e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

03 d'Octubre de 2008

L'off the record de Montilla

Al final, el darrer ple del Parlament no va ser un debat de política general, sinó una veritable batalla mediàtica. El discurs de Montilla va ser tan fluix, el ple tan insubstancial, l'acord tan agafat pels pèls, que calia vendre de totes totes el titular, la foto, el tall de veu. Ja ho va dir la portaveu del PPC, Carina Mejías: "Felicitats, ja tenen la foto. Ja tenim la foto". "Vostès -va afegir- han muntat un espectacle per acabar en una proposta plena d’obvietats que sabem que no acabarà en res".

Certament, la sang no va arribar al riu, però el Govern va convocar una roda de premsa conjunta amb CiU, una compareixença de Castells, un off the record de Montilla i una nota de premsa del PSC. CiU tampoc no es va quedar enrere: Artur Mas va protagonitzar tres off the records -una xifra insòlita en un sol dia- i Francesc Homs un altre al grup parlamentari.

La política catalana en general -i el periodisme en particular- va viure doncs una fita històrica. Que recordi, Montilla només ha donat, d'ençà que és president, una roda de premsa el 5 de desembre del 2006, tot just arribat al càrrec. Si les meves dades no són errònies, els periodistes que periòdicament hem d'aguantar Nadal, Serna o Geli -per a esmentar tres cracs de la comunicació- no hem gaudit en cap altra ocasió de la presència del president.

Sortosament, en aquest cas, vaig tenir la immensa sort de perdre-me'l. Intentar escoltar Montilla, envoltat de periodistes, i amb el seu to de veu característic, deu ser tota una proesa. Amb l'agreujant que, en periodisme, els off the records haurien d'estar prohibits. L'expressió off the record -informació que tens dret a saber, però no pots publicar- ha acabat prostituïda. Personalment, cada vegada m'interessen menys. Si els polítics -o els jutges o els futbolistes, tant me fa- volen dir alguna cosa, que ho diguin en públic, no pas en privat.

Però, en fi, la conclusió del debat és la que publiquem en el nostre editorial: això de la unitat catalana se n'ha anat en orris, però ningú no vol passar pel dolent de la pel·lícula. Sospito que en la batalla del tacticisme va guanyar CiU, perquè a Josep Maria Pelegrí se li va escapar fins i tot un "estem supercontents i supersatisfets" en una mostra fefaent de l'empobriment de l'idioma. A mi em va venir al cap de seguida què dirà Màrius Serra, el relleu de Pompeu Fabra pel que fa als mots.

El secretari general d'Unió se l'hauria pogut estalviar i em comptes d'emprar, en un lloc tan solemne, una expressió col·loquial digna d'un programa infantil de TV3, hauria pogut fer servir el superlatiu "contentíssims", ara en desús per culpa de la moda, però molt més correcte. Almenys va ser l'únic que, amb el cor a la mà, va tenir la decència de demanar "disculpes" als ciutadans per l'espectacle.

Tampoc no cal patir. Nosaltres, en una enquesta a peu dret a mitja tarda, ja mostràvem que els polítics són d'un altre món. Ells van per una banda i els ciutadans per una altra. Si l'anterior debat de política general va ser seguit amb prou feines per un 35% dels ciutadans -però només un 5% de prop- el percentatge baixarà amb tota seguretat en la següent enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió.

De fet, l'última vegada que van pactar CiU i el PSC va ser per l'Estatut del 30 de setembre i ja sabem -a part del cava i Els Segadors- com va acabar tot plegat: Montilla, llavors ministre d'Indústria, va anunciar l'endemà que el PSOE presentaria esmenes al text aprovat pel PSC, i Mas va pactar el text final en una visita secreta a la Moncloa.

En fi -i em sap greu reconèixer-ho perquè, en termes de periodisme, sóc un envejós- el millor titular el va fer Tian Riba dijous a l'Avui -"Pendents de la foto"- i la millor definició Iu Forn al mateix diari:  "era com anar a veure una pel·lícula de Woody Allen sense que t'agradi Woody Allen". Només cal repassar la premsa de paper l'endemà del debat per a veure que el que es va aprovar és paper mullat. L'Avui i El Punt gairebé es copien el titular de portada perquè tots dos parlen de "recels" i fins i tot El Periódico admet que és un "acord buit".

Sota la influència de Sergi Pàmies, jo vaig intentar dijous fer un exercici físic extenuant: comptar un per un tots els cotxes oficials que havia aparcats davant del Parlament. No me'n vaig sortir. Facin números: un del president, quinze dels consellers, més secretaris generals i directors generals si s'escau. A més, el del president del Parlament, un per a cada grup parlamentari -n'hi ha cinc- i sis més, un per a cada membre de la mesa.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Mename

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1697
0
Comentaris afegits 
No hi ha comentaris afegits a aquest article.
TORNAR