15 de Juny de 2008

La Matagalls d'Esquerra

Encara ric ara quan Joan Ridao va afirmar solemnement, durant el seu discurs de dissabte, que "Esquerra es una urna de vidre transparent que no té res a amagar". Una autoritat mundial en la matèria com l'historiador Joan B. Culla, que fa tres dècades que no es perd un congrès, es va queixar que "només havia topat amb tantes traves en els dos congressos que ha celebrat Ciutadans", segons recollia El Periódico aquest diumenge.

I el company del mateix diari Toni Sust, al que li van encarregar la tasca titànica d'elaborar un reportatge de color gairebé sense poder passar de la porta, n'explicava una altra de grossa: "la vigilància era tanta que dos periodistes que van voler anar al lavabo a l'edifici en què se celebrava el congrés van haver de fer-ho escortats per un guàrdia de seguretat que els va explicar fins a quin punt arribava la tutela: 'tenim una llista amb noms i fotos dels periodistes'". I això que els periodistes, com la resta de mortals, aquestes coses les sabem fer solets.

El mestre Iu Forn, que ho comparava amb Guantánamo, també explicava un altre detall sucós a l'Avui: per tenir accés a internet "havies de pagar 14 euros. Si no pagaves, no tenies Wi-fi" perquè, en efecte, no era d'accés lliure. Com si els periodistes encara transmetéssim les cròniques per tèlex, telègraf o senyals de fum. Tot un detall tenint en compte que les noves tecnologies estan, al Govern de la Generalitat, en mans d'Esquerra. En aquest sentit, jo vaig trobar a faltar de seguida el nostre flamant Secretari de Telecomunicacions, Jordi Bosch.

En fi, la direcció del partit -m'ensumo que deu ser la darrera juguesca de Xavier Vendrell- va tractar els periodistes com si fóssim un perill públic, símptoma inequívoc que les coses van mal dades. Esquerra sempre ha tingut una aprehensió a la premsa similar a la que tenia Pujol -escaldat per les seves aventures a El Correo Catalán i Destino- però darrerament ha anat in crescendo.

Francesc, un lector de l'e-notícia sobre l'escridassada a Miquel Iceta, es queixava en un comentari: "Per cert, la sala de premsa a un quilòmetre? teniu les cames molt curtes a l'e-notícies". En fi, com que en aquest cas em va tocar a mi cobrir l'esdeveniment només aclarir-li que la darrera vegada que em van mesurar, abans d'anar a la mili, feia 1.82 centímetres de llargada. D'això fa una pila d'anys, però no crec que m'hagi començat a encongir des d'aleshores.

Si li serveix de consol, el també company Jordi Pons, al Telenotícies migdia de TV3, xifrava ahir la distància en més de mig quilòmetre. Però com que TV3 és una televisió pública encara va ser prou subtil amb la crítica. Jo incloc en el trajecte el vestíbul del Centre de Convencions, les dues escales i el recorregut final abans no arribar a lloc. Si volen més proves els hi puc assegurar que servidor va veure amb els seus propis ulls un equip de la nostra anant en cotxe de la sala de premsa al congrés.

En fi, tot plegat em va recordar els bons temps de la Matagalls -prova en la que també van participar plegats Joan Pugicercós i Uriel Bertran quan encara eren amics- perquè anar de l'esmentada sala de premsa al recinte on es feia el congrés era una veritable excursió. Tot amb l'excusa que l'edifici Fòrum és de reduïdes dimensions i no hi cabíem els periodistes. I això que crec que és el palau de congressos més gran de Barcelona. En qualsevol dels seus passadissos n'hi havia gairebé per a col·locar la sala de premsa d'uns Jocs Olímpics.

Val a dir que, en algun cas, l'estratègia va reeixir. Servidor es va perdre unes declaracions de Carretero perquè no vaig aconseguir recórrer a temps tan considerable distància. També per l'hora i perquè no ens van avisar a temps ens vam perdre el discurs de cloenda de Puigcercós que només vam poder seguir per pantalla gegant. Com si fos, ves per on, un Espanya-Suècia. En aquest cas, més que el contingut eren importants els gestos perquè, a travès del so, només ens arribaven uns tímids aplaudiments des de l'auditori.

És veritat que Esquerra ha millorat amb el temps: almenys ara a la web oficial del partit sortien tots. Fins i tot els que com Uriel Bertran criticaven a La Razón la manca de llibertat dins del partit. Però una cosa són els de casa i l'altra la canallesca. Personalment, vaig trobar a faltar fins i tot el tracte exquisit de Iolanda Llambrich al consell nacional de Tarragona, el primer en el que els crítics van treure el caparronet. En aquella memorable ocasió em van enviar i tot un paio del servei de seguretat del partit.