24 de Desembre de 2015

És una evidència que als milicians armats de l’autoproclamat Estat Islàmic (EI) cal vèncer-los per la força militar, de la mateixa manera que als exèrcits de Hitler no se’ls podia derrotar només amb bones paraules, perquè com se sol dir: al totalitarisme no se l’ha de convèncer, sinó que se l’ha de vèncer. A més, la indiferència davant del sofriment dels altres del qual en som conscients ens en fa còmplices. No fer res és la pitjor opció.

Per això, per derrotar l’EI a l’Iraq i Síria, cal una intervenció militar internacional que ha de ser legítima i legal, autoritzada a través d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU.

Una intervenció que ha d’anar més enllà dels atacs aeris sobre objectius militars (mai civils) i que, en un  moment o altre i si es vol derrotar definitivament l’EI, hauria d’incloure el desplegament de tropes sobre el terreny, amb el cost econòmic i polític que implicaria pels governs implicats.

A l’hora de derrotar l’Estat Islàmic hi ha una altra evidència: per vèncer la seva ideologia feixista no n’hi ha prou amb la força militar, sinó que també es necessari atacar-lo a través de la combinació de diferents mesures que s’interrelacionen i es superposen, perquè aquesta és una guerra molt complexa on a dins d’ella hi ha moltes guerres diferents.

Són mesures, no només per derrotar l’EI a l’Iraq i Síria, sinó també per evitar que alguns dels seus creients fanàtics, que han nascut a Europa i que tenen passaport i nacionalitat europees, es radicalitzi i acabi provocant una massacre com la de París el passat 13 de novembre.

En l’àmbit legislatiu, els països occidentals han d’endurir les lleis antiterroristes amb penes més severes.

Des del punt de vista policial, cal que els governs occidentals augmentin la seva coordinació i que endureixin els seus controls fronteres per detectar els potencials terroristes suïcides.

Per fer això, també calen uns millors serveis secrets i d’intel·ligència. Més eficients i amb una millor informació que els permeti infiltrar-se amb èxit en les xarxes del terrorisme islamista.

Des de l’àmbit econòmic, i aquest és clau, s’han de tallar d’arrel les fonts de finançament de les quals beu l’Estat Islàmic i que són: el cobrament de rescats de segrestos; saquejos, confiscacions i atracaments; la recaptació d’impostos i extorsions; el tràfic de drogues i de persones; la venda d’estraperlo d’antiguitats a col·leccionistes privats i, les seves dues principals fonts de diners: les donacions privades i sobretot la venda del petroli que extrauen dels pous que controlen.

L’Estat Islàmic explota 8 refineries de petroli que, segons el govern dels EUA, li permet produir quasi 2 milions de barrils de petroli al dia (un barril són 159 litres) fet que el fa la novena producció mundial de cru i que li genera gairebé un milió i mig d’euros cada dia.

La venda de petroli és el principal ingrés per nodrir el seu pressupost anual, que és de quasi 2.000 milions d’euros, cosa que també li permet pagar els sous dels 27.000 milicians que té el seu exèrcit.

Pel què fa a les donacions privades, fa temps que se sap que governs amics i aliats d’Occident, com els de Qatar, Aràbia Saudita o Emirats Àrabs, envien rius de diners a la causa islamista. Però tot just ara, després de la massacre de París, alguns governs occidentals han començat a denunciar-ho, tímidament i amb la boca petita, en un exercici més de cinisme i d’hipocresia, perquè cap govern d’Occident vol la retirada de les inversions qatarianes o saudites de les finances occidentals.

A més d’això, els diners que té l’Estat Islàmic li permeten comprar armes per seguir alimentant la guerra, moltes vegades comprades a empreses dels mateixos països occidentals que lluiten contra ells; només cal recordar que els cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU (Estats Units, Rússia, Xina, França i Regne Unit) i principals responsables de la pau i la seguretat al món, són també els principals productors i venedors d’armes del planeta.

A llarg termini, convé aplicar mesures com millors polítiques socials, sobretot educatives i laborals, a nivell de la UE per facilitar la integració de la immigració musulmana als països europeus, evitant que la ultradreta xenòfoba i anti-immigració d’Europa se n’aprofiti per treure’n rèdit electoral, com ha passat en les darreres eleccions regionals a França on el Front Nacional de Marine Le Pen ha sigut el partit més votat.

Per últim, cal acabar amb les situacions cròniques de pobresa, desigualtat i d’injustícia que massa vegades atien les guerres i que donen l’excusa perfecta als grups gihadistes per justificar el terrorisme. Perquè la història no ho explica tot, però sense ella no s’entén gairebé res.

I no ens equivoquem: la fi de grups terroristes com l’Estat Islàmic no representarà el final de l’amenaça terrorista del gihadisme ni tampoc de la seva ideologia islamista totalitària, i cal recordar que l’EI és una amenaça sobretot pels propis musulmans, que en són les seves principals víctimes.

Per aconseguir la seva derrota definitiva, també els discursos dels principals governants occidentals (al revés del què diuen Hollande, Cameron o Obama) s’haurien de basar no tan en justificar la força sinó en fortificar més la justícia, adreçant les causes de fons de molts conflictes armats com la pobresa, la desigualtat i la injustícia.

Mentre això no passi, i no sembla que sigui així, la solució (si és que mai es troba) anirà per llarg... Cordeu-vos el cinturó, que venen corbes.