11 de Juliol de 2011

Ridao no s'ho mereix

Vaig intuir que Oriol Junqueras no en volia saber res de l'actual secretari general d'Esquerra el dia que el periodista Marc Colomer li va preguntar en una entrevista al diari Ara el passat 20 de juny: "pensa en Joan Ridao per a Madrid?".

"ERC -va respondre l'encara eurodiputat- té milers de miltants, molts estan preparats, i estic segur que molta gent pot fer aquest paper. En Joan Ridao té molts valors i virtuts que ha demostrat àmpliament i que demostrarà en el futur".

Acostumat a l'ambiguitat calculada del proper president d'Esquerra -ha après ràpid el xicot- era tota una declaració d'intencions sobre el futur de l'actual representant d'ERC a Madrid. Els fets només han fet que confirmar la meva impressió inicial perquè Ridao ha quedat descol·locat.

Desconec si no ha calculat prou bé les seves forces, si Puigcercós l'ha deixat tirat, si li han passat factura o fins i tot si s'ho ha guanyat a pols. Però era lògic que aspirés a la presidència després d'haver estat secretari general com va passar amb Carod i Puigcercós. O com a mínim a tenir un paper a Esquerra en el futur.

Ridao no ha tingut sort a Esquerra, però ha actuat sempre -almenys de portes enfora- amb la màxima lleialtat. Encara recordo que, al congrés de Lleida, va ser l'últim en saber que deixava de ser el portaveu del partit. I que Maragall el volia nomenar conseller de Governació, però la direcció del partit ho va rebutjar. No cal dir que ho hagués fet millor que alguns dels consellers d'ERC que han passat pel Govern.

Llevat d'Oriol Junqueras -al que em sembla que fan servir de florero- tots sabem que la renovació d'Esquerra és simplement un pacte entre les dues famílies que encara remenen les cireres al partit -la de Puigcercós i la de Portabella- escombrats els partidaris de Carod. Vaja renovació.

Però si Joan Puigcercós segueix de president del grup parlamentari i Anna Simó de portaveu, Ridao es mereix -si vol- repetir de cap de llista a les generals. Al capdavall, en quatre mesos no s'improvisa un cap de llista i prou pelut ho tenen ja. Personalment sempre he cregut que l'únic mèrit polític d'Anna Simó per fer carrera política -la consellera del cas de l'Alba, per cert- ha estat la seva sintonia amb Puigcercós.

I de tots els dirigents d'Esquerra és dels que té més solvència política i intel·lectual. En un partit on un dirigent sense estudis universitaris va arribar a president del Parlament, Ridao és llicenciat en dret i doctor en Ciències Polítiques. Sort en van tenir d'ell amb el debat de l'Estatut. Té també mitja dotzena de llibres publicats: el darrer -jo el tinc pendent- "Catalunya i Espanya, l'encaix impossible".

D'acord que en l'atac de nervis que pateix ERC des del 28-N -i que el 22-M no ha fet més que agreujar- ha comès errors impropis d'un diputat amb la seva experiència com proposar una coalició amb ICV a les generals. Joan Herrera, que deu recordar quan Esquerra els mirava des de dalt del campanar, el va esbandir amb un tres i no res. O voler primar a ERC l'eix social enfront l'eix nacional. Els únics que volen girar a l'esquerra són Rubalcaba i Ridao.

Però Joan Ridao no s'ho mereix. L'actual secretari general d'Esquerra no es mereix que el tractin com un kleenex malgrat que sol ser habitual en política. Després d'uns quants anys en aquest ofici n'he vist ja de tots colors. Qui se'n recorda ara al PPC, per exemple, de Daniel Sirera?.

Que consti tanmateix que, malgrat les aparences, aquest no és un article a favor seu. Joan Ridao ja és prou gran per saber què ha de fer. I Esquerra prou madura per saber quins dirigents ha d'escollir. Però més val que encertin o d'ERC no quedarà res en uns anys. A Reus -la pàtria de Benach: on va néixer el primer tripartit-, els han passat fins i tot la CUP i Plataforma x Catalunya.
 
En fi, Joan Ridao només té un defecte: és anticonvergent fins a la mèdul·la. Però això és habitual en la nostra classe política: els republicans són anticonvergents i els convergents són antirepublicancs -porten 30 anys de malentesos, potser que facin net-. Els convergents també són antisocialistes i els socialistes són anticonvergents. Així ens va. Un país no es pot construir a base de fílies i fòbies personals. De vegades haurien de deixar de banda la química i mirar endavant tots plegats. O no ens en sortirem.

Twitter Xavier Rius

Facebook Xavier Rius

Contra la Barcelona progre