e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

20 de Setembre de 2008

Després d'empassar-me d'una revolada "Lluís Companys. La veritat no necessita màrtirs" (L'Esfera dels Llibres, 2006), la biografia que va escriure Enric Vila del president màrtir, he arribat a la conclusió que Catalunya necessita més historiadors com ell. Vila gosa agafar un mite com Companys i desmuntar-lo de mica en mica sense pèls a la llengua. A més, conegudes les seves posicions sobiranistes, ningú el pot acusar de botifler o de submarí de Ciutadans.

L'elogi anterior no és una ensabonada, sinó el meu modest reconeixement als seus mèrits individuals. Que consti que Enric Vila em fa més por que una pedregada per alguna cosa dita o escrita. I encara recordo una entrevista seva a Catalunya Informació, del 12 de novembre del 2006, en el que ficava Companys i Hitler al mateix sac. "És un romàntic de l'època com el senyor Hitler, com el senyor Largo Caballero, com el seyor Mussolini", va dir aleshores. Deu ser la primera vegada que sento parlar de Hitler com un "romàntic". M'estalvio de comentar, per raons personals, algun altre article seu al diari Avui perquè ara no ve al cas. Servidor no és rancuniós, però de moment tinc bona memòria.

L'autor s'endinsa en la personalitat de Companys més enllà de la seva faceta pública. Als polítics, com els escriptors, no els hauríem de jutjar per la seva vida privada, sinó per la seva obra -llevat de delicte flagrant, clar-, però la seva vida privada influeix per descomptat en la seva obra literària o en la tasca de govern. En aquest sentit, analitza el paper de la mare i el pare en la formació del seu caràcter i atorga una influència decisiva a Carme Ballester, la segona dona de Companys, a la que jo ja em vaig trobar llegint aquest estiu les memòries del doctor Broggi.

A més, en la seva qualitat de llicenciat en història i doctor en periodisme, el mèrit és doble perquè al rigor intel·lectual s'afegeix que es llegeix com un thriller polític o una novel·la històrica. De fet, més que una biografia de Companys -o la biografia de Companys ara per ara- és un llibre d'història sobre la Catalunya dels anys 30. I la història es repeteix: la tírria de Companys per la Lliga recorda la tírria actual d'Esquerra per Convergència. I a l'inrevès perquè, com a la Bíblia, el que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

Hi ha detalls biogràfics curiosos que reflexen l'evolució ideològica de Companys des del republicanisme federal al nacionalisme català com quan es va oposar a "la proposta de Carrasco i Formiguera de retolar els carrers en català" (pàg 75). Fins i tot el seu antecessor surt malparat encara que sigui de passada: "Macià en té prou amb una joventut rebel i una sífilis per adonar-se que tot s'aguanta per un pèl" (pàg. 170).

En el fons, sospito que Enric Vila ha volgut fer un manual de teoria política. Com Maquiavel. Si l'autor florentí va prendre Lorenzo de Mèdici com a model, Enric Vila fa servir Lluís Companys per a explicar almenys què no s'ha de fer en política: "Companys no podia ser un bon polític: estava massa preocupat per semblar bona persona" (pàg. 16). "La política és l'art de saber escollir uns objectius ambiciosos, però possibles (pàg 170). "Un polític té possibilitats de triomfar quan les seves ambicions polítiques coincideixn amb les del seu país" (pàg. 191). I finalment, entre d'altres: "el catalanisme no és una ideologia ni un sistema de govern, és un moviment de defensa d'una realtiat antropològica" (pàg 348).

Al final, arribes a la conclusió que Companys era un fracassat al que la selecció natural -la mort de Layret primer i la de Seguí després- va posar a primera fila i que una mort tan digna davant l'escamot d'afusellament va fer entrar de manera en la història per la porta grossa. En tot cas, durant alguns episodis arran del 6 d'octubre, durant la Guerra Civil o, per descomptat, després de la seva detenció em sembla més valent del que el pinta Enric Vila.

L'únic que em dol de tot el llibre és que, malgrat les dues planes de bibliografia, no recorri a les notes de peu de pàgina. Hi ha anècdotes sucoses com la conversa telefònica entre Azaña i Companys, interceptada per un militant de la FAI, que va desencadenar els Fets de Maig. El llibre és del 2006 -de quan Fèlix Riera era l'ànima de L'Esfera dels Llibres- però si el troben a la Fira del Llibre d'Ocasió de Barcelona -on es troben autèntiques relíquies- que ha començat aquest divendres a Barcelona no dubtin de comprar-lo. Si no, sempre el poden encarregar al seu llibreter de confiança. Si l'autor ha dubat mai entre dedicar-se al periodisme o a la història que es deixi de collonades i es dediqui a la història. Ell en sortirà guanyant, però el país també.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2352
4
Comentaris afegits 
Joan (Barcelona) 22-09-2008 - 15:23
La Carme Ballester, segona esposa de Companys, va morir el 1972. Si te la vas trobar aquest estiu llegint, et devies endur un bon ensurt.
Alcampelló (Barcelona) 21-09-2008 - 19:46
Artículo muy sensato. El libro fué elogiado y recomendado por Francesc de Carreras, ideólogo de Ciutadans. Reconocer la verdad hace respetable al nacionalismo, incluso para aquellos que se oponen a su acción política. Hay más mitos para que trabaje Vila.
Josep (Terrassa) 20-09-2008 - 20:59
Rius, ho sento per l'Enric Vila es tant o mes bon periodista que historiador.
Jordi B. (BCN) 20-09-2008 - 19:58
RIus, ets la RENFE del periodisme. Sempre amb retras.
TORNAR