22 de Març de 2012

Un viatge en Rodalies

Un viatge en tren, per exemple, és tota una odissea digna d'Homer. Pel que llegeixo als diaris en altres mitjans de transport -Metro, Ferrocarrils, Tramvia- és igual o pitjor, però els soferts usuaris de Renfe -ara Rodalies de Catalunya: li van canviar el nom amb el traspàs- hem d'aguantar un munt d'incívics.

Primer hi ha els que no paguen. Un dia va haver-hi una emboscada al vagó en el que viatjava. Un munt d'interventors i vigilants privats ens van encerclar. Vaig calcular que un de cada quatre viatgers tenia problemes amb el bitllet: o no en duia o feia curt. Fins i tot la noia del costat, amb gens de pinta de sospitosa, després de remenar una bona estona la bossa va reconèixer que no l'havia comprat.

He arribat a veure tres persones que es colen amb un sol bitllet o que tant el de davant com el de darrera meue surten sense pagar. Fins i tot a Plaça Catalunya. Com que generalment vaig amb corbata deuen pensar que sóc ric i sempre hi ha algú que se m'enganxa.

L'altre dia, en arribar al meu destí, no vaig poder més. Hi havia quatre ganàpies que esperaven sortir darrera meu. "Darrera meu, no". Al final van sortir per una porta que estava espatllada mentre un m'etzibava un "mecauen la puta" i l'altra em tirava un bitllet -de Metro- a la cara.

I m'estalviaré dir el color de la pell perquè no em diguin racista, però eren nouvinguts. Encara sort que vaig tenir la solidaritat d'un altre passatger, un home amb roba de feina, que va contestar amb un "¿mecauen la puta? Estamos apañaos".

Després hi ha els que posen els peus al seient de davant. Sempre he pensat que els seients són per seure-hi. Almenys ara els hi criden l'atenció. Però un dia fins i tot vaig veure una dona que hi va posava també el gos. No vaig resistir la temptació de dir-li que a mi m'agraden molt els gossos, però que allò era per a les persones.

I una altra vegada -després de visitar la Llibreria Mitjans del Vendrell, que feia 40 anys- vaig detectar l'inconfusible so metàl·lic d'unes tissore.. Després de buscar amb la vista per tot el vagó vaig detectar un paio que s'estava fent la pedicura amb tota tranquil·litat. No cal dir que les restes van quedar escampades pel terra.

Durant molst anys hem hagut d'aguantar també els que es fumaven un porro entre vagó i vagó, una flaire consistent que ho impregnava tot. Ara, amb els nous trens, aquest espai ha desaparegut, però encara te'n trobes algun que li has de recordar que està prohibit fumar. També herba.

Amb la proliferació d'Ipod, mòbils, PSP i altres artilugis electrònics han proliferat, d'altra banda, els que escolten música. Cap problema si ho fessin amb auriculars. Més d'una vegada -amb evident risc per a la meva integritat física- he hagut de demanar que, si us plau baixessin, el volum. Que hi havia més gent en aquell vagó.

I ara que Rodalies ja no ens castiga amb la simfonia del Nou Món de Dvorak -una peça magnífica llevat si l'escoltes a totes hores- hem de patir els músics ambulants. Jo estic a favor de la música, però mai per obligació. Tinc la mala sort que sempre se'm posen arran d'orella i sempre em pregunto el mateix: viatgen de franc?.

A més, amb la crisi, han ampliat el seu radi d'acció. Abans pujaven a l'Hospitalet i baixaven a Sants. Ara arriben a Sant Feliu de Llobregat. També han variat la gamma d'instruments. Abans predominaven els de vent -la flauta o l'armònica,- més fàcils de transportar. Però ara s'han passat als instruments elèctrics. El més habitual, en aquests casos, és el folklore llatino-americà o peces nostàlgiques dels anys 60.

Després hi ha la mendicitat, organitzada o espontània. No he entès mai que algú que, en teoria, no es pot pagar el bitllet pugi a un tren. El més clàssic és el de la gitana romanesa -ja em perdonaran tornar a ser políticament incorrecte- que et deixa un paper al costat de redacció rudimentària però sospitosament sense cap falta d'ortografia: "Hola, perdona de molestar, sólo les pido un favor. Soy una chica que tengo 2 hermanos, muy chiquitos. Mis padres no tienen trabajo y sólo les pido si me puedes ayudar con algo de dinero para comprar algo de comida para mí y la familia. Dios le bendiga".

Un cop em vaig trobar un que repartia una nota -bilingue català-castellà, per estalviar-se problemes- amb aquesta inscripció: "Sóc professor de primària. Apuntat a les llistes amb el número 27.000 i esperant una plaça lliure per poder treballar en aquest curs de forma contínua ja que per ara només faig algunes suplències".

No me'n vaig poder estar i li vaig dir que un número rodó com el 27.000 era altament sospitós. Em va aclarir que era el 27.180, però de professor de religió, que encara ho deu tenir més fotut que un professor de primària. Deu ser veritat perquè també em va dir que li havia tocat fer suplències -algunes d'un dia- a ciutats com Madrid, Guadalajara, Segòvia i Guadalajara. Fins i tot que estava pensant emigrar a Roma on, sense dubte, té més possibilitats professionals que aquí vista la seva especialitat.

Finalment, quan arribes a la teva destinació no s'ha acabat l'aventura. Els vagons de Rodalies haurien de recuperar dues inscripcions que hi havia als vagons de Metro de la meva infància, llavors només en castellà, clar. Una la de "Dejen salir antes de entrar" perquè sempre hi ha senyores que fan corredisses per agafar lloc. En general van en grup, tacons alts i carregades de bosses del Corte Inglés. L'altra la de "Se prohíbe escupir" perquè déu n'hi do.

Sortir del recinte de l'estació és també una proesa. A Plaça Catalunya s'ha posat de moda -no sé si per l'absència de bancs- seure a les escales fins al punt d'arribar a dificultar l'accés a les andanes, sobretot quan se t'escapa el tren. I a Sants encara no hem aconseguit ser un país civilitzat: aquell en el que, a les escales mecàniques, tothom es posa a una banda per deixar l'altra lliure. Com al Metro de Londres.

I un últim problema: els xoriços. El líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, no ho sap però després de la roda de premsa que va fer l'endemà de les eleccions generals del passat 28 de novembre un paio em va robar l'Iphone, un element imprescindible per a la meva feina. Encara cansat de la nit electoral, va ficar la mà a la butxaca sense ni tan sols adonar-me'n. Però era algú que estava, com jo, esperant el tren.

Acostumats al cotxe oficial, els nostres polítics haurien de viatjar més en transport públic. A Montilla, a les eleccions del 2007, li van fer agafar el Metro i com que no sabia que, contra tota lògica, el bitllet s'ha marcar amb la mà esquerra es va fúmer una nata contra la barrera. I crec que el darrer viatge de Mas en tren va ser abans de les eleccions al Parlament per comprovar que el trajecte entre Barcelona i Igualada dura una hora i mitja. El mateix, per cert, que al segle passat. M'estalvio el de la minstra Pastor i el conseller Recoder perquè crec que era només entre Plaça Cataluya i Sants.

Per això voldria acabar aquest article retent homenatge als segurates de Rodalies. A mi sempre m'han fet molta por els paios amb uniforme. Sobretot a Catalunya on només amb l'antiga EGB i un any a l'Escola de Policia podien sortir de mossos. Però aquests senyors es jugen la pell. Com el Rafa García Jiménez, que hi va deixar la vida a l'estació de Castelldefels l'abril del 2011. Descansi en pau.