e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

30 de Juny de 2015

El Guadiana passa per Teheran

Igual que els anomenats Ojos del Guadiana (el lloc del naixement del riu Guadiana, part del qual transcorre sota terra per després tornar a aparèixer un tram més avall). Així ha anat apareixent i desapareixent periòdicament a la plana d’Internacional dels mitjans de comunicació en els últims anys les negociacions sobre el programa nuclear iranià.

L’Iran és un país musulmà amb un potencial enorme. De fet, és una potència regional del Pròxim Orient per tres raons:

La primera és demogràfica: té 78 milions d’habitants i és el país més poblat, amb diferència, del Golf Pèrsic.

La segona, econòmica: disposa de les segones reserves més grans de gas del món (darrere de Rússia) i les quartes de petroli, però la seva economia no acaba d’alçar el vol degut a les sancions econòmiques internacionals que se li han imposat des de fa uns anys.

La tercera és religiosa: l’Iran és el bressol del xiisme, la segona gran branca de l’Islam després del sunnisme. Té el lideratge espiritual dels xiïtes, amb una influència sobre uns 200 milions de seguidors musulmans que s’estenen per països com: l’Iraq, Síria, Líban, l’Aràbia Saudita, Emirats Àrabs i el Pakistan.

Les negociacions amb l’Iran han tingut sempre un caràcter pendular i s’han escenificat a través d’una repetició de trobades, cimeres i converses entre, d’una banda, el règim teocràtic iranià que sempre ha defensat el desenvolupament d’un programa d’energia nuclear propi amb finalitat exclusivament civil i, de l’altra, l’anomenat P5 1, format pels cinc països membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU (Estats Units, França, Regne Unit, Rússia i la Xina) més Alemanya, recelosos de que el govern de Teheran utilitzi el desenvolupament d’un programa nuclear propi per dotar-se d’armes nuclears.

Cal recordar que desenvolupar i disposar d’energia nuclear per a un ús només civil (com fabricar electricitat) és una aspiració legítima i legal de qualsevol país, tal i com està contemplat en el Tractat de No Proliferació d’Armes Nuclears.

En els darrers mesos ha semblat que s’acostaven les posicions de les dues parts, en bona part gràcies a la incansable tasca diplomàtica del secretari d’Estat nord-americà John Kerry, qui encapçala els esforços negociadors amb el règim iranià per arribar a un pacte abans que finalitzi el termini, fixat a finals d’aquest mes de juny.

Però aquesta sensació (repetida) d’un acord proper entre les parts no és garantia de res, tal i com l’experiència ha demostrat en nombroses ocasions anteriors i tot fa pensar que aquest cop hi haurà una enèsima pròrroga.

A més de les dificultats pròpies de la dinàmica de la negociació, hi ha també uns agents externs que no volen que s’arribi a una entesa amb l’Iran perquè va en contra dels seus interessos i que no dubtaran en boicotejar qualsevol possibilitat d’acord.

Són quatre els grups que no volen que s’arribi a pactar res amb l’Iran sobre el seu programa nuclear:   

El primer és la branca més dura i conservadora del propi règim iranià, que considera qualsevol acord com una cessió i per tant un senyal de feblesa enfront dels Estats Units, el seu gran enemic des de que l’Iran es va convertir en república islàmica el 1979 amb Khomeini.

El segon, l’actual govern d’Israel encapçalat per Benjamin Netanyahu, que veuria un acord amb l’Iran com la porta oberta per a què aquest fabriqués la bomba atòmica, cosa que seria una amenaça existencial per a Israel.

El tercer, la monarquia dictatorial de l’Aràbia Saudita degut a l’històric enfrontament polític (i a vegades també militar) entre els musulmans sunnites, que són majoria a l’Aràbia, i els xiïtes, majoritaris a l’Iran, per l’hegemonia política del Pròxim Orient.

A més, un Iran nuclear crearia un precedent que podria incentivar que altres potències del món musulmà com l’Aràbia Saudita i Egipte també volguessin dotar-se de l’arma atòmica, engegant una perillosa cursa nuclear a la regió segurament més volàtil del planeta.

El quart i últim és el partit republicà dels Estats Units, que gaudeix de majoria parlamentària a les dues cambres del Congrés nord-americà i que intentarà torpedinar qualsevol intent d’acord del president (demòcrata) Barack Obama amb el govern iranià perquè tenen la vista ja posada en la cursa electoral per a les eleccions presidencials del novembre de 2016, d’aquí a 16 mesos, quan molt probablement s’hauran d’enfrontar amb la candidata demòcrata Hillary Clinton.

Pels republicans nord-americans, a més, qualsevol acord amb l’Iran seria interpretat com un signe de debilitat de la superpotència nord-americana, que posaria encara més en dubte la seva suposada hegemonia mundial.

Tot i aquests pals a les rodes, l’objectiu final de les negociacions és arribar a un acord amb l’Iran, país al qual ara els Estats Units necessita per fer front a l’autoanomenat Estat Islàmic, que governa una part de l’Iraq i Síria i que amenaça en dinamitar el ja de per sí fràgil equilibri de forces del Pròxim Orient.

Totes les parts hauran de cedir en alguna cosa per arribar a un acord el més ampli possible. La via política i diplomàtica, pacient però decidida, ha de ser el camí triat perquè l’alternativa és pitjor, ja que suposaria caure en aquesta mena de riu Guadiana que és aquest procés negociador amb el perill de morir-hi ofegats.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
473
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR