05 de Desembre de 2011

I Tura?

Si el PSC vol tenir alguna opció a les eleccions del 2014 el millor que poden fer és deixar-se de romanços i posar Montserrat Tura com a cap de llista. L'exconsellera és l'única que pot enfrontar-se, a hores d'ara, amb un mínim de garanties a Artur Mas.

De moment, el curs 2010-2011 passarà a la història com l'annus horribilis del PSC després d'haver perdut tres eleccions successives, mantenir una direcció interina i convocar un congrés que no acaba d'arribar mai. El segon partit de Catalunya -i el primer partit de l'oposició- no es pot dirigir durant un any a base de cartes als militants.

Perquè es miri com es miri anar a un congrés amb quatre candidats -tot homes: què se n'ha fet de la famosa quota femenina?- és un lloable exercici de democràcia interna però demostra també una notable falta de lideratge. Pujol no va haver de fer mai primàries. I guanyava les eleccions de carrer.

En el fons, el llarg procés precongressual dels socialistes catalans obeeix a un simple exercici de supervivència personal. La direcció va convocar el congrés el desembre per intentar fer una successió controlada -en pla atado y bien atado- de la mà de l'actual alcalde de Terrassa, Pere Navarro. En vaig quedar convençut el dia que em vaig assabentar que l'excap de premsa de Montilla era la seva cap de premsa.

La prova és que la majoria de dirigents que han remenat les cireres des del congrés de Sitges s'ha recol·locat on han pogut. Només cal veure qui ocupa els primers llocs de les darreres llistes al Congrés. I si alguns finalment han quedat fora ha estat només perquè la patacada electoral no se l'esperaven ni ells. Fins i tot el primer secretari s'ha afanyat a demanar un escó al Senat perquè, als 55 anys, encara és jove. Però a Telefònica prejubilen amb 54. O abans.

A més, el via crucis del PSC sembla que no s'ha acabat perquè, després de l'elecció del líder del partit, caldrà elegir pel mateix procediment el candidat a la presidència de la Generalitat. Cada vegada queda menys temps fins el 2014. Si Mas no les avança. L'altre dia, a TV3, semblava que se li havia passat pel cap i tot.

Ja sé que Montserrat Tura no ha estat mai de la corda de l'actual direcció. De fet, a l'esmentat congrés de Sitges ja va sonar de secretària d'organització i el triomf dels capitans li va barrar el pas. El càrrec va anar a parar precisament a José Montilla.

Però el PSC té ara dues opcions: un gir a l'esquerra o tornar a recuperar la confiança de les classes mitjanes. En aquest país, com en qualsevol altre país de l'hemisferi occidental, són les classes mitjanes les que posen i treuen governs. Per això, Tura és l'única capaç de recuperar els vots prestats a CiU o al PPC a les darreres eleccions.

A més, en el cas hipotètic de derrotar Mas, faria història perquè seria la primera dona en 129 presidents de la Generalitat des de Berenguer de Cruïlles (1359-1362). Al capdavall, cap dels que opten a liderar el PSC -llevat de Miquel Iceta- són ni tan sols diputats, un seriós inconvenient de cara a la contesa electoral.

Si la temptació del PSC és un gir a l'esquerra més val que es facin d'Iniciativa, que almenys han pujat dos escons festejant amb els indignats. Però sobretot el que han de fer és canviar el xip en temes com civisme, immigració o seguretat, que tant mal els hi ha fet a l'àrea metropolitana on els seus electors han preferit votar CiU o fins i tot PP.

Si fan això l'exconsellera encarna la imatge d'ordre i fermesa a la que l'esquerra mai hagués hagut de renunciar. El principi del fi del tripartit va començar el dia que José Montilla va decidir posar Joan Saura a Interior i desplaçar Tura a Justícia. Montilla estava convençut que així desgastaria Iniciativa, però el que no sabia és que estava cavant també la seva pròpia tomba política.