24 d'Abril de 2009

Comentari a banda d'aquesta minisèrie de tres articles mereix l'actitud del director d'"una mena de pàgina de gent bastant estúpida" (la definició és de Salvador Sostres). No els cito pel nom perquè l'última vegada que ho vam fer ens van amenaçar amb "actuacions legals". Sens dubte, un cas insòlit. No sé pas si del periodisme o de la psiquiatria. De desagraïts el món n'està ple.

Em quedo amb el flaix que aquell dia la notícia més llegida era "Patrícia Conde, en calces" la qual cosa demostra, sens dubte, un periodisme de qualitat. Fins i tot malgrat que els diaris hagin d'incloure cada vegada més informació light o rosa per a atreure o mantenir els lectors.

Però admetien sense embuts que havien tret la informació sobre Salvador Sostres d'un altre web al que ni tan sols citaven. Trobo que per a fer un refregit els lectors que volen una visió progressista de la informació ja tenen El Plural o el Catalunya Press, que fan un producte molt més competitiu. O l'e-notícies, que almenys és plural. Quina manera de dispersar esforços al carrer Nicaragua ara que que s'acosten eleccions.

En la seva curta història aquest diari només m'ha donat que disgustos. El primer que van fer va ser copiar el nostre sistema informàtic. Clar que la malifeta no és responsabilitat de l'actual director, sinó de l'anterior. I això que li vam donar feina quan es va quedar a l'atur. Però feia uns articles propis del Siglo de Oro -es devia pensar que era Góngora- i també el vam haver despatxar.

Ja m'ho van advertir que no era de fiar. No m'estranya que l'actual director de La Vanguardia, que no té un pèl de tonto, no en volés saber res. I això que les fonts s'han de cuidar. Fins i tot quan han deixat de fer-ho. No se sap mai. Però després d'estar vuit anys al servei de Pujol va fer un llibre explicant totes les intimitats. Com a lector m'ho vaig passar pipa, però no es pot dir que l'autor es caracteritzés precisament per mantenir la confiança que havien dipositat en ell. M'estalvio també d'evitar explicar el seu amor a l'art quan era corresponsal d'Efe a Moscou o -ja que hem començat parlant de putes- del que va passar en el famós viatge de Pujol al Japó.

Després de veure que la premsa digital no estava fet per ell -a aquest ofici s'ha vingut a pencar- va recalar al Diari de Tarragona d'on també va sortir escaldat: va durar un any i mig. Ara em diuen que s'ha refugiat a les terres de Ponent com a director general d'Informació de La Mañana després de la marxa, voluntària o induïda, de Josep Ramon Correal. Tinc la sensació que l'únic que deu voler fer és vestir el diari -un dels més endeutats amb l'ICF- per a vendre'l. Que vagin en compte els companys de Lleida. També els hi fotrà.

En fi, tornant al tema, l'únic que paga la pena de llegir és la columna de Miquel Giménez com el dia que feia un retrat de l'actual president del CAC digne de Dostoievski. O la Mònica Sabata, que l'han fitxada per fer veure que són plurals. També, de tant en tant, Joan Tapia, però aquest ja el tenim al Periódico on, sens dubte, llueix més. Pel que fa a la resta, crec que tenen un redactat enganxat a la pantalla a veure què treu l'e-notícies.

El director del mitjà ja se'm va queixar el passat 26 de febrer -segur que ell se'n recorda- durant un dinar que no l'havíem citat. Vaig repescar la notícia en qüestió i sortia al primera paràgraf. Òbviament li vaig enviar per correu electrònic perquè se n'adonés del seu error. Encara estic esperant que doni les gràcies o almenys es disculpi.

Tant se val, no tornarà a passar. No hi ha res pitjor en periodisme que perdre la credibilitat i ja porten diverses relliscades. Com el dia que van anunciar a bombo i plateret la substitució d'Antoni Bassas per Manuel Fuentes l'agost del 2007. Devien tenir fons privilegiades, però Bassas encara va durar tota una temporada sencera. Tampoc va ser substituït per l'esmentat Manuel Fuentes, sinó per Neus Bonet a plena satisfacció, com se sap, de l'empresa.

Em sap greu per la resta de companys del Debat perquè em consta que hi posen el coll, però no es mereixen un director com el que tenen. No sé què passa que n'hi ha que es pensen que això del periodisme és com donar classes a la facultat de dret -si que està fotuda la facultat de dret- o seure al consell d'administració de la Seda.

La Seda sempre fa una flaire especial. Sempre els col·loquen o els treuen del mateix lloc. E n conec un altre, aquest proper a Esquerra, que també hi ha passat. En fi, les notícies, s'han de buscar al carrer, no assegut al despatx o anant a tertúlies de ràdio. I, en aquest cas, dubto que sàpiga el que és ni una roda de premsa. D'on no n'hi ha no en raja.