08 de Desembre de 2009

Ja em perdonarà Carme Forcadell, de la Coordinadora, però les consultes sobiranistes del proper 13-D sí que semblen "una mica xauxa". Si volien donar una imatge de "seriositat" i fer veure que som un Estat l'han esgarriada perquè podran votar majors de 16 anys i immigrants. Suposo que amb papers i sense.

La veritat és que Arenys de Munt sí que va ser una festassa de la democràcia. Però aquell esperit unitari s'ha esvaït una mica. Alfons López Tena es va refugiar a Osona després de criticar les "plataformes tòxiques". Pel que fa als observadors internacionals el conegut notari va intentar convèncer el Centre Carter, però estan massa enfeinats al Sudan, Bolívia, Costa d'Ivori, Nepal o els territoris palestins. I ni Carme Forcadell ni Anna Arqué, la portaveu de la Coordinadora, van aclarir tampoc dijous passat durant la roda de premsa al Ciemen on estaven els seus observadors.

És veritat que a Espanya les noies poden avortar amb setze anys -i el que és pitjor: sense el permís dels pares-, però ara per ara el dret de vot als països de la UE és de 18 anys. També cal recordar que, a l'Estat espanyol, tampoc tenen dret a vot els immigrants llevat els ciutadans comunitaris, però només a les municipals. I sospito que si vaig a Rússia, Pakistan o Argentina -per esmentar països de tres continents diferents- tampoc em deixaran votar. De fet es dóna la paradoxa que alguns nouvinguts podran votar a Catalunya, però no poden votar ni als seus països perquè són règims autoritaris o poc democràtics.

A casa nostra hi ha més d'un milió d'immigrants -sense incloure els sense papers- i és bo que el sobiranisme faci pedagogia en aquests sectors. Però els nouvinguts han de tenir drets i deures. Si no deixem, via lliure per a partits com el de Josep Anglada. L'esquerra es va apuntar als 'papers per tothom' i segurament, a les properes eleccions, patiran una fuga de vots cap a la ultradretana Plataforma x Catalunya, que s'està treballant l'àrea metropolitana de Barcelona en plena crisi.

Personalment, tant me fa que siguin subsaharians, magrebins o asiàtics, però el primer que caldria exigir als immigrants és voluntat d'integració: que s'adaptin al país -tampoc cal que perdin les arrels- i sobretot que parlin català després d'un temps prudencial. A l'esmentada roda de premsa tots més o menys parlaven català o s'esforçaven, però em va cridar l'atenció d'un ciutadà romanès que, després de deu anys a Catalunya segons va confessar ell mateix, va reconèixer que no en sabia. I això que el romanès, com el català, és una llengua romànica.

Pel que fa el dret a vot ho va reconèixer Mbaye Gaye, del col.lectiu Senegalès de Catalunya i membre de la proconvergent Associació Nous Catalans, que anava a votar perquè "porto aquí tretze anys i no he pogut votar mai". I llevat d'un noi del Marroc, plenament occidentalitzat, tampoc vaig veure cap musulmà perquè hi ha sectors més difícils d'integrar que d'altres. Encara que em consta que Àngel Colom i Èric Bertran ho intenten. Al final, per cert, ni tan sols van assistir els dos representants del col·lectiu paquistanès malgrat que la seva presència estava anunciada.

Llevat del president del Casal Argentí, Diego Arcos, que parla un català digníssim; molts llatinoamericans ni tan sols tenen necessitat de parlar català: amb el castellà en tenen prou per progressar. Només cal donar un tomb per alguns municipis del Barcelonès o el Baix Llobregat, on no hi entra ni TV3. Ja ho deia Toni Soler en el seu "Amb llengua o sense" (Columna): "el català ha cedit terreny fins i tot com a motor de l’anomenat ascensor social". Per això em dol que la immigració s'hagi convertit en un cursa entre els partits a veure qui arreplega més vots en el futur.