e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

28 de Juliol de 2009

Dilluns a primera hora em vaig trobar per casualitat el periodista Francesc Arroyo, segurament el que més hi entén d'infraestructures en aquest país. A peu dret; en plena Plaça Catalunya, sota un sol de justícia; vam parlar del futur de la professió. A El País han prejubilat els companys Enric Company i Ferran Sales, entre d'altres.

En el cas d'Enric Company, que durant molts anys ha fet informació política, els lectors han sortit guanyant perquè s'ha destapat com un articulista esmolat i punyent. Encara recordo l'article que va escriure (1) sobre els desgavells urbanístics a la costa comparables als que feia Franco.

Ferran Sales va ser un dels millors periodistes de tribunals de Barcelona a la dècada dels 80 fins que va marxar de corresponsal a Rabat i a Jerusalem. L'última vegada que el vaig trobar, potser feia vint anys que no el veia, va ser en un infaust acte de Ciutadans al barri barceloní de Sant Andreu del qual, per cert, gairebé vam haver de marxar a corre-cuita. El que no li he perdonat és que encara no ens hagi vingut a veure -a l'Antonio Galeote i a mi- a la redacció de l'e-notícies tal i com em va prometre.

La crisi de la premsa s'està acarnissant en una excel·lent generació de periodistes perquè, en aquesta ofici, et volen prejubilar als 52 com si fossis un empleat de Telefònica. Als diaris els interessa periodistes sortits de la facultat que cobren la meitat del que cobraria un periodista amb trenta anys d'experiència. I, per descomptat, als polítics també prefereixen periodistes que no facin preguntes a les rodes de premsa.

A El Periódico acaben d'acomiadar 39 periodistes. Entre d'altres Jordi Corachán, un especialista en informació policial. El món dóna moltes voltes perquè, a començaments dels 90, va tenir fins i tot una oferta de La Vanguardia que va tenir l'honestedat de rebutjar. També, encara que en aquest cas sigui per edat, una històrica com Margarita Sáenz Díez, que sempre vaig pensar que era intocable.

El que no entenc, en el cas d'El Periódico, és que ara facin fora periodistes quan el setembre de l'any passat (2) encara fitxaven Fidel Masreal -independentment de la seva qualitat professional- a més de Manel Manchón i Gemma Robles per a reforçar la seva redacció a Madrid. Un d'ells, en tot cas, no ho ha vist clar perquè s'acaba d'incorporar com a cap de premsa d'Antoni Castells.

L'escabetxina a La Vanguardia encara em va frapar més potser perquè hi he treballat una dotzena d'anys i coneixia la majoria dels afectats. José Ramón González Cabezas, més conegut com Moncho a la redacció, va ser la primera persona que em va ensenyar a fer titulars -de les poques coses que sé fer a la vida- per la qual cosa li estic eternament agraït. Un home de la casa al que tothom veia com a director en potència fins que l'arribada de José Antich li va barrar el pas.

José Bejarano era l'home que més sabia d'Andalusia i el Magreb: encara recordo la seva crònica sobre com el PSOE andalús va vetar Joan Clos d'ambaixador a Rabat. L'exalcalde de Barcelona, com se sap, ha acabat a Turquia. Mercè Beltran tenia unes fonts privilegiades al PSC, no sé si per proximitat ideològica, però després la van arraconar a Cultura. Lluís Bonet era una enciclopèdia sobre cinema. Personalment, sempre em va semblar molt més bo que José Luis Guarner.

Mariano Guindal coneixia el món econòmic de Madrid com la seva mà. Eugenio Madueño -juntament amb Bru Rovira, que va marxar posteriorment- portava els secrets del reportatge a la sang. Josep Maria Orta va ser un altre desaprofitat: va acabar a Esports i després a Comunicació, però sóc testimoni que quan estava a Política el trucava Mariano Rajoy quan el president del PP era un simple diputat per Galícia. Ara tindrien fil directe. Portser és un sac de nervis, però és d'aquells periodistes capaç d'aixecar notícies de sota les pedres. Entre d'altres exclusives va donar al diari el retorn de Manuel Fraga al PP després de l'experiència frustrada d'Hernández Mancha. Almenys, sortosament, ara se'l pot llegir a e-notícies.

Entre d'altres amics, coneguts i saludats que han plegat hi ha també Rosa Paz, a la que va fitxar expressament Joan Tapia per a fer PSOE; Nicolau Pérez Bernal, el millor corrector del diari; Guillermina Puig, redactora en cap de fotografia; Salvador Sansuán i Miguel Ángel Trenas. També recordo especialment Carles Salmurri i Albert Winterhalder que, juntament amb el Floren, eren capaços de trobar una informació a l'arxiu de La Vanguardia quan era com buscar una agulla en un paller.

En el cas del diari del grup Godó encara hi ha la cirereta de la marxa de Jordi Juan, fins aleshores un dels directors adjunts. Almenys va ser honrat i no es va acollir el pla de prejubilació, però s'ha de veure molt magre el futur del paper per a marxar de La Vanguardia a Spanair.

Potser, en alguns dels casos esmentats, hi ha també la dificultat d'adaptar-se a l'impacte de les noves tecnologies en el món de la premsa perquè s'ha acabat això de separar fotògrafs i redactors. Però quan de capital humà malaguanyat. Amb la meitat de la redacció de La Vanguardia servidor -i l'editor de l'e-notícies, Eloi Martín, formem un pack indissoluble- em veuria amb cor de fer el Herald Tribune. Per internet, clar. El paper està mort. En el fons, els grans diaris són com diplodocus o mamuts, espècies en risc d'extinció.

 

 

(1) "Un vistazo crítico a 30 años", 26 de maig del 2009

(2) 13 de setembre del 2008

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2616
1
Comentaris afegits 
Jordi (Granollers) 28-07-2009 - 17:41
Magnífic article Xavier. El paper està en fase d´extinció, és cert. El problema és que els diaris digitals no són capaços encara de suplir la premsa tradicional. El talent periodistic es paga i la premsa digital gairabé no genera ingressos.
TORNAR