e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

06 de Juliol de 2008

Rafael Casanova, un botifler?

He llegit amb veritable decepció "1714. La guerra de successió" (Pòrtic) de Joaquim Albareda i Joan Esculies. Malgrat la seva intenció didàctica de poc més de 130 planes -l'editorial té la benemèrita intenció de recuperar la nostra història- crec que no està a l'alçada de 'La guerra del francès" -a càrrec de Josep Fontana- ni de 'La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939)" de Josep Termes i Arnau Cònsol; ambdós en la mateixa col·lecció.

El senyor Joaquim Albareda (Manlleu, 1957) deu ser l'especialista oficial en la Guerra del 1714 perquè -a més de catedràtic d'història moderna en la políticament correcte Pompeu Fabra- té una amplíssima bibliografia sobre el tema: "Els catalans i Felip V" (1993), "Escrits polítics del segle XVIII" (1996), "La guerra de Successió i l'Onze de Setembre" (2000), "Felipe V y el triunfo del absolutismo" (2002) i "El cas dels catalans" (2005), entre d'altres.

Pel que fa a Joan Esculies (Manresa, 1976), que deu haver fet les preguntes, és un jove talent literari va rebre el premi Ciutat d'Elx de narrativa per 'L'ocell de la pluja' (2002) i el Mercè Rodoreda de contes per 'Tràilers' (2005). Cal reconèixer a més que té dues llicenciatures -Periodisme i Biologia-, gens habitual en aquest ofici. Però com a cap de premsa de Carles Solà a Universitats va passar sense pena ni glòria. De fet, El País li va retreure el seu dia no saber qui era un dels seus companys de la col·lecció, Josep Fontana, com va publicar aquest diari l'11 de març del 2006.

Però el que trobo a faltar en l'obra és una mica d'autocrítica. Només ho fa quan admet que Rafael Casanova no va patir cap repressió perquè "es retirà a Sant Boi i el 1715 ja tornava a treballar". A diferència del general Moragues -el cap del qual va penjar dotze anys al Portal de Mar- o Sebastià Dalmau -el veritable heroi del 1714- que "va acabar a la presó fins el 1725". A veure si, al final, l'Onze de Setembre posem flors en l'estàtua d'un botifler'.

També cal recordar que Barcelona es va quedar sola al final -juntament amb Cardona-, però que que moltes viles i ciutats van dubtar fins a l'últim moment o van canviar de bàndol com Lleida, que es va fer austriacista després que "els amenacessin amb cremar-los els camps" (pàg. 56). Sens dubte, una raó convincent en aquell temps. Altres ciutats com Cervera, Berga, Centelles i Manlleu (pàg. 56) també van apostar per Felip V.

Els autors, tanmateix, passen de puntetes per un fet important: els catalans bé devíem jurar fidelitat a Felip V en les Corts celebrades a Barcelona entre 1701 i 1702. Però justifiquen el posterior trencament del compromís perquè "Felip V no va respectar mltes de les promeses fetes a les Corts de Catalunya" (pàg 29).

Posats a demanar, trobo a faltar també algun aclariment sobre la llegenda -a veure si al final serà una llegenda urbana- sobre la participació de catalans en la conquesta de Gibraltar que els autors de l'obra esbandeixen en tes línies (pàg. 30) sense aclarir-nos el misteri.

En fi, Carles III no surt malparat -"va aprendre a parlar castellà i català" (pàg. 69)-, però tampoc era un sant: sembla que va perdre a Almansa perquè va empresonar el general valencià Joan Baptista Basset quan se li va descontrolar. Almenys pel que fa a reivindicacions polítiques i socials.

La guerra de Successió va ser l'últim intent -almenys militar- dels catalans per catalanitzar Espanya més que una guerra d'independència. Només quan ens veiem abocats al desastre -Catalunya és una simple peça del conflicte europeu- n'hi ha que es plantgen una república independent.

De fet, és curiós com un segle després -amb la guerra del Francès-, els catalans no aprofitem per a desfer-nos del jou espanyol -en una època de crisi-, sinó que ens fem més espanyols que mai. Ni tan sols queiem en la temptació de fer-nos francesos malgrat els intents del general Auguerau, que publica fins i tot proclames en català i en francès.

Ara estaria bé, doncs, que Joaquim Albareda publiqués la biografia de Felip V. Potser ajudarà més a la causa dels catalans la biografia d'un rei que s'ho passava millor a la guerra que a la Cort i que fa tota la pinta de ser, com a mínim, ciclotímic de cap a peus.

En fi, potser servirà de consol recordar que per les mateixes dates de la derrota d'Almansa (1707) Escòcia es va incorporar "plenament" a la Gran Bretanya amb la Union Act. Clar que els escocesos van sortir més ben parats perquè van conservar "el sistema educatiu, el dret privat i els tribunals de justícia, a més d'avantatges econòmics" (pàg. 66). Magre consol.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2863
12
Comentaris afegits 
jordi (Barcelona) 10-08-2011 - 16:52
Es un llibre didactic no per fer autocritica, llegeix-te: "La guerra de Sucesin en Espaa 1700-1714" del mateix autor a Crtica, o es massa totxo per vost?
Gerard (Barna) 09-07-2008 - 06:49
La histria s cclica (III)..fins que...
incompetncia. A veure aprenem la lli d'una vegada i a la propera aprofitem per fer un acte de sobirania per sempre ms. I desprs ja en parlarem de pactes amb Espanya. ning ens donar el que no ens sapiguem guanyar.
Gerard (Barna) 09-07-2008 - 06:46
La histria s cclica (II)
tot esperant, il.lusos com som, que Espanya resorgiria convertida en plural imcomprensiva o que ens agrairia els serveis prestats. EL cert s que quan Espanya desperta acostuma a passar-nos factures molt i molt elevades, fent-nos pagar la seva prpia
Gerard (Barna) 09-07-2008 - 06:44
La histria s cclica
Trobo bastant rellevant aix que comenta de la passivitat catalana envers les oportunitats (qui sap si per ser gats escaldats o per covardia, etern debat). Quan Espanya ha estat debilitada a Catalunya no hem anat tots a una, hem optat per la comoditat,
Jordi B. (BCN) 08-07-2008 - 17:10
Casanova no era un botifler, pero tampoc un heroi. Era l'alcalde de Barcelona. La conquesta de Gibraltar pels catalans la pots comprobar al Gibraltar Museum. El que falta aclarir es el paper de la Generalitat i el seu president Josep de Vilamala.
TORNAR