16 de Gener de 2012

El passat 3 de gener em vaig quedar de pedra: El País publicava una història personal esfereïdora. La d'un veí de Tarragona, Felipe Rivas, de 64 anys, que el 19 de desembre va patir un infart de miocarid i va haver de desplaçar-se a Bellvitge, a Barcelona, perquè a l'hospital Joan XXIII d'aquesta ciutat no el van voler atendre perquè mitja hora abans de tancar la unitat coronària.

La informació anava encapçalada per un titular dels que posa els pèls de punta: "Los recortes en la sanidad pública han puesto en peligro mi vida. Un hospital no atendió, por horarios, a un paciente que sufría un infarto". Vam estar a punt recollir-o a l'e-notícies com fem amb moltes informacions d'interès vinguin d'on vinguin. Devem ser l'únic diari de Catalunya que sempre cita.

Sortosament vaig llegir la peça fins al final i em vaig quedar de pedra: el mateix diari advertia ben avall que "El Joan XXIII aseguró ayer que el horario de esa unidad, la única en la provincia de Tarragona, es de 8.00 a 17.00 horas de lunes a viernes, y que se fijó en al año 2000".

Però llavors el veí en qüestió no va estar a punt de perdre la vida per les "retallades" com deia el titular, sinó per l'horari: un horari que es remuntava a dotze anys enrere quan encara governava ... Pujol. La veritat és que el rotatiu es curava en salut perquè el titular en questió anava entre cometes -una frase textual del propi afectat- i al subítol atribuïen l'incident -que espero que el Departament de Saut hagi solventat- als "horarios".

No sé si va un lapsus o mala fe, però l'article hauria de ser utilitzat en totes les facultats de periodisme per posar un exemple precisament del que no es pot fer en periodisme. Que consti que excloc de les crítiques a l'autora del reportatge, Esther Vallcárcel, perquè és una història humana esfereïdora i ella, òbviament, no té culpa de com van editar el reportatge a la redacció.

M'he esperat fins avui per veure si l'actual defensora del lector d'El País, Milagros Pérez-Oliva, una experta en sanitat a la seva època, en feia cap esment en el seu article d'aquest diumenge o de l'anterior. O si el diari publicava una fe d'errors l'endemà del nayp o feia autocrítica més endavant, però ha estat endebades. Tampoc hi ha hagut cap reacció del Consell de l'Informació de Catalunya, el Col·legi de Periodistes o el SPC. El País és intocable.

I que consti que, malgrat les crítiques, té alguns dels millors periodistes que conec -o he llegit- a Catalunya començant per Jacinto Antón encara que el que fa és més proper a la literatura que al periodisme. Però també d'altres -alguns malauradament jubilats- com Francesc Valls, Ferran Sales, Francesc Arroyo, Enric Company, Pere Ríos o l'esmentada Milagros Pérez Oliva. Ja em perdonaran els oblits: les llistes sempre són perilloses. I a Lluís Bassets el segueixo des que dirigia El Món a principis dels 80. De fet, encara guardo com un tresor la col·lecció sencera dels primers seixanta números.

No m'estranya que, en la seva primera carta setmanal després dels seu èxit el passat 20-N, el líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, aprofités per afirmar que "no vull acabar aquesta crònica postelectoral sense fer referència a alguns comentaris que al llarg de la campanya he anat llegint de manera reiterada. Ara seria l’hora que alguns rellegissin el que han escrit. Ara seria l’hora que alguns rectifiquessin les seves cròniques sectàries i subjectives. Ara seria l’hora que algú digués “m’he equivocat”".

La veritat és que El País es va passar tota la campanya -i precampanya- atribuint al candidat de CiU titulars negatius com "malos augurios" (25 d'octubre), "amarrar" (10 de novembre) o "exaspera" ( 8 de novembre). Fins i tot un premonitori "Duran se la juega" (19 de novembre) que els resultats van envellir l'endemà mateix. I que consti que jo també era dels que pensava en un sorpasso del PP a CiU. Però una cosa és ser crític amb una opció política -els periodistes hauríem de ser crítics amb tot- i l'altra és publicar una informació que atempta contra la credibilitat del propi diari.

Hi ha una generació de periodistes -entre els quals m'incloc- per als quals El País era un diari de referència. Malauradament, ha anat perdent progressivament l'aurèola d'independència professional a favor d'una opció determinada -el PSOE- o al servei dels interessos empresarials de la pròpia Prisa.

De fet, la meva admiració professional per El País va començar a esvair-se a mitjans dels anys 90, quan El Mundo va fica el fil a l'agulla amb el cas GAL. Entre d'altres favors a Felipe González hi ha una entrevista al general Sáenz de Santamaria que era una manera de justificar la guerra bruta del Govern socialista.

I amb el recent cas Campeón també han fet algun favor que el propi periodista que ho va redactar es va negar a signar. Amb tota la presumpció d'innocència que calgui per a l'exministre José Blando, de moment el Tribunal Suprem ha tobat indicis racionals de delictei ha obert diligències.

Llàstima, El País ha deixat de ser el diario independiente de la mañana. Potser per això, fa anys ja van canviar-ho per allò de El periódico global en español.