24 de Gener de 2010

Els partits s'amaguen

El 15 de mars del 1968, just unes setmanes abans del famós Maig del 68, el periodista francès Pierre Viansson-Ponté va publicar un article a 'Le Monde' amb el titular "Quand la France s'ennuie …". "Ce qui caractérise actuellement notre vie publique, c'est l'ennui", explicava. I advertia més avall: "On ne construit rien sans enthousiasme". El terme francès "Ennui" el podem traduir al català per avorriment, però també fàstig, fins i tot fàstic. és a dir, desafecció.

Doncs bé: Catalunya està igual. Només cal veure l'enquesta del CEO de divendres passat sobre la valoració del Govern. La insatisfacció és tan elevada que l'endemà un diari tan proper al tripartit com El País titulava: "Un país harto de sus políticos".

En l'esmentada enquesta hi havia algunes perles destacades: de totes les institucions -ajuntaments, govern català, govern espanyol, tribunals de justícia i sindicats- els partits treien la pitjor nota amb un 3,64. O aquesta altra: el 55,1% dels catalans considera que el Govern "no sap com resoldre els problemes del país". I que la gent del carrer suspèn el tripartit amb un: 4,81.

Si jo fos José Montilla començaria a patir: en l'anterior CEO del passat mes de desembre l'atur era considerat el principal problema i a la pregunta de "quin partit polític creu que pot donar millor resposta al problema que considera més important?" guanyava l'oposició: CiU amb el 13,1!. El PSC quedava per darrera amb un 8,2 en un tema tan sensible per a les esquerres com la precarietat laboral.

Per això, el que més m'ha sorprès dels vídeos que van presentar divendres José Zaragoza i l'endemà David Madí és la manera amb que els partits s'amaguen: al del PSC no sortia ni el logo ni l'habitual color vermell dels socialistes. Només al final, després de totes les desgràcies, apareixia el lema "Temps difícils. Gent seriorsa. President Montilla". Amb franquesa, jo vaig endevinar que es referia al president de la Generalitat, però això de president pot ser tant d'una comunitat de veïns com d'un club de petanca.

Pel que fa a CiU, el més curiós del nou portal cativistes és que Jordi Cuminal, Albert Batalla, Benet Maimí o Carles Puigdemont amaguen també la seva condició de diputats com si fossin simples blocaires de Sant Celoni, la Seu d'Urgell, d'Arenys de Mar o de Girona, respectivament. I llevat d'Alfons Molons, tinent d'alcalde d'Arenys de Munt, o d'Iván Rabasa (Tortosa), flamant nou president d'Unió de Joves; no coneixia la resta de blocaries espontanis, però posaria la mà al foc que tots també són fidels militants de Convergència o d'Unió.

Encara queda molta guerra però en la particular contesa que protagonitzen dos experts de la comunicació política com David Madí i José Zaragoza crec que de moment va guanyant el convergent. En el benentès que encara queda molta guerra. Vist com està el panorama, els socialistes han optat per una campanya en negatiu, però unes eleccions es guanyen oferint un missatge d'esperança. Encara recordo que Miquel Roca -que d'altra banda hagués estat un gran alcalde- va perdre les municipals a mitjans dels 90 perquè va criticar la Vila Olímpica i volia enderrocar l'Ímax.

En una entevista a El País el passat 13 de novembre, Xavier Sala i Martín va dir una frase per a la història: "Les eleccions es guanyen fent trempar els teus". Doncs això. Encara que es referís a les eleccions del Barça en comptes de les eleccions al parlament. Però almenys fes trempar els teus. I tinc la sensació que, després de set anys de tripartit, ho té més fàcil CiU que no pas el PSC. Com han canviat els lemes del PSC des del famós "Si guanya Zapatero, guanya Catalunya".