e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

21 de Febrer de 2010

El passat 12 de gener vaig preguntar al conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, com havia commemorat el Govern català els 200 anys de la Guerra del Francès. Tresserras va posar cara de sorpresa i va passar l'encàrrec al seu cap de premsa, Daniel Hernández

Si vaig fer la pregunta es perquè l'Executiu havia aprovat aquell dia un munt de es commemoracions històriques per al 2010: L'Any Maragall. L’Any Vicens Vives. Els 600 anys de la mort de Martí l’Humà. Els 850 anys de la fundació de Santes Creus. Els 500 anys de Sant Francesc de Borja. El centenari de l’escriptor Màrius Torres. Fins i tot el cinquantenari del "retrobament" entre Catalunya i l’Alguer malgrat que no sabria explicar amb certesa de quin "retrobament" es tracta.

El mateix Govern explicava, en el dossier oficial lliurat a la premsa, que "continuen vigents les commemoracions aprovades en anys anteriors, com els 200 anys de la Guerra del Francès i l’ Any Albèniz (2009-2010)". L'endemà em van trucar del gabinet de premsa de Cultura i em van informar molt amablement que les commemoracions corresponien al Departament de Vicepresidència.

Vaig trametre immediatament la meva petició al gabinet de premsa d'aquesta conselleria, però dues setmanes després encara no havien respirat. Per això vaig aprofitar que el mateix vicepresident compareixia en persona per a preguntar-li in situ. Josep-Lluís Carod-Rovira va esbandir la meva qüestió tot explicant que havien fet una commemoració "en l'àmbit estrictament acadèmic i universitari", però que "si li interessa en detall li faré arribar".

Encara estic esperant. Ni el vicepresident del Govern -sempre tan enfeinat amb viatges oficials a l'estranger- ni la seva cap de premsa, Ester Sardans -la mateixa que va amenaçar en dur-nos al jutjat abans de publicar el dúplex que s'ha comprat Carod a Tarragona-, han donat senyals de vida malgrat els meus successius mails, sms o trucades telefòniques. D'això fa més de dos mesos.

Malauradament, en efecte, la commemoració d'aquest conflicte ha passat gairebé desapercebut per al Govern català. Almenys l'Ajuntament de Barcelona va rehabilitar el monument al pare Gallifa i la resta d'ajusticiats del 1808 per amotinar-se contra els francesos situats al carrer del Bisbe, just davant de la Catedral, a tocar de la Generalitat. Tot i que pocs dies després tornava a estar ple de de graffitis poc després es van afanyar a netejar..

De fet, un excel·lent article Daniel Arasa ("Barcelona 1714- Madrid 1808") -publicat el 7 de maig del 2008 a La Vanguardia- ja criticava l'oblit voluntari de les nostres autoritats. I llevat d'alguna iniciativa periodística, com un monogràfic de  Serra d'Or del 8 maig del 2008 i un número de Presència d'una setmana després la commemoració ha passat, en efecte, sense pena ni glòria.

Personalment, com si fos Jacinto Antón, ho vaig celebrar en la intimitat. Vaig repescar el clàssic de Joan Mercader Catalunya i l'Imperi Napoleònic (Abadia de Montserrat, 1978) del que Dalmau Editors ha fet ara un resum a sis euros (Catalunya napoleònica) en la seva magnífica i renovada col·lecció Episodis de la història. També em vaig empassar la síntesi de Josep Fontana La guerra del francès 1808-1814 (Pòrtic) i encara tinc pendent l'il·lustrat Catalunya contra Napoleó d'Antoni Moliner (Pagès Editors).

També hi ha hagut iniciatives aïllades, algunes de caire local o comarcal, com els Itineraris de la Guerra del Francès -editat per l'Ajuntament del Bruc, entre d'altres- o la Guia dels escenaris de la guerra del Francès a Catalunya publicat pel Departament d'Universitats. Això que el conseller Huguet, el Lenin del Bages quan estava a l'oposició, sigui de Manresa potser ajuda.

Però, en general, les nostres institucions -sobretot el nostre Govern- han passat de puntetes: ni tan sols un maleït acte oficial sobre les dues batalles del Bruc (6 i 14 de juny el 1808), una de les primeres derrotes de Napoleó. En aquest sentit, han fet més per recordar la història els companys del Diari de Girona, que han reproduït les informacions sobre el setge de Girona -de fet van ser dos: del juny a l' agost del 1808 i del maig-desembre del 2009- que tota la Generalitat.

En fi, atès que som un poble acostumat a celebrar les derrotes, encara estem a temps de commemorar les caigudes de Lleida (1810), de Tarragona (1811) o de Tortosa (1811). Fins i tot el saqueig de Montserrat (en dues ocasions: el 1811 i el 1812). Al cap i a la fi, els francesos van romandre sis anys i tres mesos a Barcelona. Les darreres tropes -al voltant de 7.000 homes- no van marxar fins setmanes després de la primera abdicació de l'emperador francès.

Però he arribat a la conclusió personal que la Guerra de Francès (1808-1814) és una guerra incòmoda per al nacionalisme català. Carod deu pensar que no té el romanticisme de la Guerra del Segadors. Ni per descomptat de la Guerra del 1714. Tampoc ha desvetllat l'interès a experts en història militar com Oriol Junqueras, més inclinat a difondre l'expansió català per la Mediterrània i ara massa enfeinat fent de diputat d'ERC a Brussel·les. Com si el pobre timbaler del Bruc no fos prou català.

Des d'un punt de vista sobiranista va ser, sens dubte, una guerra desaprofitada. Mai els vincles amb Espanya havien estat tan febles. Catalunya va restar aïllada durant gairebé sis anys no només de la Cort de Madrid encapçalada per de Josep I, sinó també de les Corts de Cadis. Si algú volia alliberar-se del jou d'Espanya, era l'ocasió idònia.

Però si volien una guerra que encaixés en el cànon nacionalista n'hi havia prou per analitzar a fons la incompetència dels comandaments militars espanyols -els francesos van conquerir la Ciutadella de Barcelona sense un tret el 29 de febrer del 1808- com Campoverde o Galcerán de Vilalba. Incompetència que, com se sap, es va perllongar fins a Cuba i Filipines.

Cal recordar que la Guerra de Successió i el Decret de Nova Planta havien passat feia menys de cent anys: l'Estat era més feble que mai i Ferran VII un impresentable com va demostrar posteriorment la història. Però fins i tot els intents francesos de guanyar-se els catalans -amb proclames catalanes com la del mariscal Augereau i afrancesats il·lustres com l'emporadanès Tomàs de Puig o Erasme de Gòmina- van ser infructuoses.

Ara fa dos anys vaig visitar a Martorell una exposició excepcional: "La Batalla del Bruc i la Guerra del Francès al Baix Llobregat (1808-1814)". Em va cridar l'atenció que la Junta Superior de Catalunya, refugiada a Solsona, va fer una crida als catalans el 15 de juliol del 1811 que començava amb aquestes paraules: "La Patria está en peligro, y ahora más que nunca necesita de vuestros esfuerzos".

La proclama recordava fins i tot, en castellà del segle XIX, que "con menos recursos, libertó Don Pelayo á la España desde las asperas montañas de Covadonga". Per als amants de l'estadística, la paraula "Patria" surtia mitja dotzena de vegades mentre que "Catalanes" només un parell. Em temo que, en aquest cas, la patria es refeira a Espanya. Per això, Carod amaga aquesta part de la nostra història.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2425
5
Comentaris afegits 
Hug (de Mataplana) 23-02-2010 - 01:27
El timbaler del bruc va ser l'única història de Catalunya que ens va matxacar l'escola franquista fins a la nàusea. Per què devia ser? Oi que cap destacament de l'exèrcit espanyol amb base a Catalunya s'anomena General Moragues o Pau Claris?
Bianor (Reus) 22-02-2010 - 13:43
Es como el olvido.Mejor no hablar.De uno de los hombres más queridos e importantes del siglo XIX.Joan Prim i Prats.Parece como si no fuera catalán.Como Raimunda Maria zaragoza Domènech "Agustina de Aragón" y tantos otros.No no caca, caca!!
JM (bcn) 21-02-2010 - 23:15
Cierto, Guerra Peninsular es como denominan los anglosajones a todo el proceso de invasión Napoleónica de España y Portugal y su posterior derrota. Por cierto ¡que gran oportunidad perdida la de Cádiz!. Y es bien cierto lo lejos que queda de Cataluña.
Francesc (Vilafranca del Penedès) 21-02-2010 - 20:27
Ni del francès, ni de la independència. Guerra peninsular, és el més acadèmicament neutre.
Gustau Adzerias (Arenys de Munt) 02-03-2010 - 17:36
Recomano llegir el llibret publicat per la Direcció General de Turisme, de la Secretaria de Comerç i Turisme, del Departament d Innovació, Universitats i Empresa, de la Generalitat de Catalunya: Guia dels escenaris de la guerra del Francès a Catalunya
TORNAR