20 de Desembre de 2009

Dintre d'uns anys, els historiadors arribaran a la conclusió que els últims anys del segle XX i començaments del XXI hauran estat per a Catalunya com la decadència  del XIV. En aquest cas no haurem patit la pesta, ni males collites, ni plagues de llagosta, ni gelades, ni un rei sense descendència. N'haurem tingut prou amb nosaltres mateixos.

En efecte, el país ha entrat en un procés de decadència. No tot és atribuible a Montilla ni al tripartit. A Pujol li va sobrar, com a mínim, l'última legislatura quan va governar in extremis amb el PP. Després va venir el dragon khan de Pasqual Maragall i ara el qui dia passa any empeny de José Montilla.

Portem, doncs, una desena d'anys de retard i va per llarg. Amb l'agreujant que, en l'època d'internet i les noves tecnologies, el temps passa més de pressa que mai: una desena d'anys ara és com una cinquantena durant la revolució industrial. Ara no s'hi val a badar

Hem malbaratat una immensa quantitat d'energies amb l'Estatut. Només cal veure la llista de damnificats: Maragall, Piqué, Carod, Saura. Admetem-ho d'una vegada: ningú demanava un nou Estatut. Amb totes les limitacions, haguéssim pogut continuar fent la viu-viu amb l'Estatut del 79. Fins i tot encara hi havia traspassos pendents.

En la cursa per l'Estatut ja no sé qui va ser primer. Maragall va proposar-ho perquè vola ser president de la Generalitat i necessitava oferir als catalans un new deal com el Roosevelt, una nova frontera en pla Kennedy. Mas es va apuntar al carro perquè el candidat d'un formació nacionalista no es podia quedar enrera. Però Pujol, en 23 anys de govern, no se li va ocórrer mai despertar la fera malgrat que ho va prometre a la primera legislatura.

Tots els que han tingut la paciència de llegir l'Estatut hauran pogut compovar que, des d'un punt de vista estilístic, és un bunyol. Sempre he trobat a faltar que no passés pel sedàs de Maria Mercè Roca o qualsevol altra escriptora de les que hi ha al Parlament.

Hi ha articles, per exemple, en el que es veu la llarga mà de Joan Saura com el 43.1: "Els poders públics han de promoure la participació social en l’elaboració, la prestació i l’avaluació de les polítiques públiques, i també la participació individual i associativa en els àmbits cívic, social, cultural, econòmic i polític, amb ple respecte als principis de pluralisme, lliure iniciativa i autonomia". Fum per no res.

Ara són editorials a la búlgara, però el debat de l'Estatut ha permès mostrar a més les misèries de la nostra classe política: Iniciativa volia incloure el dret a la felicitat dels catalans, Saura es va empescar el de l'autobús, Montilla va presentar esmenes al Congrés l'endemà d'aprovar-lo al Parlament i Mas el va pactar d'amagat a la Moncloa. No se'n salva cap.

El desgast ha estat enorme. Només cal recordar que va ser aprovat amb més del 50% d'abstenció. I, per descomptat, hagués estat molt més intel·ligent començar pel sistema de finançament. Personalment, prefereixo un bon sistema de finançament que ser nació al preàmbul sense cap valor jurídic. Al cap i a la fí això també ho retallaran.

El Govern està tan acollonit que s'afanya a desenvolupar l'Estatut abans de la sentència com amb la nova Llei del Síndic de Greuges que, de retruc, permet una jubilació daurada a Rafael Ribó. A veure si per la política dels fets consumats salvem els mobles. I encara hi ha algun il·luminat -prefereixo no dir noms en aquest cas- que encara somia amb reformar al Constitució. La Constitució més val no tocar-la perquè sortirem escaldats. Segur que el primer que farien seria retocar la Llei Electoral per a reduir el pes electorals dels nacionalismes.

En previsió de la retallada, tothom s'apunta ara al famós article 150.2 de la Constitució, l'article del peix al cove, que permet traspassar competències de l'Estat a les comunitats autònomes. Com per exemple, els Mossos: els Mossos d'Esquadra són fruit d'un acord polític -entre CiU i PP, per cert- perquè la Llei Orgànica del 1987 -votada per Miquel Roca i Maru Cuenca, per cert- els relegava a un cos auxiliar.

L'Estatut, doncs, només ha servit perquè Zapatero tornes a generalitzar el café para todos: Catalunya, com sempre, ha tirat del carro i ha rebut les bastonades. La resta de comunitats només han hagut de seguir el camí per a treure'n profit.

Ja ho va dir un dia Pujol amb la seva lucidesa habitual el passat 24 de novembre en una trobada amb Javier Cercas: "el progrès de l'Estatut no compensa el desgast sofert per Catalunya". Francament, amb Espanya només es pot jugar a la puta i la ramoneta. Un dels pitjors errors que es pot fer en política és encetar un conflicte sense possibilitat de guanyar-lo i, per descomptat, menystenir la força de adversari.

El pitjor és que la mateixa classe política s'ha ficat en un embolic del qual no sap sortir-ne. Què farem si el Constitucional retalla l'Estatut?. Probablement res: empassar-nos-ho. Montilla no sap què fer. Mas proposa passar-lo per les urnes. Saura va perdut. Benach ha copiat la idea de Carod i ha proposat una manifestació 'preventiva' com si això fos la guerra d'Iraq.

En la majoria de països, la sobirania popular recau en el Parlament. Aquí, no aquí tenim un Parlament de fireta -en expressió encunyada per Joan Miquel Nadal- que depèn de dotze magistrats. Deu perquè un està recusat i un altre traspassat.  De la resta, quatre -inclosa la presidenta- van acabar el mandat el decembre del 2007, ara fa dos anys. Per tant, només sis són 'legals'.

A veure si tan tibar la corda ens passa el que ha passat al País Basc: el Pla Ibarretxe ha provocat al capdavall -amb l'inestimable ajut de la Llei de Partits, també votada per CiU- un pacte PSE-PP. El PNB ja pot agrair des de llavors al lehendakari -tan mitificat per un sector del nacionalisme català- que hagi passat a l'oposició.

Estic segur que, si poguéssim tirar enrera, ara ens repensaríem això de l'Estatut.