e-Noticies | Blogs blogs e-noticies e-noticies.cat

28 de Gener de 2010

Mai hagués imaginat que en una topada parlamentària entre Josep-Lluís Carod-Rovira i José Domingo hauria hagut d'acabar donant la raó a un exdirigent de Ciutadans. Però en el ple d'aquest dimecres, el diputat del Grup Mixt li va etzibar a Carod una veritat com un temple: "la política es algo más que una foto".

També que "no hace falta cruzar el Atlántico tantas veces ni pasear con tanta frecuencia por África" ni tampoc fer conferències a la Pedrera a càrrec d'Òmnium. "¿No cree que la acción exterior catalana ha carecido de eficacia y eficiencia y le ha faltado competencia?", li va preguntar.

Em sap greu dir-ho, però la resposta de Carod revela -a més dels seus coneixements filològics- la supèrbia del personatge: "Idò, no". Segurament una de les respostes més curtes pronunciada mai en seu parlamentària després de trenta anys de democràcia. Mai havia vist un menysteniment similar a un diputat de l'oposició i, de retruc, al Parlament com a institució.

Carod va emprar el mateix to de superioritat amb el que va contestar a Jordi Basté en la seva entrevista a Rac-1 després de la pífia del Senegal: "de què m'he de disculpar?". O dimarts passat en la roda de premsa de Govern -a quin geni de Palau se li va ocórrer fer-lo sortir?- en desviar les culpes a la cònsol del Senegal, justificar els seus viatges arreu del món, defensar el sou mileurista de Miquel Sellarès -deu ser en agraïment als serveis prestats: va ser un dels impulsors el 2003 de la plataforma Carod president- o posar en evidència la manca de sensibilitat del Govern am els familiars de les víctimes de l'incendi d'Horta.

Josep-Lluís Carod-Rovira comença a mostrar aquella tendència d'identificar Catalunya amb ell que tan li havíem criticat a Jordi Pujol. Amb l'única diferència que Carod no és, ni de bon tros, Jordi Pujol. En la resposta a José Domingo va afirmar que "jo ja entenc que a segons qui li molesta que Catalunya tingui un paper en l’acció exterior pròpia". Però ningu està qüestionant que Catalunya tingui la seva pròpia política exterior, sinó la seva gestió amb la matèria.
 
Per defensar-se va destacar també el paper "l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, la bona feina de la qual acaba de ser subratllada amb una declaració conjunta de la Mesa del Parlament arran de la intervenció positiva a Haití". Però la cambra s'havia limitat a reconèixer en aquest cas "la solidaritat del poble de Catalunya amb Haití, mostrada per mitjà de les institucions (el Govern, per mitjà de l’Agència Catalana de Cooperació)". Res més.

Posats a parlar de la tasca de l'Agència que tan brillantment dirigeix David Minoves potser que recordem les 29 targetes de crèdit que va detectar la Sindicatura de Comptes en un informe demolidor entre d'altres irregularitats: pagaments duplicats a la Seguretat Social, bestretes al director general, expedients de personal incomplets, desgavell amb els tiquets menajador i descontrol a l'hora d'entrar i sortir de la feina.

Com em deia fa poc una conegudíssima columnista -el nom de la qual no sé si estic autoritzat a revelar- tota l'estratègia política de Carod sembla obeir a aquell refrany en castellà de "para lo que me queda en el convento me cago dentro". És a dir: "aprofita't del bon vent, que en pot venir de dolent", en versió catalana. Però el director del CEO, Gabriel Colomé, tan inclinat a fer tota mena de baròmetres hauria d'estudiar quants vots perd el tripartit i de retruc Esquerra cada vegada que Carod obre la boca: 1.000?, 2.000? 5.000?.

Dimarts passat, en acabar la roda de premsa del Govern, una companya va dir que semblava que el PSC ho fes expressament: fer comparèixer Carod per fer-lo servir de parallamps. Tot sol, en efecte, és capaç d'eclipsar la mala gestió de Saura i Baltasar amb l'incendi d'Horta de Sant Joan o les desavinences del tripartit amb el cementiri nuclear d'Ascó. I això que, en el primer cas, és de jutjat de guàrdia.

A hores d'ara Josep-Lluís Carod-Rovira sembla estar afectat d'aquella síndrome de Calimero que afecta alguns dirigents a les acaballes de la seva carrera política: tancar-se en si mateix, veure enemics arreu i confondre les crítiques periodístiques amb atacs personals. Carod és un globus que ha acabat punxant 

Quin polític ha perdut Catalunya. Ho tenia tot per marcar la política catalana aquesta dècada com Pujol la va marcar els anys 80 i 90. Una trajectòria de servei al país, una oratòria brillant i una sòlida base intel·lectual. Tant se val, em sento incapaç -i ho dic des de la impotència, però també la decepció- d'esbrinar a hores d'ara què ha fallat en el personatge.

No sé si va ser Perpinyà, l'ombra de Puigcercós o les denúncies de mobbing contra el seu propi partit abans del congrés d'Esquerra. Em temo que tot plegat confirma que un bon polític a l'oposició no és necessàriament un bon governant. Malauradament hi ha un munt d'exemples en el tripartit, també a Iniciativa. Sempre he pensat que Interior hagués estat una altra cosa amb Jaume Bosch de secretari general. Almenys hagués posat ordre i no hagués dit disbaratas com Joan Boada.

Però la trajectòria descendent de Carod-Rovira mostra també la manca d'autoritat del president de la Generalitat, José Montilla, que és incapaç de donar-li un toc d'atenció. Ben mirat, Montilla ni tan sols té autoritat per cessar una directora general de prevenció i extinció d'incendis o, per descomptat, un o dos consellers d'ICV.

També de retruc la del president d'Esquerra, Joan Puigcercós, o la del secretari general, Joan Ridao. No hi ha ningú a ERC que li pugui dir: "Ja n'hi ha prou, Josep-Lluís". De fet ens hauríem de preguntar què fa Carod encara de vicepresident del Govern -se'n vantava dimarts passat: "puc anar on vulgui"- si no el volen al seu partit ni de diputat. Tal i com està el país, la política catalana necessita més pencaires i menys estadistes.

Tafanera

Blinklist

Fresqui

Del.icio.us

Barrapunto

Digg

Menéame

Twitter

Facebook

Afegir un comentari Enviar a un amic  
2147
1
Comentaris afegits 
carreter (Catalunya) 29-01-2010 - 19:12
Sempre he pensat que de sòlida base intel.lectual i intel.ligència, res de res. Ja es va veure a Perpinyà com n'és d'intel.ligent: s'ha de ser un gamarús Ara bé, s'el va linxar injustament i aquest assetjament juntament amb la seva megalomania dóna això
TORNAR