e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

13 de Marš de 2017

EN MEMORIA DEL CARDENAL DE LA PAU

 PERIODISME DIGITAL//.-Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) fou bisbe de Solsona, arquebisbe de Tarragona i cardenal. Als dotze anys l'enviaren a estudiar al Col•legi de Sant Ignasi de Manresa, Bages, i aviat manifestà la seva intenció d'ingressar a la Companyia de Jesús, però el seu pare li ho prohibí tot instant-lo a primer acabar els estudis. El seu mentor, el bisbe de Vic Josep Torras i Bages, el dissuadí de fer-se jesuïta per a consagrar-se al servei de l'Església del país.

El 1885 obtingué el batxillerat i ingressà simultàniament al Seminari de Barcelona, que abandonà aviat, i a la Universitat de Barcelona, per la qual es llicencià en Dret el 1890. A aquesta ciutat exercí d'advocat poc més d'un any, perquè el 1895 es traslladà a Tarragona, en el seminari de la qual reprengué els estudis eclesiàstics. Allà fou ordenat sacerdot el 17 de setembre de 1899. L'any següent es doctorà en Dret per la Universidad Complutense de Madrid.

A l'arxidiòcesi de Tarragona fou successivament substitut de la fiscalia del tribunal eclesiàstic (1900), fiscal titular (1905), vicari general adjunt (1905-1909), canonge de la catedral metropolitana (1907-1913), vicari general (1909-1913) i vicari capitular (1911-1913).

El 26 d'abril de 1914, a la mateixa catedral de Tarragona i de mans de l'arquebisbe Antolín López Peláez, fou consagrat bisbe titular de Pentacomia i nomenat administrador apostòlic del bisbat de Solsona. Aquell mateix 1914 i fins al 1916, per elecció dels bisbes catalans i nomenament d'Alfons XIII, rei d'Espanya, fou nomenat senador. El 1917 renuncià al bisbat de Cadis perquè volia restar a Catalunya en uns moments socialment convulsos.

El 7 de maig de 1919 el papa Benet XV el promogué a la seu arquebisbal, metropolitana i primada de Tarragona, i el 7 de març de 1921 el nomenà cardenal del títol de Santa Sabina. En aquesta condició assistí al conclave de l'any següent que elegí Pius XI. El 1923 rebutjà la seu metropolitana de Toledo i també el trasllat a Roma com a cardenal de la cúria vaticana. Durant aquesta època, la de la dictadura de Primo de Rivera, defensà la separació de l'Església de l'estat i aconseguí mantenir la llengua catalana com a vehicle d'expressió, de predicació i de catequesi.

A l'adveniment de la Segona República Espanyola acatà el nou règim «com a producte de la voluntat popular, lliure i pacífica». Conreà una gran amistat personal amb el president Niceto Alcalá-Zamora. Saludà l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 1934.

Després del cop d'estat del 18 de juliol del 1936 i l'esclat de la guerra civil, fou perseguit per escamots anarquistes incontrolats (uns membres de la FAI vinguts de l'Hospitalet de Llobregat a Vimbodí on van saber que estava refugiat al monestir de Poblet, aleshores desafectat, van anar a buscar-lo amb intenció d'eliminar-lo), fou dut a la presó de Montblanc d'on, gràcies a la intervenció personal del conseller Ventura Gassol pogué ser rescatat i per a la seva seguretat el van fer partir cap a l'estranger embarcant-lo en un vaixell italià que hi havia atracat al port de Barcelona. Fou «la primera víctima del clergat de l'arxidiòcesi, sense sang, però autèntic màrtir sofrent de la persecució». No es va poder evitar l'assassinat del seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs, detingut també a Montblanc.

Mentrestant s'havia oposat fermament als revoltats a Espanya i no acceptà la bel•ligerància de la jerarquia de l'Església a favor del bàndol facciós. Es negà a signar la carta col•lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 de suport al general Franco. Això li comportà la prohibició de retornar a la seva seu tarragonina, a la qual tanmateix no renuncià mai malgrat les pressions governamentals.

Participà en el conclave de 1939 que elegí el papa Pius XII, curiosament al costat del seu antagonista en les relacions amb el franquisme, el cardenal Isidre Gomà, arquebisbe de Toledo.Durant l'exili s'estava a la cartoixa de Farneta, prop de Lucca, Toscana, fins que l'ocupació nazi d'Itàlia féu que es refugiés a Suïssa, on morí, el 1943. Els monjos de la cartoixa de Valsainte no el van enterrar, sinó que el van deixar a la caixa, preveient que de seguida el portarien a Tarragona. Franco ho impedí, de manera que no fou  fins al 1978, d'acord amb la seva voluntat testamentària, que les seves restes foren traslladades a la catedral de Tarragona.

El pròxim setembre no sé què passarà a Catalunua, però sí que sé que es cumplirant anys de la mort d’un català universal.Un cardenal que va plantar cara al franquisme i va ésser considerat EL CARDENAL DE LA PAU.

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal

Master en Periodisme Digital


Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

MenÚame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
38
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR