16 de Juliol de 2012

Si el conseller Recoder vol col·laborar a combatre el dèficit fiscal català cal que comenci a posar multes a tort i a dret als trens de Rodalies. Dijous tornava cap a casa i un jove tenia els peus al seient del davant. No els va treure fins que una senyora va fer el gest de seure-hi. I això que, com que era hora punta, anava ple de gom a gom.

Després vaig haver d'aguantar que un marrec del costat comences a escalfar un porro. Sembla que tenia pressa i no podia esperar ni a baixar. Quan li vaig mostra aquell símbol enganxat a totes les finestres que prohibeix expressament fumar -una cigarreta i un pipa amb una creu a sobre- encara em va plantar cara.

Més tard els dos passatgers de davant es van posar còmodes com si estiguessin al sofà mirant la tele. No em cansaré de repetir-ho: l'espai públic hauria de ser com el menjador de casa. I hauríem d'aplicar al peu de la lletra la versió moderna del famós imperatiu kantià: no facis el que no vulguis que et facin.

Aquest cop no va passar cap revisor; però tinc comprovat que, quan passa, hi ha una mitjana d'una pesona cada quatre amb problemes de bitllet. I crec que en altes mitjans públics de transport, com el Tramvia, la mitjana és fins i tot superior.

A mi se m'han arribat a colar, a Plaça Catalunya, fins a tres persones darrera meu. I pobre de tu que diguis res. Com que et veuen amb corbata es pensen que el bitllet em surt de franc. Al final haurem d'acabar com l'Ajuntament de Girona que ha endurit l'ordenança cívica perquè això no s'acaba ni amb bon rotllo ni amb campanyes institucionals.

L'endemà també vaig haver d'aguantar un acordeonista arran d'orella. Davant hi havia dos empleats, però com si sentissin ploure. Potser perquè no estaven de servei. No estic necessàriament en contra de la música popular, però sí dels músics ambulants que van sense bitllet.

Si no no s'entén que puguin passar d'una zona a l'altra -i a Rodalies n'hi ha sis- amb tota impunitat. A més, el músic en qüestió va provocar un efecte dòmino perquè un paio que es pensava que era Madonna va començar llavors a taral·lejar en veu alta una melodia incomprensible.

Renfe ja ens va castigar anys enrera amb la simfonia del Nou Món de Dvorak, una simfonia fantàstica si no la escoltes a totes hores, fins que un usuari es va queixar en una carta a La Vanguardia. Ara, en canvi, hem d'aguantar en viu i en directe tota mena d'instruments de vent, de percussió o fins i tot electrònics.

Per això el titular de Territori i Sostenibilitat hauria de reforçar el nombre de revisors -i de segurates, sense més segurates no faran res-. Segur que l'increment en la despesa de personal es veurà recompensada amb escreix perquè la vigilància, amb les retallades, ha esdevingut gairebé simbòlica. I al final sempre pringuem els mateixos.