22 d'Octubre de 2008

Rafael Jorba, a l'Avui

Ja sé que no em faran cas, però el meu candidat per a dirigir el diari Avui és Rafael Jorba. Entre el candidat d'ERC (Toni Cruanyes) i el de CiU (Salvador Cot) -que tampoc vol dir que siguin necessàriament d'un o altre partit-, Rafael Jorba podria ser la tercera via. Suposo que a més estaria ben vist pel PSC, que el va proposar per al CAC, tot i que em consta que no és un periodista de carnet i que la seva professionalitat està per sobre de les seves idees.

Segurament el primer interessat en no moure's del Consell de l'Audiovisual de Catalunya és ell mateix, però experiència professional no li falta perquè ha passat per Mundo Diario el 1975, El Periódico, El País, TVE-Catalunya i La Vanguardia. De fet, dels deu membres del CAC és l'únic -juntament amb Fernando Rodríguez Madero- que té més currículum periodístic que no pas polític.

Personalment encara trobo a faltar les perles que escrivia a La Vanguardia fins a la seva incorporació a tan benmèrit organisme l'any 2006. Un dia em vaig oferir a Pepe Antich i tot -infrucutosament, no cal dir-ho- per repetir l'experiència perquè, en aquests temps que corren, els lectors agraeixen la informació en pastilles. El meu company de tertúlia, Juan Carlos Girauta, el practica cada dissabte al diari El Mundo -l'haurien de publicar a tota l'edició, no només a Catalunya- i servidor al Diari de Girona, costum que penso mantenir fins que em facin fora.

Tampoc entenc que el PSC s'hagi retirat de la batalla per la direcció de l'Avui malgrat que ja tingui El Periódico -el director és germà d'un conseller- i en menor mesura El País. Suposo que als socialistes, en aquest cas, ja els hi està bé el que digui Esquerra perquè l'Avui no deu, sense dubte, el diari de referència dels votants del PSC. A més, per 29.000 lectors de difusió en la seva edició paper tampoc paga la pena esforçar-s'hi gaire. Crec, francament, que el que haurien de fer amb l'Avui de paper és tancar-lo i dedicar-se a l'edició digital, que els hi va molt millor. Segur que s'estalviarien un munt de calés.

Esquerra, en canvi, deu voler eixamplar el seu espai comunicacional perquè amb l'ACN i la corresponent quota de TV3 o Catalunya Ràdio no en deu tenir prou ara que, tard o d'hora, hi haurà eleccions i encara no sabem qui serà el candidat. CiU, per la seva banda, deu voler mantenir un dels pocs espais mediàtics que li queda des que està a l'oposició. L'altra havia de ser Ona Catalana, que ja se sap com va acabar. Excloc expressament de l'espai comunicacional de CiU La Vanguardia perquè és un mitjà privat i poden festejar amb qui vulguin. Al cap i a la fi, La Vanguardia sempre ha juta a la puta i la ramoneta.

Però segurament, com he dit en l'encapçalament d'aquest article, no em faran cas. De fet, l'única vegada que he recomanat algú per a dirigir un mitjà va ser Ramon Colom el 2003 per a la direcció de TV3 després del seu pas per la de TVE, però van acabar nomenant Francesc Escribano. Colom em va donar les gràcies per telèfon, però a l'hora de fer un debat sobre internet en un dels seus Milleniums va acabar convidant Sílvia Llombart, la directora aleshores de La Malla, malgrat que el mitjà tenia molta menys audiència que e-notícies. Encara me'n recordo.

Aprofitant l'avinentesa, en la llista d'agraïments voldria incloure també avui els companys d'Europa Press que van rebotar la notícia sense citar l'e-notícies ni de passada. L'Àlex Salmon, director de l'edició catalana d'El Mundo, que tampoc ho va fer malgrat que nosaltres sí vam complir -a petició seva, per cert- en el cas de l'Enric Duran, el Robin Hood dels bancs. I això que dissabte sí que ho feia Pedro J. Ramírez, en aquest cas en l'edició nacional. Finalment, als de Comunicació 21 -que estan a la lluna- que van citar .... Vilaweb. Encara recordo el dia que va venir Jordi Roigé a l'e-notícies crec que buscant feina.

Quan tingui temps haurem de parlar de les subvencions de Comunicació 21 i de totes les subvencions que ha atorgat Esquerra des que està al poder, ara fa cinc anys, per intentar crear-se un espai a internet. Parlo, en aquest cas, d'associacions de premsa jove o d'iniciatives tecnològiques del segle XXI. Ho sabem tot, tot, tot. Fins i tot em surt un vell amic d'aquest casa, Xavier Vendrell, i un empresari model, Ramon Carranza. També, ves per on, l'autor de "La dictadura de la incompetència" (La Campana). A veure si, al final, amb Xavier Roig una cosa és la teoria i l'altra la pràctica. Ara entenc perquè va sortir escopetejant d'aquest casa. Però els enginyers, com els periodistes, haurien de dir sempre la veritat.