e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

09 de Gener de 2017

EL CARDENAL DE LA PAU

 PERIODISME DIGITAL//.- La memòria recuperada del cardenal Vidal i Barraquer. El 13 de setembre de 1943 moria a Friburg el cardenal català Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, a qui mossèn Muntanyola li atorgà el títol de Cardenal de la Pau. Tenia 74 anys. El 25 de setembre de 2014 la Facultat de Teologia de Catalunya li dedicà una sessió acadèmica commemorativa de l’any dedicat al cardenal, -que fou titular de la seu de Tarragona del 7 de maig de 1919 fins la seva mort, malgrat que des de 1936 restés exiliat a l’estranger-, amb motiu del setantè aniversari de la seva mort.

Parlar de Vidal i Barraquer ens porta a refrescar la memòria, i recordar que en la nostra història recent, hi ha fets i persones que no s’han d’oblidar. L’Església catalana del s.XX ha tingut dos prelats insignes: Torres i Bages, bisbe de Vic. I el cardenal Vidal i Barraquer, bisbe primat de Tarragona. El primer, com referent intel•lectual d’inculturació cristiana, el segons per la seva defensa dels valors de la llengua i la cultura catalanes al servei de la pastoral i la pau, en la més profunda tradició de l’¡església compromesa amb els que pateixen.

Recordar la personalitat del cardenal Vidal i Barraquer, és evocar un fet important pel nostre país: la desobediència al decret de Primo de Rivera que prohibia la predicació i la catequesi en català. L’argument del cardenal tenia consistència: cal transmetre la fe des de les conviccions amb l’exemple i un llenguatge autèntic; aquell llenguatge que expressa sentiments. Aquesta actitud del cardenal provocà un dur enfrontament amb les autoritats civils, i també, que alguns bisbes de les diòcesis catalanes el denunciessin al Vaticà, per prendre’s atribucions, que segons ells, no li corresponien.

En la ben documentada i extensa biografia que en va fer Ramon Muntanyola, se’ns presenta un Vidal i Barraquer com home de pau i diàleg. Acceptà, com un fet natural, que la voluntat popular decidís un canvi de règim i, malgrat la seva anterior defensa de la monarquia, no va tenir prejudicis en presentar la seva adhesió a la República, presentant-se al president de la Generalitat Francesc Macià, acompanyat del bisbe de Barcelona Manuel Irurita, per fer-li present el seu respecta i lleialtat. Per la seva condició de bisbe primet i cardenal tingué interès en establí una bona amistat amb el president de la República Niceto Alcalá-Zamora, per a garantir que l’Església espanyola no seria perseguida i que la constitució republicana fos laica però no laïcista. Se sap que Vidal i Barraquer defensava el dret dels catalans a mantenir la seva llengua i cultura pròpies, i per això no va mostrar desacord en la redacció i posterior proclamació de l’Estatut de Núria que incidia en el fet diferencial català.

El gran conflicte personal, però, el va haver de viure en proclamar-se la Guerra Civil espanyola. Perseguit, i capturat, per un escamot de milicians de la FAI -que volien atrapar «una peça grossa»-, va poder ser rescatat pel conseller de Cultura de la Generalitat Ventura Gassol, qui l’acompanyà fins el vaixell de guerra italià, amb rumb a La Spezia. Era el 30 de juliol de 1936 i començava un exili que no tindria possibilitat de retorn.

Francesc d'Assís Vidal i Barraquer (Cambrils, Baix Camp, 3 d'octubre de 1868 - Friburg, Suïssa, 13 de setembre de 1943) fou bisbe de Solsona, arquebisbe de Tarragona i cardenal. Després del cop d'estat del 18 de juliol del 1936 i l'esclat de la guerra civil, fou perseguit per escamots anarquistes incontrolats (uns membres de la FAI vinguts de l'Hospitalet de Llobregat a Vimbodí on van saber que estava refugiat al monestir de Poblet, aleshores desafectat, van anar a buscar-lo amb intenció d'eliminar-lo), fou dut a la presó de Montblanc d'on, gràcies a la intervenció personal del conseller Ventura Gassol avisat pel doctor Joaquim Guitert, pogué ser rescatat i per a la seva seguretat el van fer partir cap a l'estranger embarcant-lo en un vaixell italià que hi havia atracat al port de Barcelona. Per al seu vicari general, Salvador Rial, fou «la primera víctima del clergat de l'arxidiòcesi, sense efució de sang, però autèntic màrtir sofrent de la persecució».[2] No es va poder evitar l'assassinat del seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs, detingut també a Montblanc, tot, i també, la intervenció de Joaquim Guitert.

Manuel Borràs Ferré (La Canonja, Tarragonès, 9 de setembre de 1880 - Montblanc, 12 d'agost de 1936) fou un clergue espanyol, bisbe auxiliar de Tarragona i bisbe titular de Bísica (1934-1936), considerat màrtir per l'Església Catòlica Romana. Va ser un dels tretze bisbes assassinats durant la persecució religiosa que hi hagué durant la Guerra Civil Espanyola en el territori controlat per la República, i forma part dels màrtirs de la Beatificació de Tarragona.

Des de 1978, les despulles de Vidal i Barraquer reposen a la catedral de Tarragona, segons les seves últimes voluntats, al costat del seu bisbe auxiliar Manuel Borràs, assassinat l’any 1936.

Vidal i Barraquer s'havia oposat fermament als revoltats a Espanya i no acceptà la bel•ligerància de la jerarquia de l'Església a favor del bàndol facciós. Es negà a signar la carta col•lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 de suport al general Franco. Això li comportà la prohibició de retornar a la seva seu tarragonina, a la qual tanmateix no renuncià mai malgrat les pressions governamentals.

Aviat farà 80 anys de l’inici de la Guerra Civil Espanyola, un episodi que va capgirar el rumb històric d’aquest país. Catalunya prepara una sèrie d’actes per commemorar aquell 18 de juliol de 1936.

Sebastià Barrufet Rialp, cronista transversal

Master en Periodisme Digita


Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

MenÚame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
483
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR