28 de Setembre de 2008

El culebrot del finançament amenaça de convertir-se en un culebrot encara pitjor que el de l'Estatut. Fins ara pensava que amb l'Estatut ja ho havia vist tot. Hi va haver, en efecte, episodis memorables: el bus de l'Estatut, viatges a Madrid d'amagatotis, esmenes al Congrés després d'aprovar-lo aquí. Però amb el finançament tot just acaba de començar l'espectacle.

Divendres va haver-hi un nou capítol. Després de llançar-se els plats pel cap durant gairebé tot l'estiu, el tripartit i CiU van escenificar una reconciliació. Just cinc dies després que Castells, missing a les últimes setmanes, reaparegués per criticar "l'escalada lamentable" de CiU es tornaven a reunir.

La reunió amb prou feines va durar una hora, però els rivals es miraven de reüll. Després d'anunciar que hi hauria mut, però no decles Convergència va convocar a corre-cuita a dos quarts de cinc de la tarda. Llavors va reaccionar el tripartit i va fer el mateix per a una hora i mitja després.

Total, per anunciar que intentarien posar-se d'acord per presentar una proposta de resolució conjunta al proper debat de política general, que comença dimarts. Si s'aprova serà d'una vaguetat calculada, és a dir, d'una ambigüetat absoluta.

Em van venir ganes de sortir al carrer per preguntar-li a qualsevol vianant que, a aquell hora, es mullava sota la pluja, si sabia el que era una proposta de resolució conjunta al debat de política general. Si, en plena crisi, això el tranquil·litzava.

De pas, va haver-hi moments gloriosos. Mentre el company de TV3 feia una pregunta, Antoni Fernández Teixidó deia que sí amb el cap i Quico Homs que no de paraula. Després l'honorable exconseller ens va aclarir que, pel que sembla, pateix un tic nerviós.

I a Toni Castellà el vaig posar en un compromís quan li vaig preguntar si, tan fer-se el valent, Duran acabaria votant que no als Pressupostos perquè el líder d'Unió sembla ara en McCain: ara només parla de la crisi econòmica. El líder d'Unió encara deu tenir esperances que el PNB no li faci el salt amb el PSOE i que ZP necessiti els vots de CiU.

Una hora i mitja després, a Economia i Finances, l'espectacle encara va ser més patètic. La santíssima Trinitat -Martí Carnicer, Antoni Soy i Joan Boada- ens havien convocat per dir el mateix. Realment sembla que els polítics només vulguin sortir als diaris. Viuen pendents del titular, del TN, del directe i a nosaltres només ens fan servir de corretja de transmissió. L'únic que va estar a l'alçada -a més del company de Rac-1, la Ser i algun altre- va ser en Marcos Lamelas, d'Efe, que els va cantar les quaranta.

Perdonin, avui, la mala llet que destil·la tot l'article. Però tot sovint penso que la nostra classe política no toca de peus a terra. Que viu als núvols. Cal recordar que l'acord havia d'estar el 9 d'agost. Que el Govern català i l'espanyol -els dos amics, en teoria- han tingut dos anys per posar fil a l'agulla. Que l'un i l'altre incompleixen una Llei Orgànica com és l'Estatut, encara que estigui recorregut davant el Tribunal Constiucional. Que Solbes ha tirat pel dret amb els Pressupostos. I que, en l'ambient, sura ja la propera baixada de pantalons. Ara, amb la crisi, hi ha excusa.

No és que no hi hagi acord entre el tripartit i Zapatero -que no n'hi ha- sinó que ni tan sols n'hi ha entre el tripartit i CiU. No és que el debat del finançament desgasti la nostra classe política. És que la nostra classe política es desgasta tota sola. La unitat catalana amb el finançament, si mai ha existit, se n'ha anat en orris. Però ningú vol passar pel dolent de la pel·lícula.