20 de Març de 2016

POLITICS CATALANS A ESPANYA

 VISTOLLEGIT//. Des de fa anys, els historiadors, i també els polítics, discuteixen per què va ser tan complexa, tan conflictiva i, finalment, tan estèril la inserció dels catalans dins la política espanyola en l'època contemporània. Com va ser que l'àrea més dinàmica i més moderna de tot Espanya no aconseguís tenir un gran pes polític dins els mecanismes de poder de l'Estat dels segles XIX i XX?. Hi ha diferents motius, com per exemple la llengua.

La minorització de la llengua catalana de forma activa, o sigui la "repressió del català" segons alguns autors, mitjançant accions violentes directes o mitjançant l'aplicació de polítiques que impliquen donar prioritat o oficialitzar en perjudici del català altres llengües  alienes, com el castellà, fins al punt de fer que sigui la única  acceptada  en diferents àmbits de la societat. La minorització, que comença l'any 1482 i segueix fins als nostres dies, comprèn diferents formes de discriminació de la llengua que variaran substancialment al llarg del temps, de la mateixa manera que evoluciona la societat.

Avui en dia, existeixen igualment fonts que asseguren que el castellà és discriminat a Catalunya, entre altres motius, perquè la Generalitat de Catalunya i altres òrgans oficials, han adoptat el català com a única llengua vehicular. També hi ha entitats que diuen que existix una discriminació dels castellanoparlants al País Valencià. A això s'ha afegit el <Manifiesto por una lengua común> d'un grup d'intel•lectuals espanyols. Aquestes declaracions i propostes polítiques, han suscitat un gran rebuig i interpretat com una agressió de diferents intel•lectuals als Països Catalans.

Tanmateix, molts politics espanyols, els de sempre, són molt menys válits que els catalans. El president espanyol,  Mariano Rajoy, es va quedar  sense arguments, en una entrevista a Onda Cero, per defensar que els catalans perdrien la condició d'europeus en un escenari d'independència. Un polític espanyol, de Galícia, que no domina idiomes, ni el gallec. I més greu encara, que no coneix els textos de la Constitució española que utilitza contra Catalunya sempre que pot. L’entrevistador sí que en tenia d’arguments.

L'article 11.2 de la constitució espanyola preveu que "cap espanyol d'origen pot ser privat de la seva nacionalitat". Ser espanyol d'origen vol dir ser fill d'espanyols. La nacionalitat és un dret humà fonamental i implica el dret de cada individu a adquirir, canviar i mantenir una nacionalitat. Les lleis internacionals preveuen que el dret dels Estats per decidir qui són els seus nacionals no és absolut. Està explícitament prohibida la privació arbitrària de la nacionalitat.

L'article 11.3 de la mateixa constitució diu que "l'Estat Espanyol podrà concertar tractats de doble nacionalitat amb els països que hagin tingut o tinguin una vinculació particular amb Espanya".

L'article 9 del tractat de Lisboa diu: "és ciutadà de la Unió Europea qualsevol persona que tingui la nacionalitat d'un estat membre. La ciutadania de la Unió s'afegeix a la ciutadania nacional i no la substitueix".

No cal anar gaire lluny. El simposi Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014 va provocar  incomptables articles d'opinió i irades reaccions polítiques. Ningú qüestionava els ponents: tots  historiadors de prestigi. Molts d'ells han dedicat anys a investigar i a documentar les relacions entre Espanya i Catalunya. Però el títol del simposi i d'algunes de les ponències van fer que el PP amenacés de fer miques tota possibilitat de diàleg entre el president català, Artur Mas, i l'espanyol, Mariano Rajoy. Si no se suspèn el simposi, va advertir  el portaveu del PP al Parlament, Enric Millo, Mas no tindrà legitimitat per asseure's amb el govern d'Espanya. El ministre d'Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo, també va ser contundent: a partir del títol i el subtítol, va assegurar que és una "flagrant falsificació de la història". I va carregar contra els organitzadors: "Són pseudohistoriadors nacionalistes excloents".

Espanya no ens vol, ni ara ni mai, llavors, penso que el que cal fer és marxar, declarar la independencia la (DUI) i proclamar la nostra REPÚBLICA CATALANA.