18 de Febrer de 2009

Diguem-ho sense embuts: Esquerra continua al Govern per la menjadora. Quants militants d'ERC depenen d'un sou públic entre consellers, alts càrrecs, càrrecs de confiança, empreses públiques, organismes autònoms, assessories, ambaixades i altres vicaries? Cent?, dos cents? tres cents?. Si no hi ha finançament no hi ha excusa. Potser encara tenen l'esperança que sigui un bon acord. Però després de tants ajornaments ni el mateix Joan Puigcercós deu posar la mà al foc pels resultats.

Després de la ruptura del primer tripartit als ja exconselles els van fer a corre-cuita vicescretaris generals per a cobrar almenys del partit, però no crec que les finances del carrer Calàbria aguantessin ara una tongada similar. Sense oblidar que llavors van continuar a la Generalitat molts directors generals a l'espera de les eleccions. Si fa no fa com passa també a l'Ajuntament de Barcelona malgrat l'aparent sortida de Jordi Portabella del govern municipal.

S'imaginen Josep Bargalló a la cua de l'INEM? o Manuel Balcells renunciant al pessebre del Biocat i tornant a fer de metge -com Joan Carretero, per cert-? o a Huguet donant classes en un institut de Manresa?. Ausàs no podria tornar a fer ni de diputat perquè el van fer plegar de l'escó abans de nomenar-lo conseller. L'únic membre d'Esquerra que conec que no se n'ha aprofitat -a més de Miquel Martín i Garmisans- és Quim Campano, un uixer del Parlament llicenciat en periodisme al que ni tan sols han col·locat al gabinet de premsa de la cambra o a la corte del faraón d'Ernest Benach. Ell tampoc ho va demanar perquè és honrat.

Potser Puigcercós hauria de suportar davant de la seu del carrer Calàbria una manifestació d'exalts càrrecs demanant feina com la dels treballadors Delphi de dilluns passat al Parlament, la que va provocar unes rialles del Síndic de Greuges en una roda de premsa. A la intempèrie, sobretot en temps de crisi, fa un fred que pela. A més, els dirigents d'Esquerra podrien comprovar de primera mà la ineficacià del SOC, Servei d'Ocupació de Catalunya que com es sabut no col·loca mai ningú.

Per descomptat, estar aferrats a la cadira és tan legítim com estar a l'oposició, però llavors que no ens vinguin amb sopars de duro sobre l'equidistància o que som una colònia o que l'únic que volen és fotre'ns. Una font tan autoritzada en la matèria com José Luis Rodríguez Zapatero va dir el passat 17 de desembre, arran d'una de les amenaces del PSC sobre el finançament: "¿Amenazas del PSC? ¡Pero si el PSC somos nosotros!".

Hi ha proves suficients d'aquesta afirmació tan categòrica: a l'hora de la veritat els 25 diputats del PSC van votar obedientment els pressupostos Generals de l'Estat. El PSC té dos ministres a Madrid una de les quals ha parlat més d'Afganistan que del finançament. I el mateix José Montilla va ser membre de l'executiva del PSOE fins que va haver de deixar-ho en ser escollit president de la Generalitat. Renúncia que, no dubto, li devia costar molt de prendre.

Tant se val perquè va ser substituït -a plena satisfacció de les dues bandes- per Miquel Iceta, que comparteix honor amb Carme Chacón, la d'Afganistan. A més al comitè federal del PSOE hi ha un munt de socialistes catalans: Celestino Corbacho, Jordi Hereu, Teresa Cunillera, Helena Arribas, Manuel Bustos, Daniel Fernández, Antoni Castells, Maribel García, Marina Geli, Pere Navarro, Montserrat Tura, José Zaragoza, Bartomeu Muñoz, Lídia Santos i Xavier Sabaté. No he sentit mai cap d'ells -llevat de les relliscades de Castells- criticar al PSOE pel retard amb el finançament.

ERC ha perdut la iniciativa. Ni tan sols podria amenaçar, en el remotíssim cas de voler-ho, amb presentar una moció de censura perquè durant l'aprovació de la Llei de Govern el passat mes d'octubre a Joan Ridao li van colar, voluntàriament o involuntàriament, un gol per l'escaire. Abans n'hi havia prou amb una desena part dels diputats -14 exactament- per a presentar-la, però ara cal una cinquena part segons l'article 43.1, és a dir, 27. Esquerra en té 21.

ERC ha lligat, doncs, el seu destí al tripartit. Surarà o s'enfonsarà amb ell. No hi ha volta de full. Si mai se li havia passat pel cap fer com els lliberals alemanys -que jugaven a la puta i a la ramoneta- ara ja no hi ha marxa enrera. Però no deixa de ser simptomàtic que cada vegada que Uriel Bertran es tira un pet -en el sentit polític del terme, no pas intestinal- a Puigcercós li tremolin els cames i s'empesquin ultimàtums fantasmes al PSC. Tan criticar Jordi Barbeta i al final sort en tenen d'ell. En fi, dissabte hi ha consell nacional. Ara per ara, Esquerra va cap el suïcidi electoral.