e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

06 de Novembre de 2010

Després de la due diligence, el primer que ha de fer el nou president del Barça, Sandro Rosell, és un homenatge a Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927). El programa de TV3 No me la puc treure del cap de dijous passat -presentat per Roger de Gràcia- ens recordava que és l'autor de la lletra de l'Himne del Barça juntament amb Jaume Picas mentre que el compositor Manuel Valls li va posar la música.

Però cap d'ells ha rebut mai ni un duro -ni per descomptat un euro- en drets d'autor. El mateix Espinàs es lamentava al programa que n'havia parlat amb Josep Lluís Nuñez, però que ni ell ni Joan Gaspart ni Enric Reyna ni Joan Laporta -amb tot el seu catalanisme- havien mai mogut un dir per esmenar l'oblit. Per això, abans que no sigui massa tard, és mereix una compensació econòmica o com a mínim moral. Catalunya és una terra ingrata amb les seves figures perquè els homenatges acostumen a arribar a deshora.

Josep Maria Espinàs és un fenomen cultural en si perquè ha cultivat amb igual d'èxit tant la música -va ser un membre destacat d'Els setze jutges- com la literatura. Com a articulista crec que és també un rècord guinness -fa anys li van dedicar una tesi doctoral i tot- perquè porta escrivint la seva columna diària des del 1976 primer a l'Avui i després a El Periódico.

Com d'altres destacats representants de la literatura catalana -ara em venen al cap Pla, Soldevila o Espriu- va estudiar dret, però sortosament no s'hi va dedicar mai de forma seriosa. Tot i que va arribar a passar per una notaria -ho explica a la pàgina 54 de El nen de la plaça Ballot (La Campana, 1988)- i fins i tot va arribar a exercir d'advocat. D'alguna cosa li havia de servir: Combat de nit (1959) s'acaba amb una sentència digne d'un jutge

Hi ha altres exemples en la literatura mundial: Kafka també era advocat i va acabar treballant a Generali. Poca broma perquè quan Pujol deia, en els seus primers viatges a l'estranger, que era president de la Generalitat el confonien amb un alt executiu d'aquesta empresa d'assegurances italiana. I García  Márquez es va passar setze mesos de la seva vida intentant estudiar lleis a la Universidad Nacional de Colombia malgrat que "no estava a gusto dentro de mi pellejo" com explica a les seves memòries (1).

Amb l'edat -ja m'agradaria estar com ell a la seva edat- Josep Maria Espinàs es dedica només a l'articulisme, però fins el 2009 encara va ser capaç de fer un A peu per Múrcia, el catorzè de la sèrie si els meus càlculs matemàtics són exactes. Un dia algú -potser la seva editora, Isabel Martí- haurà de recuperar en format de butxaca la seva novel·lísitca de joventut: la de dels anys 50 i 60. En l'ús de la frase precisa i l'adjectiu encertat, Espinàs és com Pla.

Personalment, el Josep Maria Espinàs que més m'agrada és el memorialístic malgrat que hagi deixat només uns tasts -en tinc algun de pendent- amb El nen de la plaça Ballot (1988), Inventari de jubilacions (1992), Temps afegit (2001), Relacions particulars (2007), El meu ofici (2008) i I la festa segueix (2009). El seu Cafès de Barcelona, inclòs en el volum vuitè de la seva obra completa, és el retrat d'una Barcelona que ja no existeix.

Un dels problemes de la literatura catalana és el rebuig congènit de les seves principals figures a deixar enllestides les seves memòries: Sagarra -amb la seva mort prematura- només ens va llegar un volum i Pla s'hi va resistir tota la vida malgrat que els seus 47 volums de Destino -exclòs almenys L'imatge Josep Pla escrit per Josep Vergés- siguin com unes memòries immenses (2). Espero que Quim Monzó no faci el mateix.

L'últim que vaig llegir d'Espinàs -el passat mes d'abril- és el seu A peu per Castella (1999) a veure si aconseguia entendre això d'Espanya. No ho vaig aconseguir del tot, però a la plana 53 es fa aquesta pregunta: "Hi ha un excés d'espai a Castella?. Aquest excés, té alguna relació amb l'expansionisme històric castellà?. És possible que l'impuls imperialista o explorador neixi, en uns pobles, per falta d'espai físic, per la dificultat de moure's dins dels propis límts; i que en alters, al contrari, la possessó d'un territori diltat, sense obstacles, afavoreixi l'instint de conquesta". De vegades, saben més els escriptors que els historiadors.

 

 


(1) Vivir para contarla, Mondadori, Barcelona, 2002, pàg 321.

(2) Xavier Febrés limita el Pla més íntim a: El quadern gris, Notes disperses, Notes per a Sílvia, Notes del capvesprol i Notes per a un diari (Les preguntes pendents de Josep Pla, L'Esfera dels Llibres, Barcelona 2006, pàg. 202).

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2179
4
Comentaris afegits 
Sílvia (Granollers) 28-11-2010 - 08:24
Espinàs és un escriptor només correcte, però que aquí, país campió en mediocritat, se'l fa passar per important simplement perquè no trepitja ulls de poll. Còmode al poder, arrogant, sempre alliçonant i omplint-se la boca de modèstia, resulta carregós.
Javi (Soria) 26-11-2010 - 21:25
El castellano fue pastor y trashumante más que soldado. El pastor es más defensivo que atacante. Soria sin ir más lejos fue apetecida por Navarros y Aragón. El pastor quiere cruzar la sierra que ve a lo lejos, ir, volver, no conquistar. Vea Ángel, el per
LLUC (BARÇA more than a club) 15-11-2010 - 18:01
Trobo tan trist que una persona famosa que té la vida sol.lucionada, que reconeix que el Barça té la propietat del seu himne perquè així ells ho van voler, aprofiti un programa de televisió per pidolar diners. Espinàs m´has caigut als peus.
Quim Torra (Barcelona) 06-11-2010 - 23:01
M'apunto a l'homenatge!
TORNAR