09 de Febrer de 2010

Encara recordo una roda de premsa d'Oriol Pujol -el 21 d'octubre del 2008- en la que va afirmar que el tripartit havia arribat a un pacte no escrit pel qual es repartien la Sindicatura de Comptes, el Síndic de Greuges i l'Oficina Antifrau. La regla no és ben bé exacta perquè, a l'hora de tocar, poder el PSC controla també el Consell de Treball Econòmic i Social -on van recol·locar l'exconseller Rañé després de fer fora Xavier Hernández- o el Centre d'Estudis d'Opinó de la Generalitat, amb Gabriel Colomé.

Però, en efecte, la Sindicatura de Comptes -presidida per l'ex eurodiputat socialista Joan Colom- va anar a parar al PSC. El Síndic de Greuges -amb Rafael Ribó- a Iniciativa i l'Oficina Antifrau a Esquerra perquè era un dels seus projectes estrella per aquesta legislatura. El mateix Xavier Vendrell va proclamar el dia de l'aprovació de la llei que havia estat el dia més feliç de la seva vida parlamentària.

Precisament per aquesta raó Rafael Ribó no pot continuar al capdavant del Síndic de Greuges. Ribó ha estat Síndic durant cinc anys i ara el tripartit, a les acaballes de la legislatura, el vol nomenar per un nou mandat de nou anys després que el nou Estatut, recorregut al Constitucional pel Defensor del Pueblo, hagi ampliat el seu mandat.

Rafael Ribó va arribar al càrrec el juny del 2004 com agraïment dels serveis prestats després d'haver estat líder d'Iniciativa: va ser diputat al Parlament entre el 1980 i el 2001 i diputat al Congrés entr el 1993 i el 1995. Cal reconèixer que va ser un gran diputat de l'oposició. Contra Pujol va fer uns discursos brillantíssims només a l'alçadada dels de Carod.

En canvi, CiU mai va gosar politizar tan la institució del Síndic de Greuges, ni tan sols quan tenia majoria absoluta. El primer síndic va ser Frederic Rahola, que era el candidat d'Esquerra. I el segon Anton Cañellas, llavors retirat de l'activitat política. Si Cañellas ha passat a la història de la política catalana és perquè va ser l'home que va dinamitar Unió Democràtica en passar-se a Centristes de Catalunya-UCD als inicis de la Transició.

Confesso que la meva opinió crítica sobre Rafael Ribó es basa en la pròpia experiència personal: vaig recórrer a la institució per un abús dels Mossos i em va dir -vam tenir una enganxada memorable a 59 segons de TVE: no em van tornar a convidar mai més- que no podia qüestionar una sentència judicial. I això que la sentència em donava la raó.

Amb el cas de l'Alba, la nena que va pateix seqüeles de per vida per la badada de les administracions, va estar impecable. Però hagués estat igual de contundent si el conseller hagués estat Joan Saura o Francesc Baltasar en comptes de la dirigent d'Esquerra Anna Simó?.

En els cinc anys que Ribó ha estat Síndic de Greuges crec que gairebé mai ha tocat el crustó als titulars d'Interior o de Medi Ambient, que són del seu mateix partit. Ni tan sols per casos tan flagrants com les successives polèmiques dels Mossos -el seu silenci durant les manifestacions contra Bolonya va ser clamorós- o la sequera tot i que les estaques que van caure del cel pel tansvasament del Segre correspondria més aviat a l'Oficina Antifrau.

Per tot plegat, dijous passat no em vaig voler perdre l'examen -el hearing en la seva expressió anglesa- a que va ser sotmès Ribó al Parlament. Va ser un pur tràmit, un aprovat per la cara. Amb prou feines un hora amb un descans de deu minuts. El resultat estava tan cantat que Ribó va marxar abans de saber el resultat. Quina diferència amb Europa, on a José Manuel Barroso li acaben de tombar la candidata comissiària d'Ajuda Humanitària, Rumiana Jeleva.

En l'examen només van estar a l'alçada, paradoxalment, el portaveu d'ICV, l'exconseller de Medi Ambient Salvador Milà, que almenys va pensar a preguntar-li si incorria en alguna incompatibilitat tal i com marca la Llei. I la de CiU, Pilar Pifarré, que va retreure al tripartit que ni tan sols hagint intentat buscar "el consens en la presentació de candidatures”. Francesc Vendrell, del PPC, l'exhome de confiança de Piqué, es va limitar a complir el tràmit sense pena ni glòria. Encara recordo quan anunciar el juny del 2007 que marxaria després de l'estiu d'aquell any. D'això fa tres anys.

Amb una sang freda que li envejo, Rafael Ribó va afirmar que, durant els darrers cinc anys, havia treballat "amb rigor i amb transparència". A mi em va venir de seguida al cap, sobretot pel que fa a transparència, el dia que va lliurar el informe de gestió i l'estat de comptes. Als periodistes només ens va entregar l'informe de gestió. Li vaig demanar en roda de premsa si ens podia facilitar també els comptes i encara estic esperant. De fet, em va adreçar al Parlament, però des de llavors ni el gabinet de premsa de la cambra ni el del Síndic de Greuges han atès la meva petició.

I com a mostra d'austeritat li vaig preguntar també si -com recollia l'esmentat informe de gestió. li semblava normal estrenar una nova seu de 3.000 metres quadrats i cinc plantes que ha costat més de 5,6 milions d'euros. En efecte, li ho va torbar "normalíssim".

Si CiU no ho impedeix -per l'elecció del nou síndic cal el les 3/5 parts dels diputats al Parlament-, Rafael Ribó
serà reelegit per a un nou període de nou en el ple vinent previst per als propers 10 i 11. En una època en què abunden les prejubilacions, Ribó, que està a punt de fer 65 anys (Barcelona, 10 de maig del 1945) pot veure prolongada la seva vida laboral -i el seu sou- fins gairebé els 75. A aquest pas, serà l'únic supervivent del tripartit.

Si Mas vol arribar a president hi ha decisions que cal prendre quan encara estàs a l'oposició. Si CiU torna al Govern, Rafael Ribó actuarà amb la mateixa "independència" que ha actutat fins ara?. O farà pagar a Mas el gust amarg d'una derrota electoral?.  Si el tripartit ha polititzat d'aquesta manera la institució del Síndic de Greuges cal esperar a la nova legislatura per decidir qui és el nou Síndic. Al cap i a la fi, ja no ve d'aquí: el Constitucional també està en funcions.