02 de Febrer de 2009

Em sap greu pel Felip Puig, però Duran i Lleida cada vegada hi toca més. Divendres passat, en la seva habitual carta setmanal als militants d'Unió -que és de lectura obligatòria- la clavava quan afirmava, després del fatídic pas de Zapatero per 59 segons que "no inspira ni credibilitat ni confiança per conduir el país cap a la recuperació econòmica", però que "la lluita pel poder a Caja Madrid és un bon exemple de la incapacitat del principal partit de l’oposició per presentar-se com a alternativa al govern".

El 12 de desembre també l'encertava després que el PSOE es rifés l'ultmàtum del PSC en matèria de finançament, aquell que havia de ser "improrrogable": "En el fons s’ha escrit el guió que el PSOE volia, i sincerament crec que el PSC ha caigut en un parany. El PSOE no podia permetre que el PSC alcés el cap amenaçant que si no hi havia finançament no votaria els pressupostos de l’Estat. Per això no ha arribat a cap acord de negociació abans de la votació definitiva dels pressupostos". Atès que estem ja al febrer, els fets li han donat la raó.

Una setmana abans alertava als entusiastes de reformar la Constitució -amb Pasqual Maragall al capdavant- que "si avui hi hagués una reforma constitucional, es faria a costa de Catalunya". "Prefereixo l’actual Constitució -afegia-, que ja sé el que pot donar de si, que una reforma que, a tot estirar -avui ni aquest és el cas-, sabríem com comença, però no com acaba". A mi tampoc m'agrada la Constitució, sobretot l'article vuitè, però més val no tocar-la. El dia que la toquem rebrem de valent. Fins i tot  correm el risc de veure José María Aznar de president el dia que abolim la monarquia i instaurem una república presidenicalista.

Finalment, voldria fer esment de les seves declaracions davan la premsa del passat 24 de novembre quan se'n va anar a Valencià i va fer una crida a  fer un "front comú" entre les dues comunitats autònomes. Rodejat d'empresaris presumiblement fidels votants del PP no els hi va parlar dels Països Catalans ni tan sols de "territoris de parla catalana", sinó de donar "supraregions o regions europees, és a dir, les que van més enllà d’una sola comunitat autònoma espanyola".

Francament, sobre els Països Catalans penso com el líder d'Unió. Una cosa és la història i l'altra la volunta de les persones. Només cal veure com, a les  darreres eleccions generals, el PP va tornar a assolir majoria absoluta amb 1,4 milions de vots: un 51,7%. Pel que fa als nacionalistes valencians, com sempre se van quedar fora del Parlament: el Bloc no va arribar ni als 30.000 (1,09%) i Esquerra 6.500 escarransits vots (0.24 %). Agustí Cerdà no hagués sortit ni de regidor. On són els Països Catalans?.