18 de Març de 2016

PERLES CATALANES

 VISTOLLEGIT//. PERLAS CATALANES és el títol d’un llibre, la recopilació, corregida i augmentada, de la galeria de personatges nostrats dels darrers tres cents anys que tenen la particularitat que tot i tenir monuments, carrers i places dedicats, molts d'ells, enlloc es comenta que la van fer grossa i no precisament a favor del seu propi poble, diuen els autors.

Les "perles"  recollides van des de col.laboracionistes amb

dictadures, colonies de l'imperiet espanyol d'ultramar, el tràfic

d'esclaus i les simpaties pels enemics de la democràcia, entre altres

"virtuts" patrícies. Amb aquest llibre no descobrim res que no s'hagi

escrit ja sobre aquests personatges, van dir els autors a la presentació (entre d'altres el Virrei Amat, JoanPrim, Antoni López, Francesc Cambó, Joan March o Joan A.Samaranch...tots hòmens, per cert!) però en canvi sí que ens serveix per posar el focus en aquesta faceta important de les seves vides per tal que se'ls valori en la seva totalitat i es pugui debatre amb tranquilitat quin paper els hi hem de donar a partir d'ara i, evidentment  també, a la futura república catalana.

<Complementant el llibre hem creat una ruta urbana de les "perles

catalanes" per Barcelona on podreu seguir part de la història d'aquests personatges, bo i contemplant el contrast dels seus monuments i racons dedicats per la ciutat a les seves gestes. Us podeu apuntar aquí per fer la primera ruta el dia 3 d'abril, diumenge:

https://perlescatalanes.wordpress.com/ [2]

Hi ha previst pels que compreu el llibre, la dedicatòria, és clar, però també altres incunables anticolonials en format llibre, samarreta, adhesiu i/o póster. Potser la darrera ocasió de gaudir d'aquell famós inefable material descolonitzador que permetia notar una notable millora a qui el dugués a sobre>.

La història de l'alliberament dels pobles està plena de gentussa que ha abraçat obertament la causa de l'opressor. O fins i tot que no han dubtat en exercir les mateixes malifetes, tot i distanciar-se'n. El nostre poble no n'és una excepció, durant segles hem anat tenint colonialistes, botiflers, esclavistes,  franquistes, bons catalanets.... Convé no oblidar-ho: molts d'ells estan d'allò més ben considerats, tenen carrers, monuments i places! 

Una amarga realitat que és però, molt valuosa per ajudar-nos a entendre perquè som on som. I és que l'oligarquia i una part de la burgesia sempre ens ha traït. És ben il•lustrador que els néts i besnéts dels tipus que es van fer d'or amb el tràfic d'esclaus a Cuba armessin esquadrons paramilitars contra els obrers a Barcelona i acabessin sent ardents franquistes. Alguns van penedir-se'n (però fins quin punt això els eximeix dels crims que van fer els seus?).

L’Alta burgesia catalana que es consolidà en el post-franquisme, al marge de la cultura i la llengua catalana, adherint-se sense embuts a la cultura colonial. Hi trobem molts dels descendents dels que donaren suport a Cambó i la seva Lliga Regionalista, la burgesia més tradicional i amb arrels més antigues, la que feu fortuna venent esclaus o explotant infants.

Amat, Virrei, (Vacarisses, 1704- Barcelona, 1782) va ser un militar català de família nobiliària borbònica i per tant, botiflera. Va ser nomenat governador i president de l'Audiència de Xile (1755-61). El rei Carles III el va designar virrei del Perú (1761-76). Durant el seu virregnat va fundar el cos armat de la Mare de Déu de Montserrat. Va promoure l'exploració de l'illa de Pasqua (1770) i tres expedicions (1772-5) a Tahití, que van reanomenar com illa d'Amat. Va tenir una vida privada peculiar, especialment els afers amb la seva amant, l'actriu criolla Micaela Villegas coneguda com «la Perricholi», que va inspirar a Jacques Offenbach l'òpera La Périchole (1868). De tornada a Barcelona va fer construir un palau a la Rambla, avui anomenat Palau de la Virreina, per la seva dona. Va ser un dels catalans amb càrrec més alt a l’Imperi. «Botifler de convicció, féu del servei i  la glòria d’Espanya la raó de la seva existència» (Josep M. Bernades, Els catalans a les Índies). 

Aunós, Eduardo, nat a Lleida, va ser secretari de Cambó, ministre de treball amb Primo de Rivera i ministre de justícia el 1943. Una nítida trajectòria de la Lliga Regionalista al feixisme. Sent ministre amb Primo introduí el corporativisme, fortament influït pel feixisme italià. Va ser membre de la Junta Política de la Falange i un dels pares del sindicalisme vertical. Té un centre cívic a Barcelona.

Així una llarga llista que en el llibre del que parlo, Perles Catalanes, s’hi pot llegir amb detall la vergonya catalana que, aquesta vegada sí, superarem amb la pròxima REPÚBLICA CATALANA.