e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

13 de Novembre de 2008

Albert Rivera recordava dimarts passat, en roda de premsa al Parlament, que "set membres del CAC tenen carnet de partit". Em sap molt greu dir-ho, però per una vegada estic d'acord amb el líder de Ciutadans. Tot un rècord atès que, en teoria, és un òrgan independent dels partits polítics.

Rivera encara donava dimecres, en el debat de Pressupostos, una altra dada que fa posar els pèls de punta: l'organisme no només frega els 10 milions d'euros de pressupost anual (1.600 milions de pessetes), sinó que cada membre del CAC cobra 130.000 euros anuals, més que un membre del Govern: el sou de conseller està en 127.000. Certament, si el CAC ha de ser un simple òrgan de transmissió dels poder polític potser que tanquem la barraca. Ens estalviaríem un munt de calés que sens dubte, en temps de crisi, podrien ser destinades a tasques més profitoses.

Perquè amb el CAC ha passat com amb el Consell de Govern de la Corpo o fins i tot el Consell General del Poder Judicial (CCGP). Potser, diposats a establir comparacions, també com el Senat, un altre ògan superflu en el nostre ordenament constitucional que, com a molt, serveix per a la jubilació daurada de membes de la nostra classe política a les acaballes d'una llarga trajectòria de servei al partit. Un cementiri d'elefants, en l'argot clàssic.

De fet, és curiós com -essent un òrgan audiovisual- només hi hagi dos periodistes: Rafael Jorba i Fernando Rodríguez Madero. Tota la resta són exdiputats o ex alts càrrecs. No cal estendre's en la trajectòria de Josep Maria Carbonell -ja ha rebut estoïcament en aquesta columna, cosa que li agraeixo- perquè el seu currículum oficial surt a la web del CAC, però que a una emissora com Ràdio Estel, amb només 8.000 oïents segons l'EGM, li hagin caigut dues freqüències noves del cel -mai més ben dit- i passi d'onze emissores a tretze frega gairebé la prevaricació.

Sobretot perquè l'Església catalana ha estat incapaç -amb una xarxa que pràcticament cobreix tot Catalunya i Andorra- d'oferir una oferta radiofònica atractiva alternativa a la Cope, que a Catalunya arriba a 147.000. No m'estranya que, de tant en tant, Federico Jiménez Losantos, se'n rigui de l'audiència de la ràdio dels bisbes catalans. Els catòlics catalans es deun sentir orfes.

Santiago Ramentol -ves per on exdirector de Ràdio Estel- va arribar al càrrec després d'haver estat director general de Mitjans Audiovisuals (2004-2006). Es va quedar sense càrrec quan el primer tripartit se'n va anar en orris. I la convocatòria anticipada d'eleccions de Maragall per al dia de Tots Sants del 2003 va fer que quedés en suspens la seva elecció per al CAC. Finalment, va prendre possessió el 26 de desembre del 2006 juntament amb el convergent Josep Micaló i l'ecosocialista Dolors Comas d'Argemir.

Pel que fa als membes escollits en representació de CiU hi ha quatre exdiputats. De l'esmentat Josep Micaló en sap més el director del Diari de Girona, Jordi Xargayó, -mitjà en el que tinc l'honor de col·laborar, no com a TV3- que va publicar un esmolat article el mateix dia en el que es preguntava: "Què coneix Micaló dels mitjans de comunicació audiovisuals? El mateix que jo de física nuclear. Res".

"El nomenament  té una explicació: CDC compensa Micaló amb un càrrec que li permetrà arribar a l’edat de la jubilació després d’anys de servei al partit i després d’haver-li donat el disgust de no repetir com a diputat. Humanament, comprensible, però no amb diners pú blics. Socialment, un despresgi més per a la política".

Josep Pont té, entre altres indubtables mèrits àudiovisuals, haver estat alcalde d'aquesta localitat entre el 1987 i el 2007 i, de retruc, president de la Diputació de Lleida entre 1999 i 2003. El dia que, a boca de canó, vaig preguntar a Artur Mas en una roda de premsa què havia fet Josep Pont per a estar al CAC no va saber què dir. És la primera vegada que vaig veure al líder de CiU en blanc durant una roda de premsa. Al final em va dir que li preguntés al David Madí.

I això que Pont va ser un dels fundadors de Ràdio Bellpuig, president de Comunicàlia -fins ara la xarxa de televisions locals de CDC- i impulsor de l'Agència Catalana de Notícies, ara també en l'òrbita d'Esquerra perquè es paga amb calés públics. Els projectes de CDC en matèria de comunicació, des de Cadena 13, han estat històricament un desastre. L'últim assaig va ser Ona Catalana: havia de ser la competència privada a Catalunya Ràdio i ha acabat en mans de Prisa, que crec que l'ha reconvertit en una fórmula musical. No ho sé, francament, jo ja no l'escolto.

El cas de Domènec Sesmilo -la quota d'Unió al CAC- és especialment significatiu. Duran va voler posar un home de la seva més absoluta confiança després que el seu predecessor, Eugeni Pérez Moreno, es passés als crítics, quan els crítics d'Unió estavan a l'alça, no com ara que els ha gairebé esclafat. També li devia algun favor perquè Sesmilo és pensava que el faria eurodipuat i Duran anava prometent la plaça a tort i a dret: a Salvador Sedó junior, a Concepció Ferrer, etc.

De Dolors Comas d'Argemir recordo la seva excel·lent tasca d'oposició a l'alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal (CiU), per la qual va ser recompensada com a diputada d'ICV al Parlament, on va passar amb un balanç més aviat discret. El dia que va anunciar que plegava li vaig preguntar tot il·lusionat on anava pensant que era possible que un representant de la nostra classe política retornés a l'activitat privada. No m'ho va dir aleshores; però, clar, la van recol·locar al CAC.

Elisenda Maret va ser diputada (independent) del PSC a Madrid entre el 2004 i 2008. Em recorda, en aquest sentit, un altre il·lustre exdiputat del PSC a Madrid, Pere Jover, ara president del Consell Consultiu, un altre òrgan independent. El mateix òrgan, per cert, on hi ha un exdiputat de CiU al Parlament, Jaume Camps. Mas fa servir aquesta mena d'òrgans per a renovar les properes llistes de CiU: l'últim exemple és Ramon Camp, que l'ha enviat al Consell General del Poder Judicial.

L'últim de CiU és Esteve Orriols, el mèrit del qual és, bàsicament, haver estat alcalde de Vilanova i la Geltrú -un feu electoral del PSC- entre el 1992 i el 1998. Segons el seu currículum oficial, no li manca sensibilitat cultural, qualitat gens menyspreable en un polític, perquè almenys ha passat per Òmnium i el Congrés de Cultura Catalana. Però respecte a la seva vinculació als mitjans només he sabut trobar que "ha col·laborat en la premsa local i comarcal del Garraf".

Finalment -perquè no m'acusin de gremialista-, no voldria deixar de banda en aquest repàs als dos únics periodistes membres del CAC a més de Santiago Ramentol: Rafael Jorba, escollit a proposta del PSC, i Fernando Rodríguez Madero, a proposta del PPC. No sé si Rafael Jorba forma part del sector catòlic del CAC, però espero que no perquè és una cacicada  l'adjudicaicó d'emissores a Ràdio Estel i fa dies el defensava fins i tot com a director de l'Avui en aquesta mateixa columna. Com que ve de La Vanguardia i el grup Godó n'ha rebut 17 en total, podria ser acusat de fer un favor a la seva anterior empresa, però no és el cas. Sospito que es va buscar la sortida del CAC -via PSC- perquè no estava a gust en en el diari dirigit per José Antich. Una pèrdua per al periodisme perquè encara trobo a faltar el seu 'Bloc de notas'

En benefici seu hi ha el fet que ha passat per  Mundo Diario (1975), El Periódico de Catalunya (1978-1982), El País o TVE a Catalunya (1983-1985), i La Vanguardia (1993-1996). En contra de la seva independència professional hi ha el fet que hagi estat a cap d'informatius de Sant Cugat (1988), amb majoria absoluta del PSOE a Madrid, o haver presentat el darrer llibre de Miquel Iceta. Però malgrat tot encara poso la mà al foc per la seva independència professional. Malauradament, no per la seva independència com a membre del CAC.

Pel que fa a Fernando Rodríguez Madero és l'únic que almenys ha demostrat independència perquè, malgrat ser elegit a proposta del PPC, ha votat en contra de la Cope. Però no sé si és una vendetta personal perquè va sortir malament d'Onda Rambla i va acabar als tribunals amb la Cope. Te les portes obertes de l'e-notícies per si vol una entrevista per aclarir embolics. A favor seu cal destacar que ha estat cruficicat tant per Luis del Olmo com per Federico Jiménez Losantos i que s'hagués estalviat tots els atacas personals si hagués votat en contra o s'hagués abstingut. Al capdavall, el seu vot tampoc hagués influït en el resultat final.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2513
8
Comentaris afegits 
Pere (Sant Pere de Riudebitlles) 16-11-2008 - 19:33
Rius, que no et sapigue tan greu donar a rao a Rivera. Amb tot el que esta patint per donar missatges i que arribin a la societat catalana per la censura dels mitjans catalans... CAC:inquissició nacionalista!
Alcampelló (Barcelona) 16-11-2008 - 10:40
No hay que lamentarse por estar de acuerdo con Albert Rivera; al contrario. Ciutadans quiere lo mejor para la Catalunya real,la que vive en el siglo XXI. No se guía por un pasado mitificado y falseado, ni da a las lenguas más importancia de la que tienen.
Àngels (Barcelona) 13-11-2008 - 23:29
Per fi t'aplaudeixo de tot cor. Ja era hora que es fes aquesta denúncia. Que un organisme públic que va crear la plantilla amb contracte indefinit, amb un simulacre d'examen ón no hi entrava ni l'Estatut com a tema, consumeixi tans diners. La gent a dit e
Joana (Barcelona) 13-11-2008 - 19:27
I ja per acabar, Ramentol ha estat director de Comunicació Estratègica de Bassat Ogilvy i director de Comunicació de la UAB. Amb aquest currículum, considerar que només Jorba i Rodríguez Madero són periodistes em sembla injust i inexacte.
Joana (Barcelona) 13-11-2008 - 19:24
Més sobre Santiago Ramentol: en l'àmbit professional, ha estat, entre d'altres, subdirector del setmanari Mundo, director dels informatius diaris en català de TVE Catalunya (Crònica i Miramar), redactor en cap d'El Periódico i director de l'AVUI.
TORNAR