03 d'Agost del 2011

La cantarella del grup propi

No és cap novetat, que cada cop que al PSC o al PSOE no li van massa bé les coses, o queden en entredit entre les paraules a Catalunya i els fets al Congrés dels Diputats apareix, com un autèntic matoll que no deixa veure els esbarzers (m’ho acabo d’inventar, però crec que s’entén), la cantarella del grup propi del PSC al Congrés. De fet ja fa més de 30 anys que això dura, i encara no s’han posat d’acord, o sí, però fan veure que no; o no, però fan veure que si.

Ja sé que no està bé parlar dels problemes interns dels altres, però és que d’aquests problemes interns se’n fan dia sí, dia també qüestió d’estat, i al final no n’hi ha per tant. Es tracta simplement de decidir si es vol mantenir un discurs coherent a tota Espanya o no; encara que també es podria tractar de no...

Continuar llegint...

29 de Juny del 2011

Tirar la pedra, ensenyar les mans

Així il·lustrava, i crec que encertadament, el Conseller Puig, el que havia passat el passat el 15-J al Parlament de Catalunya: ara ja no es tira la pedra i s’amaga la mà, si no que després de les pedres s’ensenyen les mans en una espècie de senyal de falsa innocència. Quelcom semblant és el que em va suggerir Duran i Lleida durant el discurs al Congrés en el debat sobre l’estat de la Nació, en demanar la propera convocatòria d’eleccions.

En primer lloc, estic convençut que la lògica Zapatero el portarà a esgotar Espanya, ui perdó, volia dir la legislatura, tant hi fa la situació del país i la dels ciutadans, si hi ha temps per intentar remuntar –les enquestes, es clar- cal aprofitar fins al darrer moment, tant s’hi val el que es quedi per entremig; de fet seguint la mateixa lògica el culpable dels 5 milions d’aturats...

Continuar llegint...

01 de Juny del 2011

Els indignats no hi són a les places

Després de 15 dies que els “indignats” estan ocupant, o potser hauria de dir okupant, places i places d’arreu de Catalunya hauríem de començar a pensar que potser els indignats de veritat no són els que estan a les places, i els que allà estan són una altra cosa absolutament diferent, que, això si que ho tenen s’apunten a qualsevol manifestació en contra de ... del que sigui.

Potser els indignats de veritat són tots aquells que volen treballar i no troben feina, i que no estan a les places.
Potser els indignats de veritat són tots aquells que han perdut la casa per no poder pagar la hipoteca, i que no estan a les places.
Potser els indignats són els joves estudiants o llicenciats que no troben la feina que voldrien per a realitzar-se com a persones.
Potser els indignats ja son tots aquells que des dels seus establiments comercials han de continuar aguantant els...

Continuar llegint...

26 de Febrer del 2011

La ceguera de Joan Ferran

Em sorprèn, encara que relativament, la ceguera que mostra el molt llegit Joan Ferran en el seu post a e-noticies sobre TV3 a València. I dic, encara que relativament, per què de sobres es conegut que contra el PP, alguns gaudeixen atiant els sentiments més primaris i abandonant qualsevol intent de raciocini. Clar que a vegades, i aquest deu ser el cas, la ceguera és voluntària i el que es pretén és atacar l’adversari per amagar els actes impropis dels propis.

La guerra de TV3 a València l’enceta el Ministre d’Indústria José Montilla quan per garantir una audiència immediata a uns bons amics de ZP, “La Sexta” li atorguen a València la freqüència per la que emetia TV3.

En el trànsit a la TDT altre vegada el Ministeri d’Indústria atorga tres múltiplexs a Catalunya, i dos a València. València reclama...

Continuar llegint...

20 de Desembre del 2010

De motor d'Espanya a ròtula del mediterrani

Escoltat el candidat a la Presidència de la Generalitat i escoltats els més rellevants dels portaveus parlamentaris, crec que Artur Mas ha fet un discurs en el que més que no agradar ningú, el què ha intentat era no desagradar ningú, probablement, més aviat pensant en hipotètiques abstencions en la segona volta, que no pas en vots favorables en la primera.

Tot l’arc parlamentari, segurament haurà trobat raons per no votar favorablement, però també hem trobat gestos. Gestos que segur que a uns disgustem, i a altres agraden, o l’inrevés: no ha parlat de concert econòmic, però ha parlat de pacte fiscal; no ha parlat de referèndum d’independència, però ha parlat de modificar la llei de consultes populars, per evitar l’ara necessària autorització de l’Estat; ha parlat de complir la sentència del tribunal...

Continuar llegint...

22 de Novembre del 2010

El patrimoni de Joan Herrera, no m'interessa

Potser el fet de fer públic el patrimoni dels candidats en una campanya vols ser un exercici de transparència. Així alguns mitjans “afins a la causa” han seguit el joc i han lloat aquesta actitud, i han convidat, més falsament que no sincerament, a altres candidats a seguir el mateix exemple.

A mi, la veritat, el patrimoni de Joan Herrera, m’interessa proporcionalment tant com les possibilitats que té d’arribar a governar, és a dir, gens. Ara bé posats a exercir la transparència, potser sí que m’agradaria conèixer, no el patrimoni, si no el diferencial de patrimoni entre el 2003 i el 2007, per exemple, de Joan Saura.

En primer lloc, la dada que resulta rellevant no és el patrimoni en un moment donat, que no és indicatiu de rés, en canvi sí resulta rellevant el diferencial del patrimoni entre el moment inicial i el moment final de...

Continuar llegint...

20 d'Octubre del 2010

La llum al final del tunel

Trobo molt encertada la nova campanya publicitària de CiU, en la que es veu la llum al final del túnel. De fet aquesta és la esperança molts catalans, que després de set anys de foscor i de “guirigai” com diria el President “súper normal” per fi es veu el final del túnel, o no!

Ara bé aquesta llum poden ser dues coses: certament que el túnel s’acaba i es comença a veure l’horitzó sense l’angoixa que dona la foscor del túnel; però també pot ser un tren que ve de cara, i aleshores el remei pot acabar sent pitjor que la malaltia.

Que vol dir CiU amb la seva campanya? M’atreveixo a interpretar que les dues coses: que és possible que s’acabi aquest malson que ha representat el tripartit, però també que, compte que potser la llum que veiem no és la millor solució als problemes, i...

Continuar llegint...

14 d'Octubre del 2010

La culpa és de "Madrid"

En molts d’altres articles he criticat que la classe política massa sovint ens lluïm fent promeses que després no es poden complir. Les responsabilitats dels actors polítics són però, diferents, encara que això no ens pot eximir a tots, de fer un exercici de responsabilitat en les promeses.

En aquest àmbit podem citar moltes promeses pel que fa a un canvi de les relacions entre Catalunya i Espanya: que si federalisme, que si independència, que si concert econòmic, bla, bla... El que no diuen és que potser són projectes a molt llarg termini que depenen, millor dir que no depenent del Govern de la Generalitat, si no que van molt més enllà. I al final el que les promeses provocant són expectatives incomplertes que esdevenen frustració i potser fins i tot, desafecció.

Però no, no em refereixo ara als clàssics temes identitaris que...

Continuar llegint...

30 de Setembre del 2010

Crisi de valors

Els aconteixements que van tenir lloc ahir a Barcelona són la enèsima prova de que la nostra societat té algun problema més que la crisi econòmica, i que crec que podem anomenar crisi de valors.

No és casual que a Barcelona i també a d’altres municipis catalans, tot i que probablement amb menys intensitat que a la capital, tinguin lloc cada dos per tres aldarulls que acaben com el rosari de l’aurora. Certament els fets d’ahir deuen ser els més greus de tot un conjunt de fets i circumstàncies. Al costat del problema de fons, estic convençut que la circumstància de què el Secretari General del Departament, i candidat d’Iniciativa per Girona, Joan Boada, abandonés les seves responsabilitats de Govern, per posar-se darrera una pancarta no és més que una anècdota. Això sí una anècdota que posa de relleu quines són les...

Continuar llegint...

21 de Setembre del 2010

El (d)efecte Zapatero

EL (D)EFECTE ZAPATERO

Després d’un parell d’anys sense que Zapatero s’hagués deixat veure per la festa de la rosa, i també més aviat poc per Catalunya, aquest setembre s’ha decidit, o li han manat, tornar a deixar-se veure per Catalunya, això sí, entre els seus.

Primera reflexió, la presència o no del President del Govern a la campanya socialista catalana, ha estat motiu de polèmica dintre el mateix partit socialista. Primer era el director de campanya que afirmava no comptar amb Zapatero, després l’encara President Montilla imposava la seva opinió.

Aquest debat seria irrellevant de no ser per què denota angoixes en el PSC: la primera és dubtar de si la presència del President Zapatero és positiva o no pels interessos electorals del PSC, i és que la seva credibilitat està sota mínims. Primer...

Continuar llegint...