e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

11 de Desembre de 2013

Sovint és una sort comprovar que el fet de tenir bons amics no és queda solament en les bones sensacions puntuals personals que aquests et poden aportar, en moments intensos de compartir valors, vivències i estimació mútua. Per un periodista és un plaer constatar que un bon amic, un home sa amant de l'esport del rugby, de la família, del país i amic dels seus amics, és capaç de fer una exposició d'aquestes característiques en termes economicistes i històrics, com ho fa en aquest article especialitzat i en profunditat el benvolgut "Homenot del Rugby" i gran amic, David Deosdad. Un home de bressol senzill, autodidacta en la feina i en la vida, que avui, a poc més de quaranta anys, posseeix la llicenciatura de Ciències Econòmiques i la Diplomatura de Ciències Empresarials, una feina d'enriquiment intel·lectual i tècnic que ha anat fet paral·lelament amb el dia a dia professional des de molt jove, el tirar endavant la família i l'haver de lluitar contra tota mena d'elements. Perquè l'enveja i els pals a les rodes dels que no hi arriben -i ho sabem molts-, són una constant en l'art de la calúmnia i de la impotència. Sigui com sigui, em sento molt orgullós d'aquest bon amic, i d'aquesta feina redaccional d'aproximació a l'esperit treballador, emprenedor i empresarial de la gent del país, que plasma tan excel·lentment en aquest article que em fa arribar i que avui tots podreu gaudir, com ho he fet jo. Gràcies per aquesta bona aportació, David!

"La producció en sèrie, tret característic de la industrialització moderna, no hauria pogut assolir-se sense la substitució del treball manual pel treball mecànic, exigint alhora el relleu de la força muscular animada, per la força inanimada situant-se aquest canvi energètic en el centre mateix de la revolució industrial.

La força més usada de la industrialització vuitcentista és la de la calor emprada directament o bé convertida en energia útil per mitjà de la màquina de vapor, que demanava quantitats ingents de combustible essent aquest el carbó mineral a on els països carboners han gaudit d’un avantatge inigualable a l’hora d’emprendre la cursa industrial. La segona font d’energia inanimada ha estat l’aigua corrent revalidada amb l'invent de la turbina i més tard cap el final de la centúria l’energia hidràulica començarà a cedir a favor de l’energia hidroelèctrica que acabarà per dominar el panorama energètic de bona part del segle XX.

Entre el 1841 i el 1935 la producció i el consum d’energia s’han multiplicat per vint i per trenta-quatre respectivament, la qual cosa denota unes transformacions econòmiques i socials sense precedents, revelant també una situació de dèficit i de dependència energètica singular, la qual ha incidit sobre el desenvolupament català que ha estat privat del carbó autòcton, de petroli i amb poques possibilitat d´importan-ne, veient-se obligada a perllongar l’ús de la força hidràulica durant tot el segle XIX i posant l’accent sobre l’energia hidroelèctrica en el XX i com que no son energies substitutives ni equivalents el patró energètic ha condicionat la base industrial del país.

Catalunya país “sense” carbó, s’ha vist obligada a fer del vapor un ús forçosament selectiu i restringit hi es el taló d´Aquil.les de la industrialització catalana, entenent que hi ha diferències en el cost de la màquina, en el preu dels diners, en els dies festius, en la durada de la jornada laboral, en la remuneració i en el rendiment del treball obrer respecte a altres països industrialitzats, però la gran diferència és el cost del combustible que es gairebé 10 vegades més car que a Anglaterra, desaconsellant l’ús d’aquest recurs convertidor energètic. No obstant aquest desavantatge i essent limitada la penetració de la màquina de vapor ha Catalunya, va passar per tres diferents fases la primera 1833 1865 i amb l’esperança de trobar carbó a l’interior del país es va mantenir un model a l’anglesa, basat en l’ús sense restriccions del carbó, però de fet l’aposta era insostenible ja que el model de desenvolupament no s’ajusta als recursos del país i el fracàs de l’hulla autòctona obliga a introduir la forana i l’altíssim cost fa que només es reservi a aquelles indústries que no tenen alternativa energètica. Les fàbriques cotoneres abandonen els recints urbans i s’instal·len a la riba del Llobregat o del Ter i utilitzaran en la seva gran majoria l’energia hidràulica com a principal i la del vapor o la de l’electricitat com a complementàries durant l’estiuada. La segona fase 1865 1900 el desencís del carbó autòcton ha imposat la reserva del d’importació a les poques indústries que el poden pagar, als mitjans de transport en curs de modernització i a l’enllumenat dels nuclis urbans, de fet, un nombre considerable de les màquines que es munten de 1860 en endavant son simples motors auxiliar que funcionen i en la pràctica la part més considerable del carbó que es crema el darrer terç del XIX és destinat a la màquina mòbil, encarregada de donar impuls a les locomotores i als vaixells de ferro.

L’alternativa hidràulica era la roda d'eix horitzontal moguda pel pes de l’aigua i la d´eix vertical que es movia a partir de la seva velocitat i en cap cas no hi havia moviment del líquid dins dels calaixos o les pales del motor. Els inconvenients dels motors d’aigua tradicional quedaren en l’evidència més completa a partir de la màquina de vapor, els avantatges de la qual eren, llibertat de localització, regularitat i sobretot potència del rendiment de totes maneres, l’aigua era una força insubstituïble en molts indrets i la turbina construïda al 1827 per l’enginyer Benoît Fourneyron té el mèrit imponderable de sumar els efectes de l’acció i de la reacció de l’aigua damunt el motor. Les indústries cotoneres i farineres van ser les grans impulsores de l’expansió de l’energia hidràulica malgrat que els cabals dels rius eren relativament petits, en compensació, aquest fluxos, s’obren pas a través d’una orografia accidentada plena de desnivells i de salts d’aigua ha permés que el nombre de motors hagi estat nombrosíssims malgrat la potència hagi estat escassa, però aquests rius de la Catalunya Central han ofert a canvi de unes instal·lacions poc costoses, la força gratuïta necessària per a moure les fàbriques tèxtils de la segona meitat del segle XIX. No obstant l’alternativa hidràulica adoptada per la industrialització catalana ha estat un mal menor entenent sempre que l’energia òptima a la segona meitat del segle XIX és l’energia de l’hulla feta efectiva per la màquina de vapor i mentre a altres països malgrat l’adopció de l’energia hidràulica com és a Europa i a Amèrica van retardar l’adopció del vapor en unes àrees determinades no la van evitar. En canvi l’obstinació catalana a mantenir les fàbriques fluvials quan a tot el món van ser abandonades, va ser alimentada pel sentiment i per no tenir un altre sortida energètica. Amés de no tenir carbó, el Principat compta amb uns rius de tipus mediterrani, poc cabalosos en condicions normals. A fora, la implantació industrial hi ha progressat sobre la base d’un cost energètic orientat a la baixa. Aquí la indústria ha hagut d’adaptar-se al canvi dels preus relatius, amb la resultant d’un cost energètic en augment en relació amb els dels països competidors.

Un cop replegada la indústria catalana sobre l’energia hidràulica en produir-se la fallida de l’hulla autòctona i veient que bona part del carbó importat a partir del 1860 no ha estat consumit per les escasses màquines de vapor sinó pels nous mitjans de transport, terrestre i marítim i per les fàbriques de gas. De fet no ha estat la indústria la consumidora d’hulla sinó els serveis nous estretament relacionats amb ella. El consum de gas, que augmenta la productivitat de les fàbriques i fa la vida més segura i agradable, és un bon indicador dels nivells de renda de les societats decimonòniques. La fabricació catalana de gas venia a ser al 1901 d’uns 23 m3 per individu i any, cota homologable a la mitjana Europea i molt per sobre de la resta de l’estat espanyol reflexant una societat en plena cursa industrial. La primera fàbrica de gas havia estat construïda a la Barceloneta i posteriorment sorgirien quatre mes. A Barcelona a diferència amb Madrid el gas ha comptat molt especialment amb la demanda privada dels particulars i la industria gasista no depèn pas de les condicions de l’oferta, sinó del nivell de la demanda i acaba sent una qüestió de rendes, essent aquest argument totalment adduïble per tractar d’explicar la implantació del gas a la resta del principat.

Els avantatges dels motors de gas foren especialment sentits a Catalunya, tan llastada per la manca de carbó i en el decurs de la primera dècada del segle XX, l’empresa de construccions mecàniques més importants d’Espanya abandona pràcticament la construcció de màquines de vapor per dedicar-se a la de motors de gas amb llicència “Winterthur” i s’inicia el 1902 prenent de seguida unes proporcions inèdites de fabricació que culminen al 1906 amb 37 motors fabricats. Malgrat tot aquest impuls declina ràpidament a partir del 1907 ja que la veritable alternativa a la màquina de vapor, ja no és el motor de gas, sinó el motor elèctric convertint a l’energia hidroelèctrica en la força motriu per excel·lència, mentre que al gas li és reservada la calefacció i una part de l’enllumenat."

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Enviar a un amic  
753
0
TORNAR