25 de Desembre de 2009

Jo que sempre he estat tan escèptic sobre el funcionament de les fundacions dels partits -sempre m'han semblat una via indirecta de finançament- voldria destacar la tasca que està fent la fundació de la fundació d'Esquerra, la Fundació Jospe Irla, l'única amb cara i ulls.

El passat estiu ja van publicar un número de la revista "Eines" -amb el títol ben explícit de "Les oportunitats de la crisi"- que era una invitació a la reacció i l'optimisme. Com deia el conseller Huguet en una entrevista: "Deixem de flagel·lar-nos parlant de crisi. Tot són reptes que es poden solucionar".  

Llàstima que de vegades, en el cas d'Esquerra, una cosa sigui la pràctica i l'altra la teoria perquè no està el conseller Huguet per donar lliçons. Crec que malauradament ostenta el rècord Guinness del tripartit d'alts càrrecs al que li han dimitit o ha fet fora. Entre comerç i Universitats, servidor ja he perdut el compte.

Ara han reeditat, en versió breu, la biografia de Josep Pallach (1920-1979), a càrrec de Pere Meroño, i la de Fèlix Cucurull (1919-1996), d'Imma Albó, el veritable pare del catalanisme social. Els dos llibres s'afegeixen a altres biografies, un gènere on llevat de compatídissimes excepcions -com Agustí Pons o Jordi Amat- genera poc interès a casa nostra.

Josep Pallach és un mite de la Transició: quan tothom era marxista ella ja era social-demócrata. Segurament l'esquerra a Catalunya en particular -i la política general- hagués estat diferent si no hagués mort d'un infart dos dies després del congrés del seu PSC, el Reagrupament, el 10 de gener del 1977, mig any abans de les primeres eleccions generals.

Potser si hagués viscut Pujol no hagués arribat mai a president. O potser no. Ves a saber. Igual el PSC Reagrupament hagués estat com l'Acció Catalana dels anys 30, que s'ho havien de mengar tot i al final es van quedar amb un pam de nas. No ho sabrem mai. Però, en tot cas, el pallachisme va ser el primer corrent organitzat de la política catalana al voltant d'un líder com després vindrien el pujolisme o el maragallisme.

La Fundació Irla també ha editat estudis històrics com el remarcable "La columna Macià-Companys" -l'aportació militar d'ERC al bàndol republicà- a càrrec de Francesc Xavier Hernández i David Iñíguez. A aquest cal afegir altres -sortosament descarregables des del web- com "El republicanisme a les Terres de l'Ebre" o "Nacionalistes d'Esquerra (1979-1984), formació per la que van passar alguns dirigents com el mateix Josep-Lluís Carod-Rovira o Jordi Carbonell

Acostumats a la visió una mica esbiaixada de la memòria històrica que té el conseller Saura, també és d'agrair el llibre el "El franquisme contra Esquerra", d'Oriol Dueñas i Josep Maria Solé i Sabaté. Entre d'altres raons perquè no és només un recull de tots els alcaldes republicans afusellats pel franquisme, sinó també els delictes dels que l'acusaven les noves autoritats.

Per exemple, l'alcalde de Cervera, Domènec Puigredorn, va ser afusellat als 64 anys acusar de "ser president d'ERC. Haver actuat l'octubre de 1934. No haver impedit l'assalt a les esglésies i la crema d'imatges i -el que és pitjor- ser un intel·lectual". El pobre home era advocat.

Finalment destacar el darrer premi Irla 2009 d'assaig breu atorgat a al politòla Montserrat Guibernau:"Per un catalanisme cosmopolita", una veritable experta en la matèria, que descriu els casos de Catalunya, Escòcia i el Quebec en un estudi que promet, però que encara no he tingut ocasió de llegir.

A favor de la Irla -si el seu director, Josep Vall, no m'enreda- hi ha també el fet que no es finança ni a través de convenis amb el Palau de la Música -la indirecta va per la Trias Fargas- ni mitjançant convenis amb institucions governades pel propi partit com la Fundació Campalans.

Personalment, la nova CATDEM s sempre em va semblar el xiringuito personal d'Agustí Colomines. L'únic fitxatge conegut d'això que Mas es va entestar en anomenar casa gran del catalanisme. No hi ha constància que des de llavors, a tan engrescador projecte, s'hi hagi apuntat ningú més.

De fet, s'ho va treballar de valent: durant la campanya de l'Estatut, convergents i socialistes es van empescar una plataforma pel sí. Agustí Colomines era la quota convergent. Rosa Cullell la progressista. Al primer el van fer director després de la Trias Fargas. A la segona directora genera de la CCMA. No cal dir dels dos qui va sortir guanyant.