29 de Juny de 2011

En un article anterior ja qüestionava el "Indigneu-vos" de l'Stéphane Hessel; però del llibre no se salva, amb franquesa, ni el pròleg. Jose Luis Sampedro -que crec que ha intentat reproduir l'èxit de l'"Indigneu-vos" a escala espanyola amb el seu "Reacciona"- afirma, per exemple, que "el nazisme va ser vençut per la indignació" (pàg. 13).

Mentida: el nazisme va ser vençut sobretot gràcies als EUA. La indignació de Txecoslovàquia, de Polònia, de Dinamarca, de Noruega, d'Holanda, de Bèlgica o de França no va servir de res davant els panzers alemanys. Sort dels americans. Va anar d'un pèl. Ja es va queixar Churchill quan Roosevelt encara s'ho mirava des de l'altra banda de l'Atlàntic: "Give us the tools and we will finish the job".

És veritat que els soviètics van tenir l'esgarrifosa xifra d'entre 20 i 25 milions de morts. Però mai sabrem quantes d'aquestes víctimes van ser responsabilitat del propi Stalin. La indiferència d'Stalin per la vida dels seus soldats només era superada per la de Hitler. Només cal recordar que el 1937, en vigílies de la II Guerra Mundial, va fer afusellar una colla de generals -amb el mariscal Tukhatxevski al capdavant- en el marc de les famoses purgues. De fet, a Stalin no li venia d'un pam: fins i fot es va carregar algun familiar.

O, en segon lloc, la famosa ordre número 227 de cap pas enrere: "Els caps de les companyies, els batallons, regiments i divisions, així com elscomissaris i oficials polítics que es retirin sense ordres superiors seran consideratstraïdors a Pàtria i com a tals seran tractats".

La pel.lícula "Enemy at the gates" (2001), sobre el setge d'Stalingrad, mostra en una de les seves primeres escenes un atac frontal contra posicions alemanyes -farcides d'ametralladores- i els que reculen els pelen els seus propis camarades. Bob Hoskins, per cert, fa el paper d'un comissari polític, Krustxev, que amb el temps manaria a la URSS. Almenys fins a la seva defenestració.

Però Hessel gairebé posa al mateix nivell el capitalisme i l'stalinisme quan afirma que, tot i les famoses purgues d'Stalin, "calia mantenir un ull obert cap al comunisme per contrarestar el capitalisme americà" (pag. 28). N'hi ha per llogar-hi cadires.

Certament, els EUA han comès molts errors -com la caça de bruixes del senador McCarthy i beneir o promoure nombrosos cops d'estat a Amèrica Llatina-, però és una democràcia parlamentària en el senit més occidental del terme. De fet, és la democràcia parlamentària més antiga que conec: a diferència d'Espanya, mai han tingut un cop d'estat. Quina enveja.

Hauríem de deixar de ser antiamericans i sobretot aprendre anglès d'una punyetera vegada. Jo també vaig votar no al referèndum de l'OTAN -m'hi va convèncer la meva xicota d'aleshores-, però entre l'imperi americà i l'imperi xinès no hi ha dubte que prefereixo, de llarg, l'americà. A l'artista Ai Weiwei ara tot just l'han deixat anar -després de 81 dies de presó sense judici- i ni tan sols el deixen parlar amb la premsa. Deu ser la democràcia a la xinesa.

El passat mes de maig, en el 66è aniversari del seu alliberament, vaig anar a l'antic camp d'extermini Mauthausen (Àustria). Quan desfilava la delegació nordamericana -tres veterans en cadira de rodes amb les xacres pròpies de l'edat- li vaig pregar a un ranger que duien al costat -hispano, per cert- que, si us plau, els hi dongués les gràcies per tot el que van fer.

La política internacional dels Estats Units tot sovint és criticable -han desaprofitat amb dues guerres l'efecte de simpatia que va generar l'11-S, sobretot al món àrab-, però sense ells Europa no se n'hagués sortit durant i després de la II Guerra Mundial.

Twitter Xavier Rius

Facebook Xavier Rius

Contra la Barcelona progre