població israeliana amb dret a vot serà palestina i, per tant, la composició del parlament israelià (i el govern) la decidirà aquesta nova majoria, que molt difícilment votarà a les eleccions partits polítics que defensin un estat d’Israel només de caràcter jueu.

Si Israel vol seguir essent realment una democràcia equiparable a les occidentals no podrà ser al mateix temps un estat només jueu.

Per tant, es posarà en perill l’exclusivitat jueva d’Israel que tots els seus governs, en major o menor mesura, han volgut imprimir al seu estat des de la seva fundació fa més de 60 anys.

El seu govern haurà d'afrontar, tard o d'hora, aquest dilema i només té dues sortides possibles: convertir-se en un estat democràtic i de caràcter laic a l'estil occidental o bé ser un estat jueu no democràtic sinó teocràtic semblant al que és l’Iran.

En aquest procés, el desig dels palestins per tenir també el seu estat propi haurà passat d'un model de lluita inspirada en la batalla d'Alger durant la guerra d'independència d'Algèria contra França, que llavors era la seva metròpoli, a finals dels 50, a l'exemple de lluita de la batalla de Soweto a la Sud-àfrica dels anys 90, en la qual els sud-africans negres reclamaven, a través de la no-violència i la desobediència civil, eleccions lliures i democràtiques oposant-se al règim racista de l'apartheid.

Potser al final aquesta serà la victòria (poseu-hi totes les cometes que vulgueu a aquesta paraula) dels palestins... El temps ho dirà.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
416
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR