23 de Setembre de 2011

Puyal, director de TV3

Ho vaig dir al twitter abans del pregó de la Mercè i ho vaig repetir després: Puyal seria un excel·lent director de TV3 o fins i tot de la CCMA. De fet, tinc una mica la sensació que aquest país li deu aquest reconeixement professional des que Carod va cremar el seu nom el 2003.

Llavors, en plena eufòria del govern d'esquerres -que beneits érem- Esquerra va pensar en ell i va filtar el seu nom a la premsa. Però com ja vaig explicar en un article anterior amb el tripartit els mitjans de comunicació també funcionaven per quotes.

Que consti que jo, al senyor Puyal, no el conec de res -llevat d'haver assistit juntament amb una trentena de periodistes a la presentació del llibre- i que ni me l'escolto a la ràdio per la senzilla raó que no m'agrada el futbol. Fins i tot sospito que, després de trenta anys de retransmissions, la competència deu haver espavilat.

Però paga la pena apostar per Joaquim Maria Puyal encara que només sigui per una frase que diu al seu llibre: "Gestionar mitjans públics des del rigor i la independència és, al nostre país, gairebé impossible" (pàg. 158).

Si Terribas ha decebut les nostres aspiracions de fer de TV3 un mitjà el més semblant possible a la BBC -almenys pel que fa a la seva neutralitat-, Puyal és l'únic capaç d'aconseguir-ho o, com a mínim, d'intentar-ho. A Puyal no veig ningú capaç de pressionar-lo. Ni ell de fer favors.

En un país on hi ha més escriptors que llonganisses és d'agrair també que un periodista com ell publiqui el seu primer llibre passat els 60, quan té alguna cosa a dir. L'únic impropi d'un periodista com Puyal -m'ensumo que fer titulars no és el seu fort- és una merda de nom com "Aicnàlumba" -em recorda el dels mobles La favorita- però és "ambulància" al revés la qual cosa deu ser una metàfora de com estan els mitjans de comunicació en aquest país.

Al llibre, d'altra banda, hi ha també alguna veritat com un casa: "Una persona que no pensi, no és una persona". Aplicable, en els temps que corren, tant a la raça humana en general com a la classe política, especialment la catalana, en particular.

Hi ha poca gent que, a Catalunya, hi entengui de televisió com ell hi entén i com l'entén: Terribas, Cuní, etc. Però Terribas ja porta més de tres anys al càrrec, Cuní ha fet el salt a una cadena privada i Puyal fa més de quinze anys que no presenta o dirigeix un programa en desacord "amb l'evolució del discurs de la televisió, com a conseqüència de la manera com se'ns planteja actualment el mitjà" (Op. cit pàg 44).

Hi ha una altre argument final a favor de seu. Parafrasejant Clemencau, els polítics pensen que la televisió és massa important com per deixar-la als periodistes i els periodistes que és massa important com per deixar-la als polítics. Puyal -com Terribas: doctorada per la Universitat d'Stirling- té no només una àmplia trajectòria professional al darrera, sinó també una sòlida formació acadèmica.

És l'última oportunitat perquè Joaquim Maria Puyal tingui un càrrec de responsabilitat -de la màxima responsabilitat- a la nostra ràdio i televisió pública. Per ell, però sobretot per nosaltres. Aprofitem-la.

Twitter: @xriusenoticies

Contra la Barcelona progre