05 de Juliol de 2009

El Trias Fargas de Jordi Amat

Cal agrair a Jordi Amat que -malgrat el vist-i-plau de la família i el premi Gaziel- hagi escrit una biografia en comptes d'una hagiografia. L'autor, en efecte, retrata Ramon Trias Fargas (1922-1989) sense estalviar-se els adjectius: "triomfador i vehement, elitista, ambiciós i sarcàstic, furibund, menejasecretàries i a vegades fins i tot colèric" (pàg 167), el descriu propens a "fanfarronejar" (pàg. 310) o admet la seva imatge "elitista i distant" (354).

Tampoc amaga el seu "declivi polític" (pàg. 357) ni els seus errors -com quan uns alumnes van detectar un error el seu 'La balanza de pagos interior' indigne d'un catedràtic (pàg.165). Segurament l'encerta també quan parla d'"estel solitari" (310) tot i que potser Trias era més un llop estepari -a l'estil de Herman Hesse- que un estel solitari. L'autor també deixa entreveure, d'altra banda, que probablement Trias va ser millor economista i polític que pare (pàg. 200).

Potser se m'ha fet un pèl pesat les quasi quatre centes planes del llibre -tot i que sóc partidari de les grans biografies- perquè el Trias Fargas economista m'atreu menys que el polític. El que de debò m'interessava, deu ser per deformació professional, eren les picabaralles amb Miquel Roca. La intrahistòria de la Convergència dels anys 80.

Per això ara estaria bé és que el que ha fet Jordi Amat no sigui flor d'estiu i que revifi el gènere biogràfic al qual, fins ara, només s'hi ha dedicat més o menys professionalment Agustí Pons amb els seus treballs sobre Néstor Luján o Joaquim Triadú. Els grans països es caracteritzen també per tenir grans biògrafs. La visió que tenim ara de James Joyce no seria sencera sense la biografia de Richard Ellman i la de Marcel Proust sense la de Geroge D. Painter. A nivell polític, la nostra classe política hauria de tenir com a llibre de capçalera la biografia de Roy Jenkins sobre Churchill. Al Parlament, se la pot trobar en un prestatge que hi ha, a mà esquerra, abans de la cafeteria.

Sortosament, en els darrers temps hem assistit a una revifada del gènere de memòries (Pujol, Maragall, Benet, Triadú, Manent, etc). Malauradament en algun cas -com el de Josep Benet- estroncat per la seva mort. Mentre que Pujol ronseja per una agenda atapeïda i la mandra que deu fer posar els records en ordre encara que compti amb la col·laboració excepcional d'un periodista com Manel Cuyàs.

També estaria bé que editors que s'estimen els llibres i tenen ull comercial -com Fèlix Riera amb la col·lecció L'Arquer o Quim Torra amb la resurecció de periodistes dels anys 30- pensessin en començar a publicar la història de la Transició a Catalunya. Si no es fa ara, es perdran els records d'aquests darrers trenta anys. Cal fer la història de CDC, del PSC, d'Esquerra, d'Iniciativa, d'Unió.

A Convergència només s'hi ha dedicat Joan Marcet a partir d'una tesi doctoral (Convergència Democràtica de Catalunya El partit i el moviment polític, Edicions 62, Barcelona, 1984) ara absolutament envellida. I Joan B. Culla amb El pal de paller. Convergència Democràtica de Catalunya (1974-2000), Pòrtic. La resta de partits -lleva d'Esquerra que té el clàssic de la Dolors Ivern i la història recent a càrrec de Manel Lucas- potser encara tenen menys historiagrafia perquè no han estat partits de govern fins el 2003.

Després de més de 30 anys de democràcia, tots els partits tenen una història que hauríem d'afanyar-nos a escriure abans no desapareguin els seus protagonistes. Al PSC, només amb les ganivetades del congrés de Sitges n'hi hauria per a escriure un llibre sencer. Sense oblidar altres episodis com el de la fusió amb el PSOE, la desaparició del grup parlamentari a Madrid o l'ascens dels capitans. Un d'ells ha arribat a president de la Generalitat i tot.