13 de Juliol de 2015

Una pluja menuda cau inclinada dins d’aquell balcó amb vistes al mar, a la quarta planta d’aquell edifici d’aquell poble de costa aquella nit d’estiu. Les gotes truquen a la finestra de la seva habitació, que el vent de marina sacseja lleugerament.

Ja és de nit i ella ja és al llit, però encara no dorm, no pot. Es bressola suaument entre els llençols, que abriguen la seva pell bruna, fins que els aparta i queda amb el cos descobert. No duu sostens. Es posa de costat, amb les cames arronsades, al seu cantó del llit. Voldria que l’abracessin pel darrera per sentir-se més protegida, però no hi ha ningú més a l’habitació. Està sola.

Es posa bé els cabells que li tapen mig rostre col·locant-los darrera de l’orella. Encara recorda com ell jugava amb els mateixos cabells quan aquests se li escolaven pels pits nus, plens i ferms, amb una tendresa infinita; o les carícies furtives i els petons robats quan els seus llavis li encenien la pell sota el llençol; o com ella quedava amarada de la seva olor calenta després de l’incendi del seu cos.

No es pot treure del cap la mirada turquesa dels seus ulls de mar en calma que la feien sentir-se vulnerable i compresa alhora. Ni tampoc l’alè que destil·laven els seus cossos despullats, líquids, quan navegaven en un mar de sospirs, ballant una dansa humida al ritme de tremolosos gemecs amb cada batzegada dins d’ella.

Recorda perfectament el collaret de petites petxines blanques que ell li va donar. Va ser el primer regal que va rebre, en una nit d’estiu després d’un sopar a la terrassa d’un cèntric bar de la ciutat. Ara li sembla un regal orfe que cosifica la seva memòria i desdibuixa els seus records fent-los més dolorosos.

Nit d’estiu i de pluja costanera com la que ara cau, amb gust de salaó i olor de terra calenta molla, amb aroma de cafetera ja adormida fins l’endemà al matí. Regust d’ànimes trencades que busquen aixopluc en la negror de la fosca. Nit de tristesa lúcida i serena, la mateixa que tenen les ciutats derrotades. Insomni per una nostàlgia dolça que consola inútilment els esperits inquiets. La mancança de no poder sentir mai més el caliu del seu cos, vestit de festa amb pell vellutada, com quan ell l’embolicava i l’acotxava abans d’adormir-se.

Ella no ha oblidat aquelles nits de cossos enredats i d’eternes abraçades. Nits xafogoses que acabaven sent descoberts per l’alba; per un sol amb lleganyes als ulls que, mandrós, treia el cap per l’horitzó esquitxant d’un salmó verge les onades tafaneres del mar. La llum tímida del dia que naixia prematurament i que avançava sobre l’escuma de les ones fins a assecar-se a la sorra de la platja, fins a enfilar-se a aquell balcó, quatre pisos per damunt del mar, per mullar tènuement de taronja els finestrals d’aquella habitació.

Li sembla impossible, però ja fa un any que ell va marxar sense poder acomiadar-se’n. Diuen que créixer i madurar és aprendre a acomiadar-se, però enlloc ens ensenyen a preparar-nos per a fer-ho i a vegades no en sabem o tan sols no volem dir adéu. Sense comiat, així de ràpid i així de simple, el lloc que ell ocupava al seu costat del llit ara està buit i fred.

Tots els projectes i somnis que havien teixit plegats van quedar estripats i descosits, atrapats entre la ferralla d’un cotxe de segona mà, en una cuneta mullada d’una nit plujosa i humida d’estiu com aquella.

Una pluja que segueix llepant sense vergonya el vidre de la finestra de l’habitació. El seu rítmic repic somnolent fa que ella, tot i les llàgrimes silencioses que li llisquen dels seus ulls de color mel, ara clucs, finalment s’adormi, vençuda per la son.

Uns sostenidors negres resten damunt de la tauleta de nit, al costat d’un Iphone platejat i d’un collaret de petites petxines blanques. Són l’únic mobiliari d’aquella habitació quasi buida, plena d’absència. La que té aquell balcó amb vistes al mar, a la quarta planta d’aquell edifici d’aquell poble de costa aquella nit d’estiu; la que ens recorda que també som allò que hem perdut.

(Dedicat, en aquests dies de vacances i viatges, a totes aquelles persones que han perdut algú estimat a la carretera).