e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

14 de Juny de 2009

Coincideixo fil per randa amb el que deia Manuel Trallero -ara que es mira La Vanguardia des de fora- en la seva entrada del passat 5 de maig: la marxa del fins ara director adjunt, Jordi Juan, a Spanair "es una verdadera cabronada" perquè, certament, "con Jordi se va no sólo un periodista, un grandísimo periodista".

Era com un ritual: dilluns, a La Vanguardia, tocava l'article del Jordi Juan i, els dissabtes, el del Gregorio Morán. De vegades no m'esperava a l'edició en paper i el llegia per internet a primera hora del matí per si m'havia picat alguna perla sobre Joan Saura cosa que, malauradament, passava sovint. La Pilar Rahola o el Quim Monzó també, però aquests no cal anar-los a buscar perquè te'ls trobes: escriuen més dies a la setmana.

Jordi Juan és l'exemple d'un periodista que manté les seves fonts intactes malgrat fer carrera dins l'estructura d'un diari. Hi havia una època -a finals dels 90 i començaments del 2000- en que els millors periodistes d'informació política d'aquest país eren Jordi Juan a La Vanguardia i en Pere Martí a l'Avui. Per a saber que passava sobretot a CiU, a ERC o al catalanisme en general calia llegir les seves cròniques. Malauradament, tant l'un com l'altre han decidit passar a l'altra banda de la barrera.

Però estic segur que, si Jordi Juan tornes a fer carrer -cosa que no hauríem mai de deixar de fer els periodistes-, seria capaç de tornar a treure notícies sobre CiU o Mossos -una altra de les seves especialitats- de sota les pedres. I si el posessin a fer esports -per posar un exemple als antípodes- podria descriure una cursa de MotosGP amb el mestratge d'un Emilio Pérez de Rozas.

En una professió tan poc inclinada a reconèixer els mèrits dels altres, confesso sense embuts que la meva admiració professional per Jordi Juan ve de lluny: des que el vaig descobrir, com a lector, a El Observador. Els periodistes, en efecte, encara tenim la mania de fixar-nos qui signa la notícia tot just després de llegir un bon titular.

Però el mèrit professional de Jordi Juan és com el de Josep Cuní: no se sap ben bé de quin peu calça -la meva última decepció ha estat Maria Favà, però d'això ja en parlarem un altre dia-, una qualitat que va de baixa en els nostres mitjans. Si ets d'un partit o altra sempre tens plaça, sobretot als mitjans públics, per allò de les quotes de partit. Independentment de si manen els teus o els altres. La resta ho tenim més magre per a treure el caparronet.

Al gremi han circulat tote mena de versions -algunes malicioses- sobre la seva marxa a Spanair: que si José Antich està consolidat, que si no arribarà mai a director de La Vanguardia -en conec un que sí que anava per director i és dels que ha hagut de marxar- que si al Periódico va preferir repescar Rafael Nadal. Potser la dona -una altra excel·lent periodista que també va canviar de xip: l'única que s'ha atrevit fins ara amb la biografia d'Artur Mas- li ha dit que ja n'hi ha prou d'arribar a tres quarts de quinze. Ara almenys podrà sopar amb els fills.

Fins i tot és honrat perquè un altre hagués aprofitat el pla de baixes incentivades de La Vanguardia -un dia hauríem d'explicar de com han enredat a Hisenda- per a endur-se un munt de calés. Fins ara, els periodistes que conec que han marxat de La Vanguardia per iniciativa pròpia hi caben en els dits d'una mà. Per ordre cronològic: Carles Revés, director de Planeta; Carles Flo, director general de l'Avui; Antonio Galeote, subdirector de l'e-notícies, i servidor de vostès. Més lluny en el temps hi ha també Albert Bassols, que ara té una consultora.

En tot cas és una decisió arriscada, però valenta que segur que no s'explica només per calés. Dijous passat vaig tenir l'ocasió de preguntar-ho a Ferran Soriano en una tertúlia de la Cope a Catalunya en la que tenen la paciència d'aguantar-me i em va donar la sensació que Jordi Juan ha marxat perquè trempa més a Spanair que a La Vanguardia encara que costi de creure.

Les coses s'han de fer amb il·lusió. La il·lusió és un dels secrets de l'èxit empresarial encara que no s'ensenyi a Esade. No és l'únic requisit -també influeix la sort i els collons-, però sense il·lusió no vas enlloc. Ho dic per experiència pròpia: servidor encara ha d'elaborar el business plan que tothom em va dir que elaborés abans de llençar-me a la piscina amb l'e-notícies.

En fi, sort. Molta sort, Jordi.

 

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
3089
2
Comentaris afegits 
Miquel (Barcelona) 20-06-2009 - 23:04
"el mèrit professional de Jordi Juan és que no se sap ben bé de quin peu calça". No sé des de quan és un mèrit escriure des d'una FALSA neutralitat! És més honest que els periodistes es presentin, com fan als Estats Units, per saber des d'on opinen.
Joaquim Fernández (Malabo (Guinea Equatorial)) 17-06-2009 - 18:57
Molta sort Jordi! Jo també et llegia cada matí a La Vanguardia. Ja et trobem a faltar.
TORNAR