e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

16 d'Abril de 2009

Dies enrere llegia el pròleg de Carod al llibre del Cinto Ros Hombravella (1) que proposa "l'independentisme d'anàlisi i rigor" enfront el "d'agitació i propaganda" i em va venir al cap -a més d'algunes actuacions del propi vicepresident com la de la llança- el diputat d'Esquerra a Madrid Joan Tardà. Tardà (Cornellà, 1953) s'ha caracteritzat per tenir una peculiar concepció de la política al llarg de la seva tajectòria parlamentària. Concepció que no ha aconseguit moderar ni el seny -comprovat científicament- de Joan Ridao.

L'última ha estat anunciar una demanda al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg contra Espanya per la opacitat del Govern socisalista en contestar preguntes sobre la Casa Reial. No pas perquè el diputat no tingui raó, però equiparar la manca de transparència sobre el Rei a la vulneració de drets fonamentals és fer-ne un gra massa. Per la mateixa regla de tres, el Partit Popular de Catalunya hauria de dur també a Estrasburg el titular d'Interior, Joan Saura, soci de govern d'ERC a Catalunya.

El PP, per exemple, li pregunta sobre el nombre de robatoris a les estacions de metro i el conseller respon que es concentren "a les estacions" i "als corresponents combois". O li demanen pels nombre de mossos desplegats a Barcelona i contesta que són els que es dediquen tant "a tasques d'investigació com a tasques de patrullatge" en una mostra de manca de respecte no només per un partit de l'oposició, sinó per una institució com el Parlament. I això que també és el conseller de la Participació.

Em sap greu dir-ho, però Tardà confirma que un regidor de Cornellà no ha de ser necessàriament un bon diputat a Madrid. Malauradament a Esquerrra, d'ença que va tocar cuixa, hi ha més exemples. Anna Simó va esdevenir consellera de Benestar i Família després de només sis mesos de regidora a l'Hospitalet -a l'oposició, ni tan sols amb tasques de govern- amb resultats prou coneguts: el primer que va fer només arribar al càrrec va ser reclamar calés a les vídues.

Però el cas de Joan Tardà és encara més greu perquè el mínim que se li pot demanar a un diputat -a més de reflexos polítics, capacitat de treball i facilitat d'expressió- és una sòlida base. La indirecta ve per l'entrevista que li va publicar El País amb honors de contraportada el 21 de desembre de l'any passat després de la polèmica pel 'mori el Borbó'.

A l'esmentada entrevista se'n sortia com podia: "No hace falta que recuerde que con la Muerte al Borbón sólo apelaba a un grito del siglo XVIII. Es como cuando nuestros abuelos, el 14 de abril de 1931, gritaron ¡Visca Macià, muera Cambó! Seguro que no pretendían la muerte física de un ilustre catalanista".

Potser recordar que Francesc Cambó acaba les seves memòries amb aquestes paraules: "El 19 de juliol se m'avisà per telèfon que Barcelona estava en mans de la FAI, que les esglésies cremaven i que la meva casa havia estat ocupada. Molts homes de la Lliga foren assassinats". Suposo que Tardà se'n recorda perquè, a la mateixa entrevista, confessava que s'estava llegint el llibre del líder de la Lliga, recentment reeditades amb encert per 62.

Cambó, en efecte, parla gairebé una dotzena de vegades de l'ocupació del seu domicili particular a càrrec de la FAI i de la destrucció del seu arxiu personal. Entre d'altres documents li van cremar papers sobre el moviment irlandès (pàg. 66), sobre la Solidaritat Catalana (156), sobre les seves relacions amb Canalejas (272), un estudi sobre "el desastre financer" de la postguerra (316), còpia d'una carta adreçada al Rei sobre la situació a Espanya (403) i correspondència amb Antonio Maura (445).

Si Tardà encara dubta que el Visca Macià, mori Cambó anava de debò -encara que fos cridat per primer cop el 1931 i no el 1936- pot llegir també les memòries de Josep Benet on explica que el cap dels serveis d'investigació de la FAI, Manolo Escorza del Val, "tenia l'oficina a la casa de Francesc Cambó, a la Via Laietana" (pàg. 271). Benet, per cert, es implacable no només amb el conseller d'Interior, sinó també amb alguns dels capitostos de la FAI.

 

(1) "Més val sols ... la viabilitat de la independència de Catalunya" (Dèria Editors - La Magrana. Barcelona, 2009)

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
1606
1
Comentaris afegits 
Jordi (Barcelona) 17-04-2009 - 09:52
No és un problema d'en Tardà, és un problema de l'actual Esquerra en general, que encara està fent la Guerra Civil. L'odi a CiU n'és l'exemple.
TORNAR