e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

04 d'Abril de 2016

L'AUTONOMIA ES HISTORIA

 VISTOLLEGIT//.- Catalunya vol canviar l’statu quo i una àmplia majoria dels catalans creu que l’única sortida és avançar cap a l’estat propi. No hi ha alternativa a la independència. El sobiranisme és l’únic projecte polític capaç d’aglutinar àmplies capes de la societat, fartes del mensypreu continu de les institucions espanyoles. A les eleccions del 2012, només hi havia al Parlament 24 escons independentistes (CiU s’havia presentat amb la promesa del dret a decidir) i avui la xifra s’ha triplicat.  A la banda unionista, Ciutadans ratifica allò que ja s’intuïa. El missatge clar anti-independència, sense concessions, l’ha premiat en detriment del PP, que s’enfonsa, i del PSC, que pateix una davallada considerable només pal•liada en part.

Les urnes han clarificat la voluntat dels catalans, hi ha un mandat inequívoc i democràtic per avançar cap a la construcció del nou estat, però la correlació de forces entre els independentistes (62 Junts 10 CUP) fa preveure una gestió complexa del procés. No serà un tema de 18 mesos, el full de ruta no agafarà la velocitat de creuer que molts voldrien, però seguirà avançant i haurà de culminar amb un referèndum que ratifiqui un procés que pot ser de ruptura.    

Molts dels estats del món es consideren estats nació, formats per un grup nacional més o menys homogeni, o amb una nació clarament predominant i que ha imposat la seva llengua, cultura i sentiment nacional com a pròpia de l'Estat (per exemple, Portugal, Israel o França). Altres estats, amb més o menys reticències, reconeixen l'existència de diverses nacions (com Bèlgica i Suïssa), o si més no part de la població s'identifica amb un grup nacional diferent del majoritari sense que estigui malvist del tot (per exemple, el Regne Unit). El terme país també s'utilitza en molts casos per a referir-se a entitats territorials, nacionalitàries o no, que no constitueixen estats independents (per exemple, Escòcia, Gal•les i Anglaterra són països que depenen administrativament del Regne Unit. Els estats federals (com ara  Alemanya, els Estats Units d'Amèrica i els Estats Units de Mèxic) estan formats per unitats administratives més menudes anomenades estats federats, o, en el cas d'Alemanya, Länder.

Després de l’eufòria i el desencís suscitats per l’estèril victòria de Solidaritat Catalana, i en vista que l’objectiu fundacional de l’autonomia política no semblava assolible a curt termini, el gros del catalanisme (la Lliga, per descomptat, però també els nacionalistes republicans) va optar a partir del 1910 per abraçar el gradualisme i definir un objectiu més modest però realitzable en pocs anys; un objectiu que ja havia figurat en l’agenda política espanyola durant els anys de l’anomenat “Gobierno Largo” de Maura, entre 1907 i 1909. Em refereixo, naturalment, a la creació d’una Mancomunitat de Diputacions.

De les quatre corporacions provincials catalanes, la Lliga només en presidia dues, la de Girona i la de Barcelona; aquesta última, en la persona del seu màxim ideòleg i estrateg, Enric Prat de la Riba. Va ser des d’aquesta casa, doncs, que el juny de 1911 hom plantejà la proposta mancomunitària a les diputacions de Girona, Lleida i Tarragona, les quals s’hi van sumar ràpidament amb el consens de republicans catalanistes, carlins i les dues branques dinàstiques, liberals i conservadors. En aquest clima de quasi unanimitat, les Bases per a la Mancomunitat Catalana van ser elaborades i ratificades per les quatre diputacions en menys de mig any, i posades en mans del govern espanyol -que presidia el liberal José Canalejas- el desembre de 1911.

El cap de l’executiu espanyol s’hi mostrà receptiu, amb l’afegit que la possibilitat de crear mancomunitats havia de ser oferta a totes les regions espanyoles, per tal d’evitar la sensació que hom privilegiava Catalunya. Així, doncs, el 25 de maig de 1912 el govern Canalejas presentà al Congrés un Proyecto de Ley de Mancomunidades provinciales que, tot s’ha de dir, toparia ben aviat amb fortíssimes resistències dins mateix de la majoria parlamentària liberal.

Tanmateix, la fermesa del president Canalejas aconseguí que, el 5 de juliol, la Cambra baixa aprovés el projecte en primera lectura, abans de l’aprovació definitiva, que es produïria l’octubre.

A l’estat espanyol no s’hi val la comparació internacional. Espanya és el resultat de conquestes a sang i foc i de cap manera vol compartir allò que va guanyar a la força. Construir un nou estat des de dins de l’estat espanyol  és molt difícil, per no dir impossible. La Catalunya autonòmica ha de passar a la historia i amb el vistiplau de la comunitat internacional, n’estic segur, els independentistes han de proclamar la DUI i la REPÚBLICA CATALANA.


Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
471
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR