01 de Juny de 2012

Segurament el meu col·lega Quico Sallés no hi estarà d'acord, però en la meva opinió la millor crònica parlamentària de Josep Pla és la del 14 d'octubre del 1935. "Ha fet la seva aparició a Madrid -i a Barcelona deu haver estat igual- l'estrateg de cafè, el gran estrateg de cafè el qual no havíem vist des de la guerra europea", afirmava aleshores.

"Es conserva bo i animat -afegia- i els marbres de les taules dels establiments comencen de poblar-se dels seus dibuixos, signes de fletxes estratègiques. Dóna gust de sentir-lo. Us fa el croquis d'una batalla, us dibuixa una acció de seguretat retrospectiva i obscura, us canta el que passarà amb una seguretat que fa entendrir" (1).

Pla parlava de la guerra d'Abissínia, però podríem aplicar-ho perfectament al pacte fiscal. Som un país sense estratègia. Encara recordo la roda de premsa de Francesc Homs de l'11 d'octubre de l'any passat quan va pesentar un informe fet ad hoc per l'Institut d'Estudis Autonòmics, de 127 planes, que revelava la dificultat del procés.

CiU, abans de les darreres eleccions generals, va treure pit amb el pacte fiscal a veure si colava com a ganxo electoral. Fins i tot va haver-hi presses per enllestir les conclusions de la comisisó d'estudi del Parlament, conclusions que a hores d'ara encara no han arribat al ple.

D'acord amb el pla traçat aleshores, el pacte fiscal s'havia d'articular a través d'una reforma de la LOFCA que proclami l'excepció del règim de finançament. Després calia o bé una llei de desenvolupament similar a la del concert basc o bé cedir els tributs a través de l'article 150.1 de la Constitució, el del peix al cove.

Però llavors no sé si paga la pena tant d'embolic. A més, l'informe obviava el detall més important que és el que va passar finalment: el PP va guanyar per majoria absoluta. De fet, tothom s'ho imaginava.

Dedueixo que tota l'estrategia fins ara ha estat a càrrec del secretari general de Presidència, Francesc Homs. Només cal llegir els seus llibres "Catalunya a judici" (Ara llibres, 2008) i "Dret a decidir. Estació concert" (Editorial Base, 2010). Però, des del darrer congrés d'Unió, s'hi ha ficat també el líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, disposat a salvar els mobles i obrir almenys els pactes al PSC. Si pica el PSC, pot picar el PP.

Ara el Govern opta per un acord ampli amb PSC i PPC -amb majoria absoluta del PP a Madrid l'única opció serà ficar-hi el PP català a dintre encara que serà un acord de mínims- més que el xoc de trens via hisenda pròpia. La vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, que no s'ha atrevit a desmarcar-se de CDC en matèria d'immigració -malgrat Duran-, sí que s'ha atrevit a fer-ho en canvi amb la hisenda pròpia. No hi ha qui s'aclari.

Però el problema és que, com a país, no tenim estratègia. El gran error va ser començar per l'Estatut en comptes de pel finançament. El darrer acord ja va arribar in extremis després de quatre anys de ballar-la amb l'Estatut. I era tan bo -el millor de la història, que deien- que ara la Generalitat està amb l'aigua al coll. El problema és l'excés de tàctica: Maragall volia ser president i Mas no es volia quedar enrere.

De fet, el mateix Estatut -sentències judicials banda- té una disposició addicional -la novena- que estableix que caldrà modificat totes aquestes lleis orgàniques perquè estigui plenament en vigor: La llei Orgànica del Poder Judial, la de Tribunal Constitucional, la del Ministeri Fiscal, la de Règim Electoral, la de l’Administració General de l’Estat, la de Referèndum o la de Forces i Cossos de Seguretat. Per descomptat, cap d'elles s'ha modificat. Ni tan sols, en teoria, amb un govern amic.

No tota la culpa és de Madrid.

(1) "Cròniques parlamentàries (1934-1936) pàg 445, Edicions Destino, Barcelona 1983, Volum XLII de l'obra completa".