20 d'Abril de 2010

Salvats per la campana?

En l'actual context de crisi que arrosseguem des de fa molts mesos i del que sembla que gairebé s'ha dit tot,  podria donar la sensació que des dels mitjans de comunicació, millor dit, des del govern a través dels mitjans de comunicació, ja no s'amaga gaire cosa, i que, senzillament, es diuen veritats a mitges, o es fan interessades interpretacions de dades que, curiosament, mentre a uns els escandalitzen, resulta que d'altres les troben força positives, o reveladores de que la cosa millora.

És en aquest context que recentment m'ha sorprès la escassa difusió que ha tingut un fet absolutament transcendent per a la subsistència d'importantíssimes (des d'un punt de vista econòmic) empreses d'aquest país (bàsicament sector immobiliari) i, de retruc, per a la banca espanyola, que els hi té concedides elevades operacions de finançament.

Ja sabem que, d'acord amb la vigent normativa mercantil, les empreses que veuen reduït el seu patrimoni net a una quantitat inferior a la meitat del capital social, es troben en causa de dissolució, i els seus administradors es veuen obligats a convocar Junta per tal que els socis injectin capital a l'empresa, tot equilibrant-la patrimonialment, o bé acordin presentar sol·licitud de declaració en concurs de creditors.

Per aquest motiu, han estat múltiples les empreses que, en els darrers dos anys, se n'han anat en orris. Però totes elles són, tret de comptades excepcions, petites i mitjanes empreses.

Què passa amb la gran empresa, i en especial amb les grans immobiliàries que han estat el motor desbocat d'aquest país? Anem tenint accés a informació que denota que es troben en situació complicada, però realment els seus propis recursos els permeten quedar al marge d'aquest procés que tantes i tantes pymes no han pogut evitar? La resposta es No.

No donar una solució a aquestes grans empreses, significaria comprometre molt seriosament la banca, de ben segur que en alguns casos de forma irreversible, i amb la banca tot allò que en penja.

És per això que, l'any 2008, el primer any d'enverinada crisi, aquestes empreses ja van rebre l'antídot legislatiu idoni. Li van dir "Real Decreto-Ley 10/2008" i es presentava amb l'objectiu d'adoptar determinades mesures financeres per millorar la liquiditat de les petites i mitjanes empreses, és a dir, de totes les que han anat en orris. 

Per contra, si ha resultat ser ideal per a les grans immobiliàries, ja que s'establia una suspensió, per termini de dos anys, de la norma per la qual es considera en causa de dissolució l'empresa que veu reduït el seu patrimoni net per sota la meitat del capital social, sempre, això si, que la reducció del patrimoni net, ho sigui amb motiu de veure's infravalorats els actius immobiliaris.

Han passat aquests dos anys i res no ha canviat. Els immobles que consten activats a la comptabilitat d'aquestes empreses per un valor X, encara tenen menys valor avui que  l'any 2008 i, per tant, sense l'antídot legislatiu esmentat, seguirien en causa de dissolució totes les immobiliàries, i potser alguns dels bancs que volien fer l'agost amb elles.

Fa posar els pels de punta pensar en què pot passar el dia que se'ls acabi l'antídot (crec que des de la Unió Europea fa temps que se'n posa en dubte la seva eficàcia), però, de moment, podem estar tranquils perquè, sense que res no hagi transcendit, i sense que res especial hagi aparegut als mitjans, fa quatre dies ha sortit el nou "Real Decreto-Ley 5/2010, que els dóna una nova pròrroga de 2 anys.

Podem dir allò de "Salvats per la campana" perquè, si no fos per aquest motiu, ens trobaríem en un escenari certament incert, però és necessari que, quan abans millor, es trobi una fórmula més real, eficaç i definitiva de solucionar aquest gravíssim problema que es va arrossegant pròrroga a pròrroga.