e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

15 de Mar de 2015

I ja en van quatre...

Ja fa quatre anys de l’inici de la guerra de Síria, un país dirigit amb mà de ferro des de l’any 2000 pel dictador Bashar al-Assad. El conflicte armat va començar com a conseqüència de la brutal repressió que el seu règim va aplicar contra les manifestacions populars i pacífiques de bona part de la població siriana en contra del seu govern en el marc de l’onada de revoltes civils de l’anomenada “primavera àrab”.

Cada any que ha passat la magnitud de la tragèdia ha sigut superior a l’any anterior. Les xifres actualitzades que fa pocs dies ha donat Nacions Unides sobre aquest conflicte són esgarrifoses: uns 220.000 morts (com la població de Badalona, la tercera ciutat de Catalunya), uns 10 milions de desplaçats interns i uns 4 milions de refugiats, la gran majoria en països veïns com Turquia, Líban, Iraq i sobretot Jordània, el principal país receptor de refugiats sirians.

Per entendre com i per què s’ha arribat a la situació actual, cal analitzar el conflicte de Síria des de tres nivells que es relacionen entre sí.

Primer, el local: hi ha hagut una lluita entre les diferents milícies del país (la gran majoria sunnites) i el règim xiita d'Al-Assad, que ha mantingut el suport polític i militar de l’Iran i de Rússia.

Segon, el regional: en el tauler de joc del Pròxim Orient s'han enfrontat els xiïtes (presents al Líban i a l'Iran) contra els sunnites (presents a Turquia, Jordània, Qatar i Aràbia Saudita, país que aspira al lideratge regional en competència amb l'Iran). Tots ells han fet de padrins a alguna de les parts en conflicte a Síria.

I tercer, l’internacional: en el Consell de Seguretat de l'ONU hi ha hagut un constant enfrontament diplomàtic arran d’una possible intervenció militar a Síria. D'una banda el bloc occidental, format pels EUA, el Regne Unit i França, en teoria més partidari d'algun tipus d'intervenció i, de l'altra, la Xina i sobretot Rússia, que no vol cap ingerència militar occidental a Síria, ja que aquest és el seu principal aliat econòmic i militar a la regió, i que opta per una sortida política al conflicte.

A aquests tres nivell d’anàlisi, cal afegir-hi l’aparició d’un nou actor present en tots ells: l’autoanomenat Estat Islàmic, que no té res d’islàmic perquè, malgrat escudar-se darrere el nom de Déu, no té res a veure amb la religió de l’Islam practicada per la immensa majoria dels musulmans.

Tot i que ara sembla estar en retirada militar, l’Estat Islàmic encara ocupa i controla un territori de la mida de Bèlgica, comprès entre Síria i l’Iraq, i s’ha erigit com la principal força d’oposició al govern sirià, en competència i a vegades també en enfrontament directe, amb la branca siriana d’Al-Qaeda.

A nivell internacional, l’aparició de l’Estat Islàmic ha reforçat la figura del dictador sirià al-Assad, que ara ja no és vist tan com a part del problema sinó com un aliat, no desitjable però inevitable i necessari, per a fer-hi front. Per això, el mateix secretari d’Estat nord-americà John Kerry ja ha reconegut que “els Estats Units al final haurem de negociar amb el líder sirià” per derrotar l’Estat Islàmic.

Un Estat Islàmic considerat terrorista i finançat per determinats sectors de la monarquia de l’Aràbia Saudita i per dictadures del petrodòlar del Golf Pèrsic com Qatar. Països que han alimentant un monstre que avui se’ls ha escapat de les mans perquè amenaça, no només Síria, sinó tot l’equilibri de forces del Pròxim Orient i posa en perill la seva estabilitat i seguretat.

El resultat després de quatre anys de guerra és que Síria, com a país, ha explotat i saltat pels aires en mil trossos i avui segueix dessagnant-se davant de la passivitat còmplice de la resta dels països àrabs i de l’anomenada comunitat internacional, encapçalada pels Estats Units.

En aquest sentit, pel president Obama la incertesa d'una intervenció militar a Síria, encara que hi intervingués en coalició amb els seus aliats occidentals i àrabs, sempre ha sigut fins al dia d’avui més forta que la incertesa de la no-intervenció.

Això no vol dir que aquest càlcul no pugui canviar en un futur, ja que la política internacional no es mou per principis ni valors (aquests s'utilitzen després davant de l'opinió pública per justificar i legitimar les accions i les posicions que prèviament prenen els governs) sinó que es mou principalment segons els interessos dels Estats. I moure’s per interessos (econòmics, estratègics, polítics...) vol dir que les accions dels governs es calibren segons la balança, sempre canviant, dels costos-beneficis.

Fins ara, la comunitat internacional s’ha limitat només a repetir condemnes formals contra el règim sirià. Unes paraules que, en el fons,  representen la hipocresia institucionalitzada de les potències occidentals, que no han mogut un dit, ni ho faran, per aturar la guerra de Síria. Les víctimes sirianes no entren dins dels seus càlculs, estan fora de la seva balança.

El president Obama, que semblava fa un any i mig el més partidari d'intervenir militarment a Síria i sobre el qui s'havien posat moltes esperances per a un canvi en la política exterior nord-americana al Pròxim Orient, no ha canviat realment res. Obama ha sigut el mateix gos amb diferent collar, però amb el Premi Nobel de la Pau de 2009 sota el braç.

Síria ha sigut també la demostració, una vegada més i com si encara fes falta després d’una llarga llista de fracassos en el seu currículum (l’est de la República Democràtica del Congo, Somàlia, Bòsnia, Ruanda, Libèria, Txetxènia, Kosovo, Darfur, Sudan del Sud, Afganistan...) de la ineficàcia i la inutilitat de les Nacions Unides per aturar els conflictes armats i per evitar el sofriment dels civils innocents que sempre en són víctimes.

Amb aquest panorama al retrovisor, potser no seria mala idea aprofitar el gran (i caríssim) solar que ocupa la seu de l’ONU a Nova York, situada en una exclusiva zona del barri de Manhattan, per construir-hi alguna cosa més útil i profitosa, com un pàrquing, un Zara o una nova botiga d’Apple. Serien uns negocis ben rendibles, ens estalviaríem el què costa mantenir l’ONU i, total, els pobres sirians seguirien patint i morint... igual que ara.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
391
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR