e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

10 de Novembre de 2008

Pel tancament del CAC (1)

El portaveu de CiU al Parlament de Catalunya, Oriol Pujol, va denunciar el passat 21 d'octubre, el dia abans que el  ple aprovés  l'Oficina Antifrau, un "repartiment no escrit enlloc" pel qual "el PSC liderava la Sindicatura de Comptes, ICV liderava el Síndic de Greuges i ERC l’Oficina Antifrau”.

Malauradament, amb l'atorgament de freqüències  de FM conegut divendres passat, el Consell de l'Audiovisual de Catalunya s'ha posat a l'alçada del consell de govern de la CCMA, on els partits també s'han repartit el pastís. Em sap greu perquè, el prestigi de l'organisme audiovisual ha quedat gairebé tocat de mort. També, no cal dir-ho, el del seu president, Josep Maria Carbonell, i el de la resta de membres del ple. En aquest cas a Carbonell, escollit a proposta del PSC, se li ha vist el llautó no pas com a socialista sinó sobretot com a catòlic.

He seguit la seva trajectòria des que era diputat del PSC. Em va semblar que hagués estat, fins i tot ho vaig escriure en aquesta mateixa columna, un excel·lent conseller de Cultura. Com se sap, la quota femenina li va barrar el pas el 2003 i Pasqual Maragall va triar Caterina Mieras l'únic mèrit de la qual havia estat regidora de Cultura a Badalona.

Carbonell va ser recompensat a la llarga amb la presidència del CAC de la mateixa manera que a Rafael Ribó el van recol·locar al Síndic de Greuges després de deixar pas a Joan Saura al capdavant d'Iniciativa -ara fins i tot li allargaran l'edat de jubilació- o l'exeurodiputat del PSC Joan Colom a la Sindicatura.

Potser llavors, quan va ser designat per al CAC, vam fer els ulls grossos perquè, al cap i a la fí, va arribar al càrrec després de ser un disciplinat diputat del PSC. Entre d'altes mèrits hi ha també -ho explica abastament Sílvia Cóppulo en el seu llibre sobre el naixament de l'emissora- haver impulsat ComRàdio com a contrapes de Catalunya Ràdio quan era cap gabinet de la Diputació de Barcelona.

Però l'adjudicació de set frequències a Ràdio Estel -a través de la Fundació Missatge Humà i Cristià- està sota sospita perquè es coneguda la seva relació no només amb sectors de l'Església catalana, sinó també amb el cardenal-arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, malgrat que no surti en el seu currículum oficial. També, per cert, el de Santiago Ramentol, elegit a proposta d'Esquerra després d'haver estat exdirector general de Mitjans Audiovisuals, el qual ha estat fins i tot director de Ràdio Estel!.

En la seva època, Jordi Pujol ja va recompensar a Ràdio Estel amb onze emissores, una de les millors cobertures radiofòniques del país. Però malgrat el favor del Govern de CiU, està a la cua en audiència: a l'EGM del passat mes de juny no superava els 8.000 oïents.

En la resta de concessions, sospito que uns consellers i altres han seguit fidelment instruccions tant del carrer Nicaragua -seu del PSC- com del carrer Còrsega -seu de CDC- i per descomptat de la plaça Sant Jaume. L'adjudicació de freqüències és el primer exemple, a nivell audiovisual, de sociovergència encara que Esquerra hagi aconseguit situar Miquel Calçada en segona posició.

Després del famós "no pararé hasta joderte" que li va etzibar Toni Bolaño a Jordi Barbeta, sembla que el PSC vol fer definitivament les paus amb La Vanguardia a dos anys de les eleccions perquè, si no, no s'entén un regal radiofònic com aquest més enllà dels mèrits professionals que puguin tenir els periodistes de Rac-1 amb Jordi Basté al capdavant.

A Rafael Nadal, el director d'El Periódico, ja no li podran retreure mai més -faig també autocrítica- el seu vincle familar amb un membre del Govern -es germà de Joaquim Nadal, titular de Política Territorial- a la vista dels resultats: s'ha quedat sense cap emissora.

Zeta, en termes radiofònics, ha trepitjat merda: ho va intentar amb una figura tan emblemàtica com Joaquim Maria Puyal durant el mandat de CiU, però Pujol els va castigar com els ha castigat ara Montilla tot i que el grup, des d'un punt de vista financer, tampoc està per a aventures radiofòniques.

Després van intentar-ho amb la 'convergent' Ona Catalana encara que ara Josep Puigbò presenti actes a favor de Xirinacs. De fet, amb Josep Piqué de ministre va arribar a presentar un Telediario de cap de setmana. Però la història, com se sap, va acabar als jutjats. I tampoc van aconseguir cap tele amb José Luis Rodríguez Zapatero -que va preferir La Sexta i Mediapro- a la Moncloa.

Entre altres derrotats, a més de la Cope, hi ha també la Ser que, ves per on, en perd cinc de cop encara que siguin secundàries. Josep Maria Girona i Jordi Martí, els dos factòtums de la cadena a Catalunya, encara no se'n deuen saber avenir. En periodisme, com en política, que se't vegi el llautó de vegades és contraproduent.

Però, ves per on, d'amagatotis el gran guanyador ha estat José Manuel Lara, que n'aconsegueix un total de nou. Sospito que Lara ha fet directament les gestions amb Montilla perquè l'amistat ve de lluny i no he vist mai una crítica consistent contra el president de la Generalitat a La Razón, dirigida ara per un altre montillista, en aquest cas de dretes: el català Paco Marhuenda. A La Razón tenen barra lliure amb Esquerra, però no amb Montilla.

Lara és el nostre Citizen Kane particular. Ho dic amb un xic d'enveja: a Barcelona és capaç de tenir l'Avui i a Madrid La Razón a més d'una tele (Antena 3) i una cadena de ràdio (Onda Cero) que ara podrà competir d'igual a igual a Catalunya. El que no sé és a canvi de què. Suposo que Esquerra ho tindrà ara pelut per a posar un periodista proper de director de l'Avui, diari la propietat del qual està repartida a parts iguals (40%) entre Godo i Lara a més d'un 20% de l'ICF.

Encara que no ho sembli aquest article no està fet des de la mala llet, sinó des de la desil·lusió tot i que ara es diu desafecció. No pas perquè l'empresa editora d'e-notícies hagués demanat una freqüència -ho dic per als malpensats, que sempre n'hi ha-. Al contari, no vam picar amb la TDT -una altra enganyifa- ni tenim interessos en un mercat tan saturat com el radiofònic: el futur és internet. Fins i tot ho deia un històric del periodisme de paper, Luis Maria Anson, amb el que no combrego ideològicament, diumenge passat a El Mundo.

Potser ha arribat l'hora també de prestar més atenció informativa al CAC perquè amb aquest organisme -com amb la Sindicatura, el Síndic de Greuges o l'Oficina Antifrau- ens trobem amb aquell problema inherent a la democràcia: qui controla els controladors?. Curiosament, el president, Josep Maria Carbonell, es va afanyar ahir a demanar comparèixer al Parlament per a explicar tot l'enrenou. No sé si abans o després que el PP cursés també idèntica petició. Tant se val, el CAC més val que el tanquin.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2062
5
Comentaris afegits 
Alcampell (Barcelona) 12-11-2008 - 19:11
Despus de leer el artculo, tan bien documentado, llego a la conclusin de que el CAC ha actuado de acuerdo con la misin para la que fu creado: avanzar hacia una Catalunya dominada por el poder nacionalista y los que viven del mismo. La Cosa Nostra.
FERRAN (BARCELONA) 12-11-2008 - 11:05
Doncs fil; a un estat de dret, als controladors els controla el poder judicial. Una altra cosa s que la divisi de poders en aquest pas estigui viciada,per sn els poders judicials els encarregats de jutjar els presumptes desmans de les administracion
FERRAN (BARCELONA) 12-11-2008 - 11:05
i de tots els organismes que en depenen.
CAC = KK (Barcelona) 12-11-2008 - 00:49
Aix s la poltica i aix s tot ho pblic. Excepte (i amb reserves) la sanitat, educaci, carreteres i seguretat tot el dems s prescindible, ineficient, car, corrupte. Estem mantenint 1 colla de sanguneres moltes venudes a les grans empreses.
Niade (BCN) 11-11-2008 - 22:18
Per fi coincidim absolutament Rius! Has mirat el preu que t pels catalans des del 2001 que va comenar a funcionar? Mira-ho sisplau i veurs que aquests 10 srs que cobren aquesta barbaritat de diners cada mes, per dir si bwana als seus respectius partide
TORNAR